30 de gener de 2016

LA POLICIA DEL MARROC ASSETJA MOHAMED MAYARA AL SÀHARA OCCIDENTAL

La història macro és que el 1975 Espanya, amb els seus problemes interns provocats per la mort de Franco i la seva necessitat de sortir de l'aïllament i agradar a França i EEUU, es va retirar de la seva colonia al Sàhara Occidental i, enlloc de permetre'ls elegir en referèndum si volien crear el seu propi país, com van poder fer totes les altres excolònies, va entregar el territori al Marroc i Mauritània, i el Marroc va acabar ocupant-lo, extraient els seus recursos naturals i atacant la resistència. Avui en dia els saharauis viuen dividits entre els que porten 40 anys refugiats en territori argelí, i els que viuen sota la dominació i la marginació provocada pel Marroc.

Aquesta és la història macro que tothom pot conèixer, objectiva i una mica freda... però ara posem al punt de mira una història micro més concreta i que entendrem millor: La vida de Mohamed Mayara. Van detenir el seu pare quan ell tenia dos mesos d'edad. El 1976, amb 2 anys, la seva mare el va portar a Rabat, amb 17 dones més, que reclamaven els seus marits detinguts per la policia marroquí. Mai més va veure el seu pare. És un dels molts desapareguts saharauis. Companys de la presó secreta de Agdez van informar-los que havia mort a causa de tortures. A l'escola, quan li demanaven que omplís la fitxa acadèmica, posava en la professió del seu pare: Desaparegut, i els professors el castigaven. El van acabar expulsant de l'institut als 16 anys malgrat ser el millor alumne de la classe.

Ara, als 41 anys, parla àrab, francès, anglès i alemany i, com a activista, des de 2009 exerceix de coordinador general de l'Equipe Media, una associació de periodistes autodidactes que filmen clandestinament la repressió envers els activistes saharauis dels cossos de seguretat marroquins, per mostrar al món què passa i contradir la propaganda marroquí que assegura que es respecten els drets humans al Sàhara Occidental. També ha estat membre fundador del Comitè de Famílies dels Martirs Saharauis a les Presons Secretes Marroquís i cofundador de l'Asociació Saharaui de Víctimes de Violacions Greus dels Drets Humans Comeses per l'Estat de Marroc.



Després d'haver estat corresponsal clandestí de Ràdio Saharaui i Ràdio Algèria Internacional, va entrar com a funcionari a la Municipalitat d'El Aaiún. El 2007, després de participar, a Ginebra, en una reunió sobre Drets Humans a Nacions Unides, va ser expulsat de la seva feina. El 2011 va entrar com a professor en un institut públic, però fa un parell de mesos va ser expulsat de la feina pels seus editorials contraris a l'ocupació en la web de l'Equipe Media.

Aquest passat dijous 28 de gener, ha succeït l'enèssim episodi d'intimidació i assatjament que ha patit en Mohamed Mayara. A partir de les sis de la tarda, tres cotxes de la policia marroquí, capitanejats pel comissari Mohsin Sarguini, han rodejat la seva casa on només hi era la seva dona i la seva filla. Allí han estat els cotxes fins a altes hores de la matinada esperant que en Mohamed arrivés. Una cosa absurda, perquè de voler-lo arrestar hi hauria maneres més efectives, encara que sembla que el motiu de l'operació era espantar-lo. Alertat de l'operatiu, lògicament ell no ha arribat a casa seva. Els cotxes ja han marxat, però la situació segueix tensa i en Mohamed Mayara, un activista noviolent, no sap què fer.


Fins quan l'Estat espanyol mirarà cap a una altra banda quan és, en realitat, l'administrador reconegut per les Nacions Unides del territori no correctament descolonitzat? Diran alguna cosa els representants espanyols respecte aquest assetjament intimidatori a Mohamed Mayara i respecte a altres que succeixen constantment en aquest territori ocupat fraudulentament pel país veí?



En castellano:

LA POLICIA MARROQUÍ HOSTIGA A MOHAMED MAYARA EN EL SÁHARA OCCIDENTAL

La historia macro es que en 1975 España, con sus problemas internos provocados por la muerte de Franco, se retiró de su colonia en el Sahara Occidental y, en lugar de permitirles elegir en referéndum si querían crear su propio país, como pudieron hacer todas las otras ex colonias, entregó el territorio a Marruecos y Mauritania, y Marruecos acabó ocupándolo, extrayendo sus recursos naturales y atacando a la resistencia. Hoy en día los saharauis viven divididos entre los que llevan 40 años refugiados en territorio argelino, y los que viven bajo la dominación y la marginación provocada por Marruecos.

Esta es la historia macro que todo el mundo puede conocer, objetiva y algo fría... pero ahora pongamos el punto de mira en una historia micro más concreta y que entenderemos mejor: La vida de Mohamed Mayara. Detuvieron a su padre cuando él tenía dos meses de edad. El 1976, con 2 años, su madre lo llevó a Rabat, con 17 mujeres más, que reclamaban a sus maridos detenidos por la policía marroquí. Nunca más vio a su padre. Es uno de los muchos desaparecidos saharauis. Compañeros de la prisión secreta de Agdez les informaron de que había muerto bajo torturas. En la escuela, cuando le pedían que llenara la ficha académica, ponía en la profesión de su padre: Desaparecido, y los profesores le castigaban. Le terminaron expulsando del instituto a los 16 años a pesar de ser el mejor alumno de la clase.

Ahora, a los 41 años, habla árabe, francés, inglés y alemán y, como activista, desde 2009 ejerce de coordinador general del Equipe Media, una asociación de periodistas autodidactas que filman clandestinamente la represión hacia los activistas saharauis de los cuerpos de seguridad marroquíes, para mostrar al mundo qué pasa y contradecir la propaganda marroquí que asegura que se respetan los derechos humanos en el Sáhara Occidental. También ha sido miembro fundador del Comité de Familias de los Mártires Saharauis en las Prisiones Secretas Marroquíes y cofundador de la Asociación Saharaui de Víctimas de Violaciones Graves de los Derechos Humanos Cometidas por el Estado de Marruecos.

Después de haber sido corresponsal clandestino de la Radio Saharaui y de la Radio Argelia Internacional, entró a trabajar como funcionario de la Municipalidad de El Aaiún. En 2007, tras participar, en Ginebra, en una reunión sobre Derechos Humanos en las Naciones Unidas, fue expulsado de su trabajo. En 2011 entró a trabajar de profesor en un instituto público, pero hace un par de meses fue expulsado del trabajo por sus editoriales contrarias a la ocupación en la web del Equipe Media.

Este pasado jueves ha sucedido el enésimo episodio de intimidación y acoso que ha sufrido Mohamed Mayara. A partir de las seis de la tarde, tres coches de la policía marroquí, capitaneados por el comisario Mohsin Sarguini, han rodeado su casa donde sólo estaba su mujer y su hija. Allí han estado los coches hasta altas horas de la madrugada esperando que Mohamed llegara. Algo absurdo, porque de querer detenerlo habría maneras más efectivas, aunque parece que el motivo de la operación era asustarlo. Alertado del operativo, logicamente él no ha llegado a su casa. Los coches ya se han marchado, pero la situación sigue tensa y Mohamed Mayara, un activista noviolento, no sabe qué hacer.

¿Hasta cuando el Estado español mirará hacia otro lado cuando es, en realidad, el administrador reconocido por las Naciones Unidas del territorio no correctamente descolonizado? ¿Dirán algo los representantes españoles respecto a este acoso intimidatorio a Mohamed Mayara y respecto a otros que suceden constantemente en este territorio ocupado fraudulentamente por el país vecino?


(Carta 455)

11 de gener de 2016

EL PROCÉS CONTINUA

S'ha aconseguit un acord per la investidura del President 130 i el panorama s'ha desenrocat després de tres mesos. Ara tothom ha d'avaluar la situació i redefinir la seva posició. Segur que hi ha punts positius i punts negatius per al país i també per a uns i altres, però sembla que ens agafa a tots fora de joc i una mica desentrenats... 

El que no es pot negar és que el procés independentista va avançant malgrat tot tipus d'adversitats. En realitat és bastant al·lucinant i serà digne d'estudi. 


Molts 'cenizos' ja han vist venir la mort del procés desenes de vegades: "Us enganyaran per aquí...", "ara frenaran...", "Madrid no ho acceptarà...", "només volen el pacte fiscal...", "és una cortina de fum...", "si Podemos il·lusiona, s'ha acabat...", "s'ha trencat la unitat independentista...", "després del 9N s'ha estancat...", "Duran posa pals a la roda...", "això enfortirà C's...", "BenComú ha agafat el relleu...", "no s'ha guanyat el plebiscit i és la fi del procés...", "el 20D l'ha guanyat ECP...", "Si Mas plegués..." però hi ha tanta gent i tanta neurona pensant que és increïble com el procés sempre aixeca cap, s'enforteix amb l'energia dels entrebancs i va ampliant la base social...


(Carta 454)


Publicat com a mínim a: El Periódico, El Diari de Tarragona.

24 de desembre de 2015

MAS, CANDIDAT ALTERNATIU O MARÇ?


Ideològicament estic d'acord amb els que no volen a Mas, però crec que és una batalla correcta i legítima escomesa en un moment incorrecte i il·legítim. Il·legítim perquè democràticament el gruix de l'independentisme ha votat per investir a Mas, i incorrecte perquè estratègicament no és el moment adequat per vetar-lo, ni per combatre CDC.

Segons els percentatges del 20D (que tenen una altra lògica, però ens poden orientar), podríem extrapolar que, dels 1.620.973 que van votar JxSí el 27S, un 48,5% (786.172 vots) eren de CDC i un 51,5% (834.801) eren d'ERC. Per tant, com alguns ja estan dient, és Junqueras i no Mas qui hauria de ser el President. Però, a banda que Mas era el candidat explícit i cedir suposaria una humiliació per a ell i per a la moral de molts independentistes, Junqueras sap que els poders econòmics catalans no confiaran en ell, ni en Romeva, ni en ningú altre de CDC, com ho faran amb Mas. Aquests sectors el veuen un home d'estat seriós que farà les coses bé, i això s'ha d'aprofitar. Recordem que Rajoy mirava tranquil cap a una altra banda, fins que CiU es va sumar a l'independentisme. Llavors es van espantar de veritat, perquè volia dir que l'independentisme tenia massa força: la gent, la iniciativa popular, però també el poder, els mitjans de comunicació, i moltes altres palanques que tenen els poderosos. Però CDC i Mas són la pota més dèbil de l'independentisme, perquè a la dreta no li acostumen a agradar les turbulències polítiques i són nous en l'independentisme, i per això des de Madrid han volgut enfonsar-lo. Si el President acabés essent un altre i/o dins de CDC acabessin tombant Mas per haver-los fet minvar en vots, perdríem un actiu cabdal. Per tant, ens interessa mantenir a Mas com el "timoner" perquè el seu ego i sentit èpic l'empenyin a ell i a la seva artilleria a favor del procés.

Imaginem-nos la situació com que estem dins d'un castell hermèticament tancat, governat per un senyor feudal profranquista i la seva cort (PP, PSOE i Cs) i no ens deixen ni sortir ni tan sols plantejar-ho. Havent endegat una iniciativa d'evasió, on la dreta miraculosament s'ha animat a desobeir les ordres del senyor feudal, amb qui té certs lligams, cal fer-li creure a Mas que va bé i que té el comandament de la tropa, perquè segueixi endavant amb nosaltres fins a esbotzar la porta de sortida del castell. Necessitem les seves catapultes, les seves palanques, les seves influències,... per sumar-les a la nostra força bruta, a la nostra determinació i a la nostra intel·ligència popular subversiva. I un cop esbotzada la porta i ja lliures fora del castell, podrem tornar a les nostres posicions i, llavors sí, serà correcte i legítim combatre CDC (cosa que a tenor de la pèrdua progressiva de vots, ens pot ser molt favorable). Això és estratègia: pensar què és el més útil per aconseguir el que busques sense despistar-se en detalls secundaris.

S'entén el 'no a Mas' com una declaració d'intencions en el sentit de no voler mesures neoliberals, però si la conselleria econòmica transitòria està en mans de Junqueras, ja no serà neoliberal, i hem de "pensar en grande": veient com aconseguirem la república i no encallant-nos en un tema formal respecte d'una persona que, a més, apuntala la dreta, de la manera més forta possible, per encarar la desobediència envers Madrid.

Per altra banda, l'argument que Mas no ajuda a eixamplar la base independentista no és molt convincent. És cert que hi ha sectors socials, sobretot d'organitzacions d'esquerres, que poden sentir aversió a Mas per tot el que va fer. Sobretot pel que va retallar en la primera legislatura quan, amb la seva opció de dretes refrendada amb majoria absoluta, va seguir les indicacions de PP i Merkel amb determinació, sense el fre que després ha exercit ERC (tot i que ERC també ha hagut de carregar amb el descrèdit d'haver acompanyat CiU). Però, per aquestes persones que han votat opcions no-independentistes, que Mas no sigui el President, no els farà abraçar en massa la causa independentista. Se sumaran o no a la causa independentista si la veuen finalment com una bona causa: bones polítiques, bones perspectives i, sobretot, un govern a Madrid cada vegada més agressiu contra la nostra societat plural i diversa. Igualment, també serà determinant que, aquests sectors que ara han fet bandera del referèndum, comprovin que la proposta és totalment ignorada i no té cap possibilitat perquè la unitat d'España forma part de l'ADN identitari espanyol. Ni Podemos s'ho planteja seriosament, perquè sempre diu que, amb un govern seu, no voldríem marxar. Però si igualment volguéssim marxar, no ho podrien concebre ni acceptar internament. És llavors quan, al llarg del procés constituent, podem ajuntar-nos tots, convençuts que no hi ha altra sortida i que la sotragada que la independència provocarà, ajudarà als que, com Podemos, volen transformar les mentalitats a España i fer avançar un projecte democràtic i d'esquerres que superi finalment el franquisme enquistat. La possibilitat d'una confederació ibèrica d'estats lliures és molt més versemblant i esperançadora que una neteja i reestructuració interna d'España tal i com és ara.

I hi ha una cosa molt curiosa que estic sentint i que veig que altra gent també. Els processos socials tenen un ritme i tots estàvem molt implicats en el procés independentista. Bé, doncs confio en que, al final, hi haurà un bon acord i un pla de xoc que serà millor que no tenir-lo, però aquest segrest durant tres mesos del procés amb una negociació al voltant de Mas si o no, m'ha expulsat del procés! Tot i ser un gran optimista, he acabat enfadat amb l'aturada, i he deixat de voler-hi pensar. Intento desconnectar, centrar-me en la meva vida i em dic: "Més igual el que passi!". És a dir, que sento que no hi ha un debat social entre tots, sinó que la CUP ha capturat la presa de decisions. I això és molt curiós perquè estic segur que la CUP voldria obrir la política i fer que tothom hi pugui participar, però ha succeït el contrari. I segur que acabem sortint endavant i tornem a animar-nos i, fins i tot, potser ha estat positiu descansar, recuperar forces encara que sigui des del desànim generalitzat, i impedir que la dreta espanyola ens hagi atacat donat que el procés estava en stand-by, però és curiós el segrest del poder de decisió i la desmobilització que s'ha provocat.

I finalment, anar a eleccions podria tenir elements positius i negatius. Positius perquè ens donaria una altra oportunitat de superar el 50%, sobretot ara que hem vist que España no canviarà i que el gruix de la població hi és nacionalista excloent, tret d'una minoria que anirà creixent amb les dècades però no tan de pressa com els companys i companyes d'En Comú Podem desitjarien, perquè suposa canviar mentalitats molt assentades en la població. En noves eleccions, tant JxSí com la CUP s'haurien mantingut fidels als seus presidenciables, uns a Mas i altres al No-Mas, per tant, molts votants independentistes de la CUP marxarien conjunturalment cap a la reedició de JxSí per desencallar el procés, i també la CUP podria rebre alguns votants de CSQEP. El petit inconvenient és que BComú, en subidón, podria recolzar ara una reedició de CSQEP i guanyar molts vots cap a una opció ambigua en termes independentistes.

En definitiva, ens toca esperar a veure què decideix la CUP. Un gran poder, però també una gran responsabilitat, perquè no m'agradaria haver de carregar amb un pes tan feixuc si es perd una oportunitat que semblava tan bona. Em sembla que, si al final s'agafen més al 'no a Mas', que no va ser decidit en cap assemblea, per sobre de la promesa de 'no fer descarrilar el procés', que sí era un compromís en ferm, perquè creuen que podran donar la culpa a Mas per no haver fet un pas al costat, no podré continuar dient allò tan bonic de: "La CUP no falla!".



(Carta 453)

16 de desembre de 2015

EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE ANUL·LA ACORD COMERCIAL AMB MARROC


El passat 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, vam conèixer una notícia molt oportuna: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer cas a la demanda del Front Polisari i va anul·lar l'acord de lliure comerç en matèria agrícola i pesquera entre la UE i el Marroc per violar els drets dels saharauis.

La sentència suposa un triomf històric per al Front Polisario perquè és la primera vegada, en els 40 anys d'ocupació marroquí del Sàhara, que s'ha anul·lat un acord internacional entre la UE i el Marroc ignorant les pressions del monarca marroquí Mohamed VI.

Espanya va colonitzar el Sàhara Occidental fins el 1975, any que, en la mort de Franco i buscant complaure França i EEUU, enlloc d'entregar la sobirania del territori al poble que hi vivia, va entregar-la fraudulentament a Mauritania i el Marroc. Quan Mauritania es va retirar derrotada pel Front Polisari, el Marroc, que havia acceptat quedar-se la meitat del territori, va passar a ocupar-ne militarment la totalitat. Des de llavors, la meitat de la població saharaui viu refugiada al desert d'Argèlia, on hi van arribar escapant del bombardeig marroquí dels civils en fuga, i l'altra meitat ha quedat atrapada al Sàhara ocupat, on el règim alauita i la població colona practiquen polítiques de discriminació econòmica i social i polítiques culturals de 'marroquinització' de la població.

El Tribunal de Justícia va reconèixer que cap país de la Unió Europea ni la ONU accepten que Marroc tingui cap mandat per administrar el territori del Sàhara Occidental, i per tant, no es pot garantir que els productes agrícoles o pesquers que s'exporten des de Marroc a Europa no provinguin del territori saharaui, cosa que implicaria que la UE estaria donant cobertura a un acte de pillatge contrari als drets dels saharauis. Per tant, l'acord seria vàlid si només exportés productes provinents del Marroc i no del Sàhara, però això implicaria la supervisió del Consell de la Unió Europea perquè la sentència tampoc reconeix que el Marroc sigui apte per supervisar aquesta qüestió.

Els 28 països de la UE han autoritzat els serveis jurídics del Consell de la UE a recórrer la sentència, cosa per a la qual tenen dos mesos, perquè volen poder comercialitzar amb el Marroc en els termes avantatjosos que l'acord promou (sobretot hortalisses fora de temporada i peix) i perquè no volen entrar en conflicte amb un veí que juga al màxim la carta del control de la immigració i del terrorisme. Però en tot cas, s'haurà de contemplar, tal com deixa clar la sentència, que el Front Polisari és el "representant legítim" i l'"interlocutor vàlid" del territori saharaui, i en aquest sentit el seu representant a la UE ha declarat que estan llestos per obrir un nou capítol de negociacions amb la UE i les empreses interesades per trobar un terreny legal perquè puguin comercialitzar respectant el Dret Internacional.

Veurem què acaba passant, però en tot cas es tracta d'un pas endavant, que ajuntant-lo a la determinació de l'enviat especial de ONU per al Sàhara, Christopher Ross, que vol que el poble saharaui tingui la última paraula sobre la solució al conflicte, i el fet que Suècia estigui estudiant ser el primer país europeu que pugui reconèixer el Sàhara Occidental (cosa que ha fet que Marroc llanci un boicot encobert contra Ikea i altres empreses sueques per la seva "postura hostil"!), vol dir que algunes coses s'estan movent en aquest conflicte.



En español:


EL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE ANULA ACUERDO COMERCIAL CON MARRUECOS


El pasado 10 de diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos, conocimos una noticia muy oportuna: el Tribunal de Justicia de la Unión Europea hizo caso a la demanda del Frente Polisario y anuló el acuerdo de libre comercio en materia agrícola y pesquera entre la UE y Marruecos por violar los derechos de los saharauis.

La sentencia supone un triunfo histórico para el Frente Polisario porque es la primera vez, en los 40 años de ocupación marroquí del Sahara, que se ha anulado un acuerdo internacional entre la UE y Marruecos ignorando las presiones del monarca marroquí Mohamed VI.

España colonizó el Sahara Occidental hasta 1975, año en que, en la muerte de Franco y buscando complacer a Francia y EEUU, en lugar de entregar la soberanía del territorio al pueblo que allí vivía, la entregó fraudulentamente a Mauritania y Marruecos. Cuando Mauritania se retiró derrotada por el Frente Polisario, Marruecos, que había aceptado quedarse la mitad del territorio, pasó a ocupar militarmente la totalidad. Desde entonces, la mitad de la población saharaui vive refugiada en el desierto de Argelia, donde llegaron escapando del bombardeo marroquí de los civiles en fuga, y la otra mitad ha quedado atrapada en el Sahara ocupado, donde el régimen alauí y la población colona practican políticas de discriminación económica y social y políticas culturales de 'marroquinización' de la población.

El Tribunal de Justicia reconoció que ningún país de la Unión Europea ni la ONU aceptan que Marruecos tenga ningún mandato para administrar el territorio del Sahara Occidental, y por tanto, no se puede garantizar que los productos agrícolas o pesqueros que se exportan desde de Marruecos a Europa no provengan del territorio saharaui, lo que implicaría que la UE estaría dando cobertura a un acto de pillaje contrario a los derechos de los saharauis. Por lo tanto, el acuerdo solo sería válido si solo exportara productos provenientes de Marruecos y no del Sahara, pero esto implicaría la supervisión del Consejo de la Unión Europea porque la sentencia tampoco reconoce a Marruecos apto para supervisar esta cuestión.

Los 28 países de la UE han autorizado los servicios jurídicos del Consejo de la UE a recurrir la sentencia, para lo cual tienen dos meses, porque quieren poder comercializar con Marruecos en los términos ventajosos que el acuerdo promueve (sobre todo hortalizas fuera de temporada y pescado) y porque no quieren entrar en conflicto con un vecino que juega al máximo la carta del control de la inmigración y el terrorismo. Pero en todo caso, se deberá contemplar, tal como deja claro la sentencia, que el Frente Polisario es el "representante legítimo" y el "interlocutor válido" del territorio saharaui, y en este sentido su representante en la UE ha declarado que están listos para abrir un nuevo capítulo de negociaciones con la UE y las empresas interesadas para encontrar un terreno legal para que puedan comercializar respetando el Derecho Internacional.

Veremos qué acaba pasando, pero en todo caso se trata de un paso adelante, que junto a la determinación del enviado especial de ONU para el Sahara, Christopher Ross, que quiere que el pueblo saharaui tenga la última palabra sobre la solución al conflicto, y el hecho de que Suecia esté estudiando ser el primer país europeo que pueda reconocer el Sahara Occidental (lo que ha hecho que Marruecos lance un boicot encuebierto contra Ikea y otras empresas suecas por su "postura hostil"!), quiere decir que algunas cosas se están moviendo en este conflicto.


(Carta 452)

17 de novembre de 2015

L'"ERROR" EN CAMPANYA DE LA CUP I L'ACORD WIN-WIN

Molts independentistes se sorprenen de l'actitud taxativa de la CUP i esclaten en còlera. Fins i tot votants seus es lamenten d'haver-ho fet. Crec que hem d'entendre què ha passat i, no havent-hi mala fe, acceptar i buscar-hi solucions. Anar a eleccions de nou no convindria a ningú: ni pel que fa als resultats, ni pel desànim que suscitaria entre els independentistes, ni pel fastigueig que provocaria en els no independentistes. Els partits independentistes no poden tapar la seva incapacitat tornant a recórrer a la ciutadania si no fa falta. Estem trobant paranys en el camí, però ningú va dir que seria fàcil? I el més interessant de tot plegat, per ironia dels que ho estan passant malament amb la lentitud, és que les dificultats en el camí faran més fort i més inclusiu el moviment.

Crec que la CUP va fer un error en campanya i la prova d'això és que ara està atrapada. No pot tirar ni endavant ni endarrera... Però bé, tampoc és tan greu i ja s'estan fent passos per arreglar-ho, tot i que no se si es caminarà tot el camí que cal transitar. Perquè em sembla que la millor manera de sortir d'un atzucac així és assumir l'error internament; demanar, en contrapartida, un moviment d'aproximació per part de JuntsxSí; i actuar com s'hagi d'actuar explicant el canvi i el perquè. No n'hi ha d'altra.

Tant que me'ls estimo, els voto i confio en la CUP, però no puc deixar de sentir que va ser un error prometre que no s'investiria a Mas. Per què? Doncs perquè no eren unes eleccions normals per constituir un parlament i triar un President, sinó que eren unes eleccions plebiscitàries per tirar endavant un projecte si guanyava el SÍ. I ells van dir que d'"aquesta aigua mai en veuré". I com que la política vol dir acords amb altres, una frase així simplificada no es pot prometre. La frase "No investirem a Mas" és una simplificació d'una posició en contra de les polítiques de dretes, en contra de retallades socials, en contra de la corrupció, en contra de les privatitzacions, en contra del debilitament dels serveis socials, etc... però és igual qui hi posem al davant, tant si les fa en Mas, la Munté, en Rull o el Pato Donald. Llavors en campanya sonava bé per rivalitzar amb CSQEP i semblava que el "no investirem a Mas" resumia un concepte més ampli. I si no ho deien, els periodistes els ho preguntaven. Però és clar, en realitat dependrà de les condicions en les que calgui investir en Mas, no? No és el mateix investir Mas, rival ideològic, el 2011 amb un programa de dretes neoliberal encarat a beneficiar els poders fàctics, que investir Mas el 2015 amb un programa socialdemòcrata (superior al del tripartit), més orientat a la gent i de ruptura amb les estructures d'estat franquistes, amb la concreció d'una proposta de macroconselleria econòmica (que és la de les possibles retallades i polítiques neoliberals) controlada per un polític socialdemòcrata com Oriol Junqueras, i amb l'afegit conjuntural de tenir el Govern de Madrid carregant munició a l'artilleria pesada... No és el mateix...

Per tant, el que caldria haver dit llavors, malgrat els periodistes busquessin el titular, era que "la CUP farà tot el que pugui i més per impedir polítiques antisocials, i que sobre la investidura de Mas ja en parlarem en el seu moment, tot i que molta simpatia no li tenim, per dir-ho finament". Dient això ja era suficient i ara es podria estar defensant el que veritablement importa, que és que Catalunya tingui un marc nacional adequat i polítiques socials que ajudin a construir una societat justa.

Per què una pregunta: ¿Si JuntsxSí hagués tingut un diputat més i hagués pogut investir Mas, la CUP hi hagués votat en contra? Més aviat s'hagués abstingut permetent la investidura, no? I llavors hagués renegat d'aquest govern i no hi hagués col·laborat per tenir a Mas de President? O en no haver hagut de votar a favor, ja no hi hauria cap problema per seguir endavant? És a dir, que si la gent de la CUP pot trobar-se pensant: "tant de bo no hagués fet falta el nostre suport i Mas s'hagués investit amb els seus propis vots", si podem pensar això, llavors és totalment injust que no permetem tirar endavant, amb una cosa que haguéssim tolerat. És a dir, si hi ha hagut acord polític amb la coalició de JuntsxSí, on hi ha CDC, i es tira endavant el projecte polític, perquè insistir en vetar a la persona?

I quan dic que va cometre aquest error, no els condemno per això. És normal fer errors i almenys són fets amb bona intenció. A més, els comprenc perfectament perquè jo vaig fer el mateix error i, en el temps de campanya, vaig defensar en debats amb amics, que la CUP podia ser garantia de no investir a Mas. No em vaig adonar llavors d'on estaríem ara ni tampoc m'havia parat a analitzar a fons el que necessitem per tirar endavant. A mi m'agradava la idea de rellevar a Mas. Ell no representa el que desitjo per a la societat, i d'ençà de la seva reacció envers el 15M m'havia fet especial ràbia. A més, sabia que la gent continuaria sent independentista i el procés podria tirar endavant. També, no m'agraden els messianismes, més aviat m'agrada que la gent s'empoderi, prengui el poder i no esperi passivament que un líder els faci la feina. Però no era prou conscient que, en aquesta iniciativa, necessitem el gruix de la societat: l'esquerra i també la dreta.

Entenc la voluntat de la CUP d'implicar a CSQEP i que, sense Mas potser això seria una mica més fàcil, però és que la coalició de Mas ha guanyat de llarg. A més, pot passar que intentant implicar CSQEP, perdem a la gent de CDC... Em sembla que, si el Procés Constituent va de veres, CSQEP s'hi implicarà: Perquè ells defensen fer un Procés Constituent sense esperar un procés semblant que també desitgen a Espanya. I llavors ells entendran que, si el 20D Podemos arrassa, llavors es pot canviar la Constitució Espanyola i fer un referèndum vinculant. I davant d'un escenari així, seria molt probable que la majoria de la societat catalana respongués que aquesta Constitució Catalana es desenvolupés dins d'una España reformada. Però si el 20D a Espanya guanyen PP, Cs o PSOE, llavors aquesta Constitució Catalana ha d'obrir-se camí fora d'España. Que CSQEP vulgui gastar un últim cartutx el 20D és normal i és important que ho intentin. Cadascú va arribant al convenciment que el divorci és ineludible quan ja ho ha provat tot per salvar el matrimoni. Però a la llarga CSQEP estarà per la independència si veritablement són dinàmics i dialèctics, i se'ls fa evident el que tots els independentistes pensem: que Espanya no és reformable en termes acceptables abans de 100 anys.

Mentrestant, si collem els de CDC més enllà del que poden aguantar, sabent que ells necessiten sentir-se protagonistes d'aquest procés (pot ser contrari al que ens agrada promoure socialment, però cadascú és com és, i són així) és molt possible que els espantem i s'apartin de la independència i, buscant el pragmatisme, acceptin alguna proposta trilera de Rajoy en forma de pacte fiscal i quatre coses més. Que Mas estigui compromès personalment i èpicament pot fer-me ràbia, però ho veig una bona garantia de mantenir a la dreta implicada. Per altra banda, també hi ha el teixit empresarial i financer català que estan més enllà de les ideologies i, sobretot, els interessen els beneficis. Aquesta gent necessitem que, si bé estan en contra del procés, almenys no ho estiguin molt activament, i que puguin deixar fer. I perquè això succeixi, confiaran més en Mas que en ningú altre, per ser una persona que, en certa sintonia amb ells, veuen amb pes polític i seriós en el sentit de no generar caos i fer les coses ben fetes.

Esperava que la necessitat de comptar també amb la dreta ja estigués més assumida dins del moviment independentista (ho havia escrit en un article que ha estat el més llegit d'entre tots els que he escrit), i és que, per molt que ens rebenti, si no comptem amb el poder empresarial, financer, les classes mitjanes-altes i les classes mitjanes, no tindrem prou força. És impossible. Combatre a "la gent de bé" ara, és fer-se un haraquiri a mig salt del precipici... En el futur caldrà dirimir quin país volem i llavors sí caldrà apuntalar el front d'esquerres per combatre la dreta, però serà llavors, no ara.

I reclamo que JuntsxSí col·labori en trobar una sortida (ho esbossava en aquest article), però si tu has fet un error, has d'assumir-lo i no intentar que els altres t'ho arreglin traient el Mas del mig, quan ha estat refrendat democràticament. És a dir, no crec que el millor sigui fer que els altres et solucionin la papereta i et proposin algú que puguis votar sense despentinar-te. A més que no és tan fàcil fer de President i estar prou format per a ser-ho i en Mas és el seu candidat.

I en el futur acord al que cal que arribin, a CDC no li pot interessar humiliar la CUP (són independentistes de pedra picada, donen un accent social i rupturista que fa falta, poden ajudar a créixer per l'esquerra i, quan hi hagi bufetades des de Madrid, estaran a totes), ni a la CUP li hauria d'interessar humiliar CDC (necessitem ser-hi de tots els estrats socials si volem fer una cosa tan grossa com sortir de l'Estat espanyol, és a dir, no podem fer la independència només amb els sectors populars i cal saber parlar el llenguatge dels sectors de classe mitja i alta). I normalment, en un acord win-win, tots dos adversaris poden guanyar, però és que en aquest cas es va més enllà dels efectes sobre els negociadors, perquè també la societat catalana hi surt guanyant o perdent. Tants els que se n'adonen que a l'Estat espanyol no hi ha possibilitats de democràcia i progrés, com els que no se n'adonen ara mateix per tenir lligams afectius amb persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets, que els fa barrejar els afectes, sentiments i identitats amb quin és el marc polític necessari. I aquesta gent, un cop independents, veuran que ens administrarem nosaltres (aquest serà el veritable canvi) però tot el que els uneix afectivament a persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets serà totalment respectat i ho podran seguir cultivant com fins ara.

Per altra banda, JuntsxSí també ha de tenir en compte que la CUP no s'ha inventat la idea de la no-investidura de Mas, sinó que és un mantra que corre per la societat per algun motiu, i això ho han generat els de CDC i, en especial, està analitzat així en els moviments socials d'esquerra, on Mas (així com Felip Puig, Boi Ruíz,...) s'han guanyat el títol de grans dimonis. Per tant, també CDC ha d'assumir això i permetre, amb propostes i assumpció de responsabilitats, perquè la CUP no surti escaldada en la negociació i que no es deixi una terra cremada per a l'esquerra i per als moviments socials.

Quin serà l'acord virtuós? No ho se. Això ho han de desencallar ells. Però l'actitud ha de ser la de buscar la manera sense aixecar-se de la taula i tenint en compte totes les necessitats i no només les pròpies.

Pel que fa al que hauran de cedir les CUP ja poden considerar que han aconseguit coses importants amb aquest "haver-se de" tancar en banda per causa del seu "error" (no hay mal que por bien no venga): S'ha fet 'escrache' públic de les polítiques que Mas va fer, també s'ha fet un toc d'atenció indicant que el procés no és de Mas arribant a considerar la possibilitat de prescindir d'ell (tot i que no s'ha fet, perquè és un actiu important i perquè és molt funcional que estigui al capdavant) i, per últim, també la CUP ha posat en evidència que és un actor decisiu i ineludible per al procés.

En algun moment d'aquest petit calvari, jo com molts altres votants de la CUP ens hem plantejat si no haguéssim hagut de votar una altra cosa. Cadascú donarà la seva resposta. Hi ha gent molt enfadada. A mi em sembla, finalment, que si JuntsxSí hagués tingut majoria absoluta, tot hagués estat més ràpid i fàcil... però haguessin tirat pel dret ignorant a la CUP. I això podria haver-la fet despenjar del procés. En canvi, ara, la solució que trobin els implicarà a tots, també a la CUP. I això acabarà sent una fortalesa per al procés. I a més, en quant a resultats, si JuntsxSí no necessités la CUP per investir el President, tindríem un President omnipotent, sense un govern coral i amb un programa de govern molt menys d'esquerres i menys potent. Per tant, tot això que s'aconseguirà, ho deurem a l'aritmètica actual i a l'"error" de la CUP, i tot plegat acabarà essent un benefici per a tota la societat.

I fins i tot s'hi pot veure una virtut a no tenir President fins a l'últim moment, i és que està retardant la reacció espanyola a l'espera de si ens entrebanquem entre nosaltres i hi ha noves eleccions, perquè això els evitaria haver d'actuar, i mentrestant van digerint la declaració del 9N que hem aprovat. Quan finalment hi hagi President, ja serà massa tard...

Per acabar, un apunt curiós: En la política, sempre hi ha cops de colze per anar davant i ser el "mandamàs". En aquest cas també. Però ¿us heu fixat que ara té el seu mèrit perquè possiblement qui sigui President serà un heroi que passarà (aviat està dit) per la presó?

I per acabar de veritat, sí finalment no hi ha cap tipus d'acord i hem d'anar a noves eleccions, no voldrem escoltar si la culpa va ser d'aquests o d'aquells, no ens interessarà el debat, entendrem que va ser culpa de totes dues coalicions. Perquè, si veritablement volem el que diu la declaració del 9N, i finalment veiem que, aquell amb qui estem negociant, no cedeix i això farà descarrilar el procés, si de veritat volem fer el camí que estem fent, i encara que ens adonem que l'altre no el vol tant, i encara que ens sembli injust, sent conseqüents amb la força que tenim que no és tota, ens tocarà cedir per al bé comú, sabent que en el futur hi haurà la possibilitat de redreçar l'orientació concreta del país.


(Carta 451)

14 de novembre de 2015

NI A PARIS, NI ENLLOC

M'ha semblat oportú donar el meu testimoni. En aquest darrer any he tingut la sort de poder visitar diferents països de religió musulmana i he conviscut rodejat al 100% de gent musulmana. M'hi han tractat molt bé. Hem tingut una relació fantàstica. Hem parlat molt de tot plegat, de religions també. Em preguntaven de quina religió era jo i els semblava increïble que no en tingués cap, diuen que allí tots són musulmans i m'explicaven que l'islam és molt bonic, a veure si m'animava... :) Viuen la religió d'una manera molt present. El que m'han explicat de la religió musulmana m'ha semblat molt semblant al que conec de la religió catòlica. Només que a les nostres societats el laicisme s'ha obert camí i ara els catòlics gairebé són minoria. Això suposa un altre nivell en la presència de la religió i allí hi és molt present, però succeix el mateix que aquí quan els catòlics tenien l'hegemonia.

La religió els proporciona un sentiment molt bonic de pertinença a un grup, independentment de les grans diferències que tenen entre ells, i també els impeleix a ser més generosos i bones persones encara que sigui com a imperatiu moral, cosa que, a mi personalment, no m'agrada. Prefereixo que algú sigui sincer amb els seus sentiments i que, si no ha de ser generós, no ho sigui fins que cregui que ho ha de ser. Però, per exemple, un dels motius del ramadà, a banda d'un període de recolliment espiritual, és també proporcionar l'experiència vital dels que no poden menjar, ni beure, ni satisfer les necessitats més bàsiques, i això els acosta als més desvalguts. També cal saber que, acostumats a viure en regions amb altres religions, l'islam té un discurs explícit de respecte vers altres religions i credos. I, és clar, l'islam també els ajuda a transcendir-se en el pla espiritual. Al mateix temps també hi he vist coses que no m'han agradat tant, com la pressió social que se sent per fer les coses d'una certa manera, a l'hora de vestir, a l'hora de relacionar-se, pel que fa als rols socials assignats als homes i a les dones, i tampoc m'ha fet el pes la gran observancia de la múltitud de ritus (per exemple, resen cinc vegades al dia cada dia!) i la regles de l'islam sense qüestionar-ne ni arribar a plantejar-se un qüestionament del perquè. Però és veritat que tot plegat és un modus operandi bastant habitual de les religions buscant de crear ordre social. Per això no m'agrada cap religió que utilitza aquesta manipulació social de donar seguretat existencial a canvi de limitar la nostra llibertat personal, però si respecto i valoro la part de les religions que fa créixer la persona i l'allibera cap a dimensions més transcendents de l'espiritualitat personal.

De fet és un altre tema però crec que les religions, en societats democràtiques, instruides, educades, científiques, que respecten l'individualitat de la persona, hauran de transitar des del messianisme religiós i moral cap a un acompanyament respectuós i individualitzat de la persona. De dir-li a la massa de gent el que ha de fer, a acompanyar a la persona individualment perquè ella descobreixi el que vol fer. O les religions van cap aquí o aniran llanguint poc a poc per inadequades. Però a la majoria de religions encara els queda corda per temps. Per exemple en l'àmbit musulmà, a molts països hi ha hagut un revival de l'islam i han retrocedit en la separació d'àmbits i en un cert laicisme. Països com Argèlia, Afganistan, Iran, Egipte, etc... han fet un sorprenent camí de ser societats obertes i modernes a tornar a un cert predomini de l'islam conservador. Els motius d'aquest replegament social sobre l'islam són molts, però bàsicament els experts apunten que va començar amb la derrota en la Guerra dels Sis Dies de 1967, quan Israel va vèncer a tots els països àrabs i va ocupar els Alts del Golan siris i el Sinaí egipci. Allò va humiliar i va tirar per terra totes les esperances que generava el socialisme àrab i del panarabisme, amb Nasser al capdavant com a líder ideològic del món àrab. Veure's humiliats, va propiciar un abandonar idees externes i buscar el que els era propi, amb un conseqüent replegament cap a l'islam. Això va coincidir amb el boom del preu del petroli als anys 70s, que va propiciar que els països amb versions més rigoristes de l'islam, com el wahabisme, tinguessin molts diners per a poder exportar i promocionar aquesta versió de l'islam.

En definitiva, volia transmetre-us que, parlant amb musulmans, tothom m'ha criticat durament Daesh (que és com ells anomenen l'ISIS o Estat Islàmic), el repudien i no el justifiquen de cap manera. Expressen el que jo també dic, que són gent que fan actes criminals en el marc de grups sectaris pseudoreligiosos. Això és el central, que ho facin en nom de l'islam, del cristianisme, del comunisme o del capitalisme, és d'alguna manera circumstancial. Si jo hagués nascut a un país musulmà, seria musulmà. I si jo fos un fanàtic criminal i visqués en un país musulmà, possiblement actuaria criminalment en nom de l'islam. Però seria un criminal i seria aquest motiu el que em motivaria a matar. Cap musulmà normal té cap desig de matar ningú ni són més violents que nosaltres. Potser no caldria ni dir-ho, però pot ser útil per a gent que no coneix directament a ningú d'aquesta fe i es fa una imatge a través del que els arriba. Perquè s'ha de reconèixer que, a través dels mijtnas, es crea una visió molt distorsionada per la potència emocional que té el terrorisme, que per això precisament utilitzen el terror. Per desgracia, dins de les seves societats, molt turbulentes per diversos motius, en aquests temps s'hi estan donant casos minoritaris però molt notoris de criminalitat contra la seva pròpia gent, contra altres versions de l'islam, contra occident,... però en aquesta barreja interessada que fan, no hem de caure en el parany de posar tothom al mateix sac. ¿O és que, quan el règim nacional-catòlic de Franco va executar a 150.000 persones, vam entendre que el catolicisme era una religió genocida? Franco i els seus eren els assassins.

Dit això, també crec que fa falta que la gent de confessió musulmana s'impliquin molt en l'intent de separar les coses i no caure en l'islamofòbia. Ells són els que poden ser més efectius per crear un missatge clar al rebutjar aquests actes i aquesta gent. Són molt importants actuacions com la dels paquistanesos de Barcelona manifestant-se pels carrers de la ciutat contra els assassinats dels periodistes de Charlie Hebdo, o quan més d'un miler de musulmans van rodejar una sinagoga a Oslo per expresar públicament que eren iguals i que els volien defensar. Encara podrien fer més potser. Desconec com funciona exactament la qüestió, però m'imagino que, igual com fa anys l'ayatolà Jomeini va llançar una desafortunada fatwa contra Salman Rushdie per un llibre seu que deia que injuriava l'islam, crec que avui, l'islam en tot el seu conjunt, podria llançar una fatwa contra l'Estat islàmic desautoritzant que puguin proclamar que el que fan sigui en nom d'Alà. Una mena d'excomulgació. Això no afectaria els que ha estan dins l'EI, però podria tenir un cert efecte sobre els fidels musulmans que es poden sentir atrets cap a l'EI perquè quedaria explícitat que no pertanyen a la gran família musulmana.


(Carta 450)

Publicat com a mínim a: Línia Nord, L'independent de Gràcia.

8 de novembre de 2015

COM DESENROCAR EL QUI DE LA PRESIDÈNCIA DE LA GENERALITAT?


Aquí estem, a veure si podem ajudar una mica els nostres representants al Parlament en aquests moments que sembla que s'enroquen, amb poca cintura política, pel que fa a la investidura del President...

Aquesta situació actual se sent molt desagradable per a tots els que volem que hi hagi canvis substancials a la nostra societat, tant en el marc polític com en la vida de la gent, però estic segur que ens trobem en una d'aquelles situacions que pot donar millors fruits que un acord ràpid (com hagués succeït si JuntsxSí hagués tingut un diputat més). Però, perquè això passi, tothom s'ha d'arremangar, i això potser no sortirà espontàniament, sinó que la primera votació fallida de Mas pot obrir els ulls a tots plegats. I la solució és ben fàcil...

Jajaja, és broma, però en realitat sí que ho és. Cal aplicar un d'aquells mètodes tan nordamericans anomenat win-win. De manera que de la negociació tothom en surti sentint que hi ha guanyat. I si ens fa ràbia això de que sigui un mètode nordamericà, podem adonar-nos que és el mètode del consens de tota la vida, molt aplicat en assemblees de moviments socials o en els moviments indígenes. Una solució que sigui vista com a bona per a tothom. Per fer això, el més important no és entendre la teva posició i necessitats, sinó sobretot intentar entendre la posició i necessitats del que no ho veu com tu i tenir la suficient generositat política per poder arribar a un punt satisfactori per a tothom. Ara us explicaré com penso que es podria fer.

Per començar us posaré les meves credencials per no enredar sense parlar clar. De tots els candidats a la Presidència que es proposen per part d'uns o dels altres: Mas, Munté, Romeva, Casals... o d'alguns que no es proposen: Junqueras, Baños, Gabriela Serra... el que menys m'agrada personalment és Artur Mas. Per què? Perquè representa les retallades? Perquè és deixeble del recentment destapat corrupte Pujol (amb tots els interessos de part del PP de destapar-ho ara, que tampoc és un sant precisament, però destapat a la fi i per al bé de la nostra societat)? No, simplement perquè Mas és el representant actual d'un partit amb orientació de dretes. Si hi hagués hagut algú altre al capdavant de CiU tampoc m'agradaria, i si es proposa un altre polític de CDC que no hagi tingut responsabilitats de govern, tampoc m'agradaria. Per contra, si em preguntessin qui voldria que fos President de la Generalitat us diria que l'Antonio Baños o la Gabriela Serra. Però reconec que això no és el que volen la majoria dels catalans, ni tan sols la majoria d'independentistes. Cal partir del fet que la majoria d'independentistes han votat a JuntsxSí sabent que Mas en seria el President. Però fan falta els vots de la CUP...

I la solució no pot implicar que la CUP es mengi la seva promesa. Potser no haguessin hagut de fer-la perquè el que es vol impedir són les mesures neoliberals i no tant la persona de Mas, però es va voler simplificar agafant el missatge que emanava dels moviments socials i de CSQEP, i ara tenim una promesa feta. Per tant, la solució no pot passar per intentar humiliar la CUP fent-li recolzar una cosa contrària a la que va comprometre's. Tot i que es va comprometre a fer tirar endavant el procés, a impulsar mesures socials i a impulsar un procés constituent de base popular. Potser serà impossible afavorir totes les intencions juntes.

Per altra banda, la solució tampoc pot obligar JuntsxSí a apartar Mas i proposar un altre candidat que agradi a la CUP. Seria una humiliació també per a CDC. Sobretot perquè Mas s'ha implicat en el procés i hi ha rebut alguns pals que ha aguantat amb la motivació èpica d'estar fent alguna cosa gran. A més a més, allò de què se l'acusa (de ser retallador i corrupte) no és visualitzat per la gent de CDC perquè, si malgrat tota la motivació que pot tenir España, no s'ha imputat Mas per corrupció és perquè no n'han trobat cap prova, i perquè és veritat que, en el període retallada de fons des de Madrid, el govern de CDC va retallar la sanitat, l'ensenyament, les prestacions socials, TVC,... però és que havien estat ells mateixos (i una mica el tripartit també) els que, en moments de no-crisis, havien aixecat aquesta mateixa sanitat, aquest mateix ensenyament, aquestes mateixes prestacions socials, aquesta mateixa TVC... per tant la gent de CDC no reconeixen aquesta crítica que els fa la CUP. Ells saben que Mas va fer el que havia de fer i el que hagués fet qualsevol altre de CiU votat majoritàriament amb un programa de dretes. Per tant, no entendrien haver de renunciar a Mas per una pretensió que no comparteixes d'altri. A més, personalment em fan por els de la CUP en la seva proposta de vetar Mas, perquè sembla que donin per segur que CDC i la seva gent estaran al procés passi el que passi i no ho tinc tant clar. Si no senten que estan sota els focus, i sobretot si són humiliats, es possible que els anem perdent... Ells hi tenen poc a guanyar i molt a perdre en un procés com aquest. Ja ho hem vist amb la munió d'avisos i amenaces de les patronals, grans empreses, i fins i tot UDC els ha abandonat. Crec que hem de tenir clar si volem separar-nos de l'Estat espanyol i si estem disposats a fer-ho amb la dreta perquè no ho podem fer només amb les esquerres. I si és així, necessitem que continuïn en el procés i que no se sentin fora de lloc, i per tal que això passi és important que se'ls "reconegui" un paper central (que a més, ens agradi o no, el tenen) i que respectem el seu líder.

Així estant, la solució que sumi a totes les forces independentistes només pot ser una direcció col·legiada de la Generalitat que no recaigui exclusivament en un President com fins ara. Encara que la llei no ho permeti formalment, hi ha maneres de posar-ho en marxa a la pràctica que és l'important. Perquè aquest no ha estat un procés normal, és una cosa diferent i així ha de ser en les formes també. Aquesta és la seva força i aquesta ha de ser la seva naturalesa. I això pot acabar representant millor el procés que s'ha viscut a la societat catalana, perquè el procés ha sigut un procés que ha crescut des de la base, que no ha tingut un lider a dalt, sinó molts líders sobretot per baix, diversos i tots necessaris.

I és que el procés va començar en consultes per la independència organitzades per la gent. I a la manifestació del 2012 per un nou estat a Europa, en Mas negociava el pacte fiscal a Madrid i en Duran volia imposar el pacte fiscal com a lema de la manifestació però l'ANC i Omnium van dir que no. Després durant la legislatura, CiU i ERC van recolzar-se, i CiU va fer polítiques menys de dretes de les que hauria fet, i ERC va haver de recolzar polítiques més de dretes del que hauria volgut. I després el 9N van tenir a CDC i CUP com a grans valedors. I a les eleccions del 27S es va fer la gran coalició de JuntsxSí amb partits amb ideologies molt diferents i amb nombrosos independents, igualment com CUP i CSQEP que també van incorporar independents. I la llista de JuntsxSí va tenir a un exmilitant d'ICV al front, i el que anava com a presidenciable anava en 4t lloc. I els debats se'ls van repartir diferents persones, no només el cap de llista o presidenciable. Tot aquest procés no ha estat normal, i s'han subvertit fins i tot les formats polítics. Per això, estaria bé que tot això no quedi en conjuntura del procés, sinó que així sigui el procés, a més que és la millor garantia per al futur. Un futur que ha de ser de totes i tots.

En aquesta línia s'expressava en aquest text en Marcel Mateu, professor de dret constitucional.

Per això i com que em sembla que el reglament estableix un sol President, no se si la formula desitjable serà escollir per a la figura legal a Raül Romeva o a Artur Mas (això dependrà de la negociació conjunta) però al mateix temps votar (això és permès com a afegitó) el Programa de Govern i el nom dels "altres Presidents" que portin unes megaconselleries: President Exterior (aprofitem que Mas és conegut a fora i li donem un càrrec importantíssim però allunyat de les polítiques internes o, si Mas és el President formal, llavors aquest ho pot ser Romeva que també és ben conegut a la UE), President Executiu (li donem la responsabilitat de fer polítiques internes a Oriol Junqueras, que essent d'ERC equidista entre CDC i CUP, amb un perfil d'esquerres que permet confiar que no farà polítiques neoliberals -aquest és el motiu pel que es volia vetar Mas-) i President i Vicepresident del Procés Constituent (aquí tenen el seu lloc Lluís Rabell i Antonio Baños que, coneixedors del teixit social català, poden organitzar, colze a colze, un bon Procés Constituent obert i participat per la societat civil, amb la gran virtud de comptar amb CSQEP per al procés constituent que demanaven, deixant el fora o dins d'España a tenor del que vagi succeint a l'Estat espanyol en les properes eleccions del 20D).

D'aquesta manera es reforça el caràcter coral i participatiu que el procés ha tingut i té. No hi ha mal que per bé no vingui. Però caldrà generositat política amb el país per no negar-se a aquesta solució que integri les necessitats de totes les forces sobiranistes... Veurem si tenim uns polítics dignes del poble que "teòricament" representen...


(Carta 449)

Publicat com a mínim: a la portada digital de L'independent de Barberà.

26 d’octubre de 2015

MAS PRESIDENT D'UNA REPÚBLICA CATALANA ANTICAPITALISTA


El títol és una provocació
, una broma, és clar, però ve a sintetitzar la meva tesis que, si la CUP assegura un pla de govern afí i uns mecanismes de decisió adequats, podria investir a Mas com a President com a solució de consens.

Crec que el que està passant és que la CUP està venent car el seu suport, no donant-lo per descomptat, però que al final trobarà la sortida més útil socialment per al país. Però de moment i mentre hi ha partit, està aconseguint: un assenyalament a Mas, censurant públicament les polítiques neoliberals que ell va imposar en el seu dia i, per una altra banda, el màxim número de contrapartides per a un independentisme d'esquerres i popular com a moneda de canvi a aquesta presidència mig imposada de Mas. O sigui, que es trata del teatre polític necessari per forçar la dreta i acostar-se el màxim als objectius polítics de la CUP.

Però també podria ser que m'equivoqués i que la CUP estigués veritablement disposada a vetar Mas al marge de qualsevol conseqüència que pogués comportar. Ja em va passar a les eleccions municipals que, quan s'estava forjant Barcelona En Comú, la CUP va assenyalar insistentment ICV-EUiA retraient-los algunes polítiques i pràctiques de dretes que havien permès a Barcelona compartint govern amb el PSC i a vegades amb ERC. Em va semblar bé que no es passés per alt algunes polítiques que Iniciativa (en un altre context, també és cert) havia recolzat i se'ls exigís una rectificació pública abans de continuar endavant, però estava segur que la CUP no es desmarcaria realment de Barcelona En Comú i que, després del qüestionament, se sumarien a l'opció movimentista. Però vaig veure que no era una administració dels temps, sinó que era una postura inamobible i que s'enrocava amb el temps, i que els va fer restar fora de Barcelona En Comú. O sigui que també podria passar que s'enroquessin amb això de no investir Mas. Que consti que no ho dic despectivament això d'enrocar-se, és una opció molt legítima, fidel als principis d'un mateix, altra cosa és que pensi que sigui útil per als objectius que la CUP representa.

Anem a pams. La CUP, ERC i la seva gent sempre han estat independentistes. Però ells sols no eren capaços de forçar el marc com s'està fent ara. CiU, Mas i la seva gent no han estat independentistes fins ara, i amb la seva aportació de nous independentistes hem tingut un gruix suficient per decantar la societat catalana en una proporció significativa cap a la independència. Llavors, cal mantenir-los a tots en el vaixell si volem sortir del port espanyol on estem presoners i embarrancats. I ¿per què CDC i Mas van virar cap a l'independentisme si els poders fàctics que representen no tenen gaire predilecció per moviments que remoguin les aigües en les que guanyen grans dividents?

Pel que fa al canvi de CiU crec que van adonar-se que la centralitat de la política catalana es desplaçava cap a l'independentisme i, essent catalanistes, l'independentisme tampoc els suposava un anar a contranatura. A més, les bases joves del partit, que van pujant, tendien més a l'independentistes que les velles guàrdies. Llavors, pivotant cap a l'independentisme podien conservar el poder que és un aspecte fonalmental sobretot per a un partit de dretes. Però CiU no hagués aguantat tot el que ha hagut d'aguantar amb l'actual deriva, si no haguessin tingut a algú que s'ha cregut el camí.

Per tant, també ens toca plantejar-nos perquè Mas ha pres aquest camí tan complicat i ple d'incerteses. Hi havia molts camins menys èpics però més planers i fàcils de justificar per a un partit com CiU. I és que fa temps que tinc ganes d'exposar aquest anàlisi en obert, però se que és complicat i que, a molts dels meus amics i amigues, se'ls obriran els ulls com plats i no sabran si estic fent conya... perquè saben que per mi en Mas és un adversari polític, del que estic a les antípodes ideològicament parlant. Però prometo que no estic fent conya... :) Em pregunto sincerament: Qui és Artur Mas? Crec que era una persona filla de classe alta, amb formació, entorn i vivències de classe alta, predestinada a dirigir i remenar les cireres, amb molta educació fina però, en el fons, amb poc respecte pel gruix de gent humil que conformem la societat. Mas anava a ser un President més de la Generalitat, i en realitat un dels més mediocres i tecnòcrates. Era un perfil anodí i sense gran carisma. Llavors s'ha trobat en aquesta situació històrica i li ha agradat el paper de passar a la història com un gran President de la Generalitat. Aquest és un element molt important de perquè va endavant, i ho hem pogut percebre en algunes entrevistes, on s'ha arribat a comparar subtilment amb Martin Luter King pel que fa a la desobediència. Està imbuït d'èpica i això juga a favor del procés de desobediència i dignitat nacional de Catalunya.

A més, crec que també li pot estar passant una cosa semblant al que li succeir, salvant totes les diferències, a Monseñor Romero d'El Salvador. No se si coneixeu la història. Resumidament, el capellà Óscar Arnulfo Romero era un capellà dels més conservadors i espiritualistes, allunyat de cap intenció de barrejar l'Església Catòlica amb la política, com començava a apuntar la teologia de l'alliberament al continent, en un país, El Salvador, en completa efervecència per les injustícies socials i l'impuls d'alguns sectors organitzats de revertir la situació a l'estil cubà. Precisament per ser tan conservador, Romero va arribar on va arribar. El 1977 va ser nomenat Arquebisbe de la capital del país. Va començar molt ortodox, però quan els paramilitars van matar el seu amic, Rutilio Grande, i el van acusar de ser comunista i incitar al terrorisme, ell que coneixia bé Rutilio Grande, va adonar-se de primera mà de la manipulació i justificació del govern i l'exèrcit per mantenir el control en una situació d'autèntica explotació de la població salvadorenca, i va començar a obrir els ulls. Qui havia estat un jove allunyat de la política i centrat en les activitats eclesials, es va anar convertint en un arquebisbe valent, cada vegada més qüestionador de l'ordre establert i que va prendre una opció preferencial pels pobres. Va tensar tant la corda que, dos dies després d'una missa radiada per tot el país en la que va exigir als soldats que, en nom de Déu, desobeïssin els seus superiors si els ordenaven matar injustificadament, va ser assassinat, el 1980, mentre oficiava missa.

No vull dir que Mas estigui convertint-se en un revolucionari Che Guevara, ni que passarà als annals de la història com Monseñor Romero, una icona universal, recordat i reconegut per tothom a El Salvador, Amèrica Llatina i el món. Però el paral·lisme que li trobo és que algú inicialment conservador i neoliberal perquè tot el seu entorn, formació, orientació l'han conformat nítidament de dretes, quan comença a tenir altres experiències fora d'aquesta orientació, inevitablement l'han de transformar internament en major o menor mesura. El fet de notar que les elits de Madrid, habitualment connivents amb les elits catalanes, se li enfrontin... el fet d'experimentar que els poders fàctics als que representes se't giren d'esquena perquè puntualment no coincideixen amb el teu camí... el fet de notar que la societat civil organitzada et sustenta... el fet d'arribar a admirar persones antagòniques políticament a tu com els de la CUP... el fet de sentir-te President i notar els anhels de la gent... el fet de veure's liderant un acte de desobediència massiu com el 9N i veure'n les bondats... el fet de veure's imputat per tota l'estructura legal per demanar a la gent la seva opinió... el fet de trobar-te amenaçat per la llei, cosa insòlita i inhabitual per algú de dretes... el fet d'adonar-te que la desobediència és un camí legítim i, de vegades, l'únic viable... tot això són experiències que una persona de dretes no té perquè no fa aquestes coses, i que en no tenir aquestes experiències, segueix essent de dretes de la mateixa manera. Però com que Mas ha volgut emprendre aquest camí i li toca viure vivències que no tocaven, segur que estan fent canviar a la persona, i és molt possible que no sigui el mateix polític neoliberal i de dretes que va entomar la Generalitat el 2010. No dic que sigui d'esquerres ni molt menys, però sí que com a mínim s'ha fet més democràtic, més d'escoltar la gent amb diferents postures i haver de consensuar, i més lluitador i desafiant que abans. M'encantaria fer-li una entrevista en profunditat per escudrinyar tot això que apunto, per veure què ha canviat dintre seu... potser menys del que em penso, però estic segur que ha patit una evolució que ni ell ni sa mare s'imaginaven en una persona que estava predestinat a ser "dels millors" que manen i decideixen sense tenir en compte els "d'abaix".

A banda, crec que no és del tot honest dir que Mas aplicarà retallades si és President (això no vol dir que se li hagi d'excusar aquell període) perquè llavors era el cap de CiU que va guanyar les eleccions i allí feia i desfeia, mentre que ara està dins d'una coalició amb ERC, molts independents d'esquerres, i necessitant el suport de la CUP. Per tant, ell com a President de la Generalitat no podria fer el que llavors va fer. 

Analitzant perquè CDC i Artur Mas estan al vaixell independentista, veiem que no és només per sentiment, com ERC i la CUP, sinó que és per sentiment i interès. És així, la dreta és així... I això cal tenir-ho en compte. Si la dreta, sobretot venint de guanyar, no pot estar en una certa posició central, no li interessarà el viatge. És criticable? Sí. Però és així. I si CDC no té ningú de la talla política de Mas, no poden fer un relleu com si aquí no hagués passat res i proposar un altre presidenciable. I si és Mas qui apuntala CDC en l'independentisme, i llavors a ell, que es veu com un personatge èpic, se'l destrona perquè va fer les retallades, se li dispara a la seva línia de flotació. Llavors podrem tenir CDC dins del vaixell? S'abocarà el país a noves eleccions, amb el conseqüent desànim dels independentistes, fastigueix dels dependentistes, i previsiblement una gran pèrdua de suport de la CUP i/o de JuntsxSi.

Llavors què pot fer la CUP? Si vol que això vagi bé, potser li toca acceptar aquestes realitats dures però que són així. Estratègicament, si no s'aconsegueix una presidència coral, si no s'accepta una figura de President de la República i una altra de Primer Ministre (per les que s'ha de batallar fins al darrer minut, brandint el veto a Mas com a 'farol' polític), doncs potser cal investir Mas amb un vot crític (allò de dividir el vot, igual com es va investir Ibarretxe en el seu moment per l'esquerra abertzale), però llavors la CUP s'hauria d'assegurar d'aconseguir coses més interessants i significatives que un President alternatiu: 1) blindar un programa social; 2) tancar uns procediments constituents més enllà del Parlament, més oberts i plurals; 3) pactar desobediències concretes, i 4) acordar una manera de prendre les decisions del nou govern transversals a CDC, ERC, independents i CUP, que impossibilitin mesures neoliberals i de dretes que són les que es volen impedir no volent investir Mas.

Això crec que seria alhora d'esquerres, intel·ligent, madur i estratègic. Per no apartar CDC massa aviat del centre de la política, cosa que si farem un cop siguem independents i només sigui un partit de dretes degut a que haguem eliminat l'eix nacional de la política. Això crec que és el que la majoria de votants de la CUP i la ciutadania catalana en general esperen de la CUP, allò de que és seriosa, amb determinació i que no s'aixeca de la taula fins haver arribat als objectius.

Dic tot això com a contribució al moment actual, i amb tot el respecte i admiració per la gent que empenyen les Candidatures d'Unitat Popular. Endavant! Sabreu trobar el més útil políticament per a la societat!


(Carta 448)