6 d’agost de 2015

GENT D'ESQUERRES, AQUEST PAS L'HAUREM DE FER AMB LA DRETA


Un company d'esquerres, no nacionalista català i pròxim però una mica recelós amb l'independentisme, m'exposava el seu malestar al comprovar que hi ha un independentisme de dretes amb el que ell no hi vol tenir res a veure. I és que ell, implicat a Barcelona en Comú va haver de patir els atacs hooligans dels independentistes de dretes i maleducats desprestigiant a l'Ada Colau. Es queixava que la gent independentista no accepta crítiques ni qüestionaments al procés, ni a TV3 i, a més hi ajuntava que hi ha independentistes molt pro-israelians i a ell, que ha viscut a Palestina l'apartheid racista que practiquen els ocupants israelians, li fa angunia que una Catalunya independent pugués fer costat a l'abusador Israel enfront de la inhumanament castigada Palestina.

I d'aquest debat amb el company i de les crítiques que sento a tothora que el Junts Pel Sí és la llista del Mas, que la dreta ens aixeca la camisa per seguir fent polítiques de dretes, que la CUP si és d'esquerres ha de buscar el front d'esquerres i no fer el joc a les retallades... doncs us adaptaré la conversa.

No crec que hagi crescut aquest sector pro-israelià, és el mateix que fa 5 anys, però ara se'l troba situat dins de l'independentisme també, perquè hi ha gent de CDC que s'han mogut cap a l'independentisme. L'independentisme ha crescut des del 15% al 50% (amb un sobiranisme ampli, no tots independentistes, que s'enfila fins al 70-80% de la societat)... I això representa molt creixement i vol dir que hi ha molta gent aquí dins. No tots d'esquerres, és clar. Perquè no parlem de la diversitat que vivim en els moviments socials: comunistes, anarquistes, troskistes... estem parlant de molta més diversitat i pluralitat. 

Per tant, no només hem de mirar si hi ha indepes no inclussius, indepes neoliberals, indepes fatxes, indepes xenòfobs,... perquè en trobarem segur, sinó que cal veure quines són les tendències dominants, és a dir, les que conformen la gran onada independentista, i aquí crec que aquests intolerats i maleducats que el meu company es trobava al twitter, i que són totalment criticables per excloents i prepotents, no són majoritaris ni molt menys.

Si mirem un altre fenomen com és Podemos, fa un temps un altre company em deia que trobava que era molt més revolucionari i més d'esquerres que el procés català, jo li deia a aquesta persona que sí, però és que Podemos és molt més petit percentualment que el procés català, ara mateix és el 15,7% a España. En el procés independentista hi ha moltíssima gent i molt diferent. No estem acostumats a procesos així de grans i transversals, i ens costa acceptar-ho. Perquè, per exemple, si cerquem un 15,7% de la població catalana que sigui independentista i molt pro-palestina serà facilíssim aconseguir aquest grup de gent, però òbviament no tot l'independentisme és així.

Però atenció, si hem de forçar la redefinició d'un Estat forjat en el franquisme per fer aflorar una Catalunya independent i una España que es pugui alliberar del nacionalisme español conservador, cal que la societat catalana es calci, arreplegui tothom que vol fer aquest viatge, a dreta i a esquerra, i intentem fer el salt. Cal anar amb la dreta, aquesta retalladora, aquesta que és adversària política, perquè no podem fer el salt només des de l'esquerra. I ho hem d'entendre i acceptar temporalment. El mateix els passa als de dretes que han d'acceptar tota la força que l'esquerra pot aportar perquè ells sols tampoc podrien (i la poca gràcia que els deu fer compartir viatge amb ERC, Romeva o la CUP...), més encara quan els poders fàctics econòmics als que representen arrufen el nas davant de possibles turbulències que els perjudiquin.

Hi ha arguments simplistes i interessats que identifiquen l'independentisme amb Artur Mas, quan en realitat ell s'hi va sumar un cop la seva aposta del Pacte Fiscal va ser àmpliament superada per una societat ja farta de tanta incomprensió per part d'España. I és que la prova definitiva va ser la retallada d'un Estatut inofensiu i descafeïnat per part del Tribunal Constitucional, amb comentaris insolents com els d'Alfonso Guerra del PSOE.

Però més enllà de les crítiques fàcils al procés, sí és veritat que cal entendre la dimensió immensa del repte enfront del Reino de España. I hem de tenir al cap el que deia en David Fernàndez: mà estesa i puny tancat, però també mà estesa... I hem de fer el viatge junts amb Artur Mas, amb Felip Puig, amb Boi Ruiz (i poso aquests exemples tan durs, perquè són persones que tenim entre cella i cella),... que no vol dir acceptar les seves polítiques, però per molt mal que ens faci hem d'anar amb ells per encarar-nos amb Madrid, perquè si no, no superarem mai aquesta fase de submissió a un Estat que no ens estima. Una manca d'estima i respecte que ha quedat claríssima quan Catalunya ha plantejat queixes i ni PP, però tampoc PSOE, ni Podemos, ni Ciudadanos, ni UPyD, ni IU han estat receptius ni han ofert cap mà estesa.

Quan siguem un país independent (si la majoria ho vol), serem un país amb esquerra i dreta, com tots els de tot el món. Llavors CDC serà només un partit de dretes normal (sense poder confondre i atreure vots amb les reivindicacions nacionalistes d'una nació trepitjada per Madrid) i els votarà molta menys gent que els que ho han fet fins ara. Llavors no us preocupeu, que guanyarem el combat social, perquè la societat catalana sempre ha estat sociològicament més d'esquerres que de dretes, tot i que, amb el tema nacional, ha governat gairebé sempre CiU i ha anat tirant línia d'idees conservadores i neoliberals i ara la societat s'ha impregnat força d'idees de dretes, massa. Però, entre que alliberarem la política de l'eix nacional i que tindrem governs com el de Barcelona en Comú a Barcelona i en altres municipis, i el que pugui sorgir a Catalunya del procés, encara crearem més debat d'esquerres.

En el futur, crec que la Catalunya independent estarà molt més a prop de Palestina que d'Israel, per la seva pròpia història de patiment i solidaritat. I així com el David diu: Bon dia, Palestina! Me'n vaig a dormir i dic: Bona nit, Palestina! ;)


(Carta 444)

4 d’agost de 2015

LA POLICIA NACIONAL HA RETORNAT A CATALUNYA


Regularment passo per davant de l'edicifi d'Hisenda situat a Plaça Letamendi. A dins, sempre hi ha hagut uns guàrdies civils que fan passar la gent per un detector de metalls. Però des de la setmana passada hi ha una furgoneta de la Policia Nacional aparcada a fora de l'edifici, al carrer, de manera molt visible. I al costat hi ha un policia fent guàrdia amb una gran ametralladora. I, de la mateixa manera, que hi ha aquesta furgoneta, dedueixo que tots els altres edificis governamentals de Barcelona i d'altres indrets de Catalunya també serveixen com a excusa per visibilitzar els agents governamentals facultats legalment per utilitzar la violència contra els ciutadans.

Què hi fan aquí? És que potser hi ha alguna amenaça d'atemptat terrorista? De ser així, que estic segur que no és el cas, no ho podrien supervisar els Mossos d'Esquadra? Però és que podem endivinar què hi fan si comprovem que avui, després que Mas convoqués les eleccions del 27S, ja no hi ha una furgoneta de la Policia Nacional sinó dos. I no hi ha un policia muntant guàrdia sinó tres.

I és que tenen por del veredicte democràtic dels catalans! Pensen que el perdran... No els passa com a en Cameron que tenia la convicció que guanyaria. És aquesta la manera com ens pretenen seduir? És un estat tan preopotent i tan patètic que, des que Catalunya està manifestant la seva insatisfacció i, fins i tot, quan ha arribat a plantejar que vol decidir quina relació tenir amb aquest Estat que ens va annexionar per la força dins del Reino de España fa 300 anys, no ha fet ni una sola mesura per convèncer-nos que ens respecten i estimen, sinó tot el contrari. La seva reacció ha estat sempre de considerar les nostres necessitats com hostils i perilloses. Ells sabran perquè... I l'únic que han fet ha estat negar la nostra insatisfacció, desacreditar-nos, amenaçar-nos, i han aprovat una Llei Mordassa per controlar les protestes socials i, específicament, una llei per poder controlar els Mossos d'Esquadra des de Madrid.

I ¿encara hi ha persones com en Lluís Rabell (a qui conec, valoro i respecto molt) que, donat que ja accepta d'entrada la tutela de Madrid en el sentit que no ens permetran decidir, té l'esperança que almenys es deixin convèncer del contrari del que estan fent ara, que és un moviment recentralitzador, per consentir-nos, des de Madrid, un federalisme amb autogovern gairebé total?


Catalanes i catalans, preparem-nos perquè haurem de fer més manifestacions que no només les de la Diada. Davant 2 milions de persones al carrer de forma sostinguda, noviolenta i desobedient (a l'estil Gandhi) aquestes unitats de la Policia Nacional no tindran res a fer. Però haurem de ser-hi totes! Els i les independentistes i també els i les de Catalunya Sí Que Es Pot... és a dir, el 80% de la població d'aquesta nostra plural societat.


(Carta 443)

10 de juliol de 2015

LA DATA DEL 27S I EL PAPER DE PODEMOS A ESPAÑA

Exposaré al final de l'article perquè crec que la data de les eleccions plebiscitàries catalanes no ha de ser el 27S sinó després de les eleccions generals espanyoles. Se que a molts no els agradarà gens la proposta, però espero que al final de l'article s'entengui perquè em sembla molt important per a la societat catalana. Primer haig de parlar de Podemos.

Quan es valora Podemos des d'opcions independentistes, veig que sovint es fa una ganyota de disgust i se'ls vol desprestigiar, fins i tot recorrent a certa demagògia i mala fe. Té la seva lògica. Quan la proposta independentista arrassava per incompareixença d'España en el debat, ells van venir a aixecar les esperances d'una possible reconversió de l'Estat espanyol i això va fer que, molts Sí-No que estaven començant a convèncer-se cap al Sí-Sí, congelessin aquesta evolució i restessin a l'espectativa de que Podemos realment pugui escombrar la casta franquista, del PP i del PSOE i faci d'Espanya un país normal, obert, no monàrquic, no nacionalista i respectuós amb les 'nacionalidades históricas'. De fet, l'auge de l'independentisme té més a veure amb el fracàs d'Espanya com un estat plurinacional, modern i respectuós, que amb un desig per se (ara ja potser sí) generalitzat de crear un estat propi. En un continent assolat per la tristesa i la crisi, la nostra terra era l'única 
d'Europa esperançada al voltant d'aquest projecte independentista que porta implícit un procés constituent en ple segle XXI per construir entre tots una nova manera d'organitzar-nos que permeti desbloquejar moltes coses que a Espanya no podem aconseguir.


Però molt sincerament, crec que és clar que Podemos no pot guanyar les properes eleccions estatals, ni les següents tampoc, i menys de la manera contundent que ells voldrien i que han fet creure a molts que aconseguiran. És impossible, en primer lloc per l'actual realitat sociològica espanyola conformada per anys de franquisme i de 'democràcia' controlada mediàticament per les elits econòmiques franquistes. I en segon lloc que, amb la irrupció merkadotècnica de Ciudadanos a tot l'Estat, arreplegant els vots que Podemos volia pescar de la dreta amb això de que no eren ni d'esquerres ni de dretes, l''assalt a la Bastilla' s'ha acabat. Podemos i Ciudadanos tindran forces vots (tipus 10-15%) i trencaran el bipartidisme total que hi ha actualment (això ja és important), però seran el PP i el PSOE els que seguiran comptant amb entre 7 i 9 milions de vots. I és que no pots aparèixer a través de la pantalla d'una televisió i canviar les ments de les persones forjades durant anys. Si a España guanyen els partits que guanyen és perquè s'ha fet un treball llarg i profund de transmissió de valors i de fabricació d'una certa opinió pública en un marc nacionalista, conservador i despolititzat. Afortunadament molts espanyols han escapat d'aquest corsé, però l'altra gran massa de població és encara la que determina les majories polítiques a l'Estat.

La cosa està canviant i un partit com Podemos era necessari a nivell espanyol, sense entrar a valorar el partit ni si hauria de ser més així o més aixà. A molts independentistes caragirats amb Podemos els dic que, si ells fossin espanyols, estarien encantats amb l'aire fresc que Podemos pot aportar en un panorama tancat i decepcionant. Però crec que Podemos ha errat l'estratègia perquè ha plantejat tota la seva raó de ser en assaltar el poder i conquistar-lo a la primera. Això ha il·lusionat a molts que s'ho han cregut, però les evidències van deixant clar, a les eleccions andaluses o a les municipals, que tret de les grans ciutats on poden tenir més cancha, a la major part d'España no poden desplaçar de cap manera els partits hegemònics. Amb tota humilitat, respecte i ganes d'aportar, crec que la millor estratègia per a Podemos seria plantejar-se un treball pedagògic a llarg plaç. D'aquí a 15-20 anys, els que podran recollir els fruits d'un treball de Podemos en aquest sentit potser no seran ni ells, però hauran contribuït a fer emergir una necessària nova España que ara no troba sortida.


És com quan ERC afrontava les eleccions del 2003, amb un il·lusionant discurs de les "mans netes" i plantant cara al temible PP d'Aznar. Tenien molta força i es notava a les enquestes, però si llavors haguessin cregut que podien guanyar escombrant CiU i PSC i plantejant la independència com a possibilitat real a la societat catalana, algú s'hagués cregut que era possible, però la patacada hagués estat total. Perquè l'independentisme era molt de la gent de la ceba i, per tant, un sentiment no majoritari. En canvi, ERC es va plantejar un treball pedagògic a llarg termini, que és el que proposo per a Podemos. ERC va entrar al tripartit. Van fer públic un discurs i unes propostes. Van anar sembrant llavors aquí i allà. I al cap d'una dècada, amb la feina de la gent al carrer i amb l'inestimable ajuda del ribot socialista i la porra del PP, clarificada diàfanament amb la mutilació d'un Estatut, ja de per si descafeïnat, ara la proposta independentista és transversal, abraçada per tot tipus de gent i d'orígens, i entesa com un benefici per a tota la societat catalana i no només per a les 'essències catalanes'. I ara potser d'aquell treball, en part, d'ERC (i d'altres és clar, que per alguna cosa la CUP ha acabat tenint lloc fins i tot al Parlament...), el que en sortirà beneficiat políticament potser no serà la mateixa ERC, podria ser que fos CDC o la CUP. És igual. Si l'important són els projectes, no importa qui l'acabi portant a terme. En aquest sentit el treball a llarg plaç que Podemos podria fer, el podrien capitalitzar ells o algú altre, però seria el canvi que España necessita des de fa segles de colonialisme, franquisme, transició i democràcia 'atada y bien atada'... A l'Espanya que coneixem, li queden encara dècades de corda, però cal començar a construir el canvi des d'avui mateix...


Però això que exposo, molts catalans encara no ho han comprès, i pels motius que sigui (nostàlgics, familiars, de desconfiança envers la burgesia catalana, etc...) volen creure que Podemos ho aconseguirà. I aquest percentatge de gent faran falta per guanyar amb clara majoria el 'referèndum' i tirar endavant el projecte d'emancipació social que la societat catalana està atrevint-se a somniar. Aquestes persones el 27S encara creuran que una España diferent és possible. En canvi, si fem les eleccions catalanes després de les eleccions espanyoles, el mapa ja estarà molt clar. Es veurà que PP i PSOE voregen els 8 milions de vots mentre que Podemos i Ciutadans exerceixen un paper complementari, i quedarà clar que això va per molt llarg. Llavors la independència de la societat catalana serà la única sortida raonable, i el resultat de les plebiscitàries serà inapel·lable, tant en escons, com en vots, com en el que es vulgui plantejar.

Se que a alguns els farà pànic només d'escoltar la proposta d'endarrerir les plebiscitàries, perquè estem esgotats després de quatre anys de mobilitzacions, o perquè els semblaria poc seriós canviar la data ja esbombada, o perquè no sabrien si llavors el 'poc confiable' Mas els acabaria traint... Però és que no es tracta de fer les plebiscitàries per treure'ns-les de sobre, sinó de fer-les perquè és importantíssim pel país, i que el que decidim entre totes i tots sigui partint del que hi ha, de la realitat, i no partint de promeses irreals. I que el resultat no tingui l'ombra del dubte de ¿què haurien votat aquells que van votar 'no' si haguessin sabut el resultat que els esperava a les eleccions espanyoles? Si es vol fer un 'referèndum' que ens ajudi a decidir el que ens convé, hem de vetllar perquè l'opinió de la gent, expressada a través d'ell, tingui les mínimes distorsions possibles i compti amb el major coneixement de causa. 


De fet, es van convocar el 27S per aprofitar l'embranzida de l'11S, però sobretot i precisament perquè quan ho va fer, després del 9N, era el clímax del convenciment que Podemos sí podria escombrar el PP i PSOE, i llavors hi havia la por que el procés nostre podria quedar en entredit a l'espera que tot canviés a España per acabar comprovant que res no canviava substancialment, però havent perdut llavors ja el moment polític. Però ara les coses han canviat al confirmar-se que Podemos no podrà i seria intel·ligent no convocar-les encara (de moment només és una proposta feta pública) i actuar amb responsabilitat democràtica i de país. La data del 27S va ser una decisió des de la por a Podemos. Va ser un més dels errors que es van cometre després del 9N. Però ara, recuperada la cordura, es podria prendre una decisió, no des de la por, sinó des de la fe en nosaltres mateixos i en el que és la decisió del nostre poble. 

I per acabar, retardar les plebiscitàries més enllà del 27S també tindria altres virtuts. Hi hauria més temps per decidir bé com cal fer les llistes o llista independentista, i no es faria com s'està fent, de pressa i corrents. Se que fa respecte que hi hagi més debat, però és que un procés seriós necessita tot el debat que faci falta. I, sobretot, una altra virtut seria que, com que en les eleccions generals concorren els diferents plantejaments estatals, seria molt clarificador comprovar que tots els partits ignoraran el malestar que Catalunya ha manifestat fins al punt d'arribar e proposar la independència. Els partits espanyols, inclosos els nous que anuncien que governaran d'una manera diferent, serguirien amb la màxima que "del que no es parla, és com si no existís" i no farien propostes perquè Catalunya pugués sentir-se millor dins d'España. De la mateixa manera, perquè m'entengueu, com molts masclistes ignoren la realitat incòmode de les dones, i deixen sistemàticament les reivindicacions feministes fora del debat, per insensibilitat i manca d'empatia, i per pur egoisme, encara que sigui passiu. Això, posat en evidència, seria un potent 'para muestra un botón' que eixamplaria la consciència que, si nosaltres no defensem la nostra societat, des de la concepció actual que té Madrid, mai ho faran.


(Carta 542)


8 de juliol de 2015

HISTÒRIC TRIOMF DEL POBLE GREC


Els grecs i gregues han rebutjat per un 61,32% el programa de rescat i les seves mesures austericides. Malgrat totes les maniobres intimidatòries de la Troika (Comissió Europea, Banc Central Europeu i Fons Monetari Internacional) i de la majoria de mitjans de comunicació, els grecs i gregues no s'han deixat trepitjar i han plantat cara al mantra que resa que, dins la UE, no hi ha alternativa possible a les polítiques neoliberals que dicta Alemanya.

Quina serà la reacció de la UE? Com que Grècia només representa el 2% del PIB europeu, la resposta de la UE l'hem d'analitzar sobretot de cara a la resta de països de la Unió. A Alemanya li fa por que altres països de la riba mediterrània, amb economies que sí tenen un volum significatius, prenguin també postures desafiants envers l'ortodòxia neoliberal.

1- La UE podria portar a terme l'amenaça d'expulsar Grècia de la UE. Tot i que calia entendre aquesta proposta justament com una amenaça per influir en el resultat del referèndum (això no és gaire respectuós amb la decisions democràtiques, oi?). La UE sacrificaria aquest mercat d'11 milions de consumidors i perdria el control sobre els més de 300.000 milions d'euros que deuen, amb la contrapartida d'exercir molta por envers Itàlia, Espanya i altres. Seria una solució no desitjable per evitar futurs mals majors. En aquest escenari Grècia podria no pagar el deute i quedar impedit de rebre crèdits per part dels finançadors internacionals més usuals, com els bancs occidentals, l'FMI, el BCE... però l'economia, ben orientada, podria millorar molt de pressa i, el més important, d'una manera que tingués resultats socials molt rellevants. De manera que el sanejament econòmic degut a un impagament portaria, paradoxalment, a ser novament solvent per poder rebre nous crèdits, això sí, d'actors internacionals que no volguessin fer-li pagar el seu desafiament. Això, tant l'impagament com la ràpida recuperació econòmica i amb resultats socials, ja ho han fet altres països com l'Argentina i parcialment també l'Equador.

2- Una altra solució és que la UE no expulsi Grècia (amb el que l'amenaça quedaria desenmascarada com un 'farol' funcional al terrorisme econòmic) i accepti, encara que no sigui explícitament, que era totalment boig intentar que Grècia retornés el deute a base d'estrangular la seva economia i la seva població. De fet, se li exigia al país hel·lè que pagués el deute apujant els impostos indirectes com l'IVA, baixant les pensions i retallant serveis socials, quan la proposta de Tsipras era fer-ho a través de la recaptació d'impostos sobre la renda i sobre el capital, exigint a qui més pot. La UE ho va rebutjar amb l'excusa que gravar les empreses no afavoriria el creixement econòmic, però en realitat era per no comulgar amb la seva filosofia neoliberal. En cas que la UE accepti no imposar les seves receptes de dèficit zero, haurà de disfressar les mesures acordades com una gran imposició sobre Grècia, perquè la UE no quedi com a derrotada, i també haurà de maquillar la situació grega com a excepcional, dibuixant una crisis humanitària encara més aguda del que és, per fer passar el canvi de regles amb Grècia com a quelcom extraordinari i irrepetible respecte a altres països. En aquest sentit ja s'han anat veient informacions sensacionalistes sobre cues als bancs i desesperació de la població grega que no coincidien amb les fonts informals que informaven directament des de Grècia.

Si la UE no expulsa Grècia i accepta buscar un acord per pagar el deute sense condicions draconianes, Grècia hauria d'aprofitar la força que li ha donat el resultat contundent del referèndum, per qüestionar el deute i plantejar la condonació d'una part d'aquest en el sentit que indicava el Comitè de la Veritat del Deute Grec. Aquest Comitè, format per una trentena d'experts grecs i internacionals, ha estudiat el deute grec i ha conclòs que aquest s'havia fet insostenible i impagable degut sobretot al pagament d'interessos extremadament elevats, a un excessiva despesa militar, a la caiguda de la recaptació fiscal deguda a la fugida de capitals, a la recapitalització dels bancs privats per part de l'Estat, i als desequilibris creats per l'entrada a l'euro. Però sobretot el Comitè ha avaluat els deutes envers l'FMI i el BCE com a contrets en condicions il·legítimes i contràries als principis d'aquestes mateixes institucions, contraries a la Constitució grega i als tractats internacionals vigents, i també amb condicions antidemocràtiques. A més és un endeutament que s'ha carregat sobre el país sense que hagi servit al poble grec per millorar les seves condicions de vida, sinó que han servit principalment per pagar els interessos d'anteriors deutes il·legítims contrets amb bancs privats. Per tant, el Comitè insta al govern grec a no pagar els deutes envers el BCE i l'FMI. Els ciutadans europeus necessitem que, en cas que no se l'expulsi, Grècia estiri tot el que pugui perquè s'haurà oberta una finestra d'oportunitat per flexibilitzar les mesures neoliberals i ens interessa a tots i totes que aquesta UE canviï.

El camí que triï la UE ens donarà pautes del que podem arribar a esperar d'ella i de si ens convé seguir-hi estant. Per altra banda, el govern grec disposa ara mateix d'una posició de força que hauria de saber aprofitar. Per això sorprèn la dimissió del ministre d'economia Varoufakis, a instància de Tsipras, perquè sembla indicar un seguidisme dels desitjos de la Troika que dilapida el potencial del referèndum. Ara més aviat tocava entomar les negociacions amb el suport moral que dóna un veredicte democràtic, una legitimitat democràtica directa de la que no poden presumir les institucions de la Troika, que són de tercer o quart ordre (elegits pels elegits que van ser elegits pels elegits pels ciutadans, és a dir, sense una ratificació directa dels ciutadans que suposadament representen).

Com a reflexió final respecte als referèndums... Ja el 2011, el primer ministre Papandreu va intentar un referèndum sobre el pla de rescat proposat llavors per la UE i no se li va deixar fer. ¿Per què fan tanta por els referèndums si tots els països s'omplen la boca amb la paraula democràcia? Serà que tenen tanta legitimitat que no permeten als poderosos d'imposar el que volen en nom del poble i sense el poble. No els han volgut deixar fer a Grècia, no ens el volen deixar fer a Catalunya, i no l'han pogut celebrar al Sàhara Occidental en els últims 24 anys perquè Marroc hi posa traves...

La democràcia, aquell bell vell somni que va començar a Grècia i que encara no hem aconseguit...



(Carta 541)


Publicat a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periscopi d'Andorra (aparegut com a article).



P.D.1. La gesta de Grècia és anàloga a la de l'alumna d'aquest pel·lícula:


P.D.2. Resum històric en forma de vídeo:




P.S.3. Article de Sergi Cutillas:
http://www.auditamosgrecia.org/es/euro-geopolitica-crisis-griega/

25 de maig de 2015

LA POLÍTICA MÉS VIVA QUE MAI A CATALUNYA


Si mirem quants vots ha pujat o baixat cada partit respecte a les anteriors eleccions barcelonines veurem què canvia: BComú +113.000 vots (BComú és molt més que ICV-EUiA); C's + 65.000 vots; ERC +43.000 vots; CUP +40.000 vots; CiU -15.000 vots; PP -43.000 vots; i PSC -67.000 vots. Tret de l'augment de C's, que ha reemplaçat el PP com a partit ben vist de la dreta espanyolista, són uns resultats molt bons. 

A més, de la mà de BComú i de la CUP, han entrat nous regidors que són activistes que fa molts anys que fan coses per millorar la societat sense rebre res a canvi. La política s'hauria de nodrir de gent així i no tant de funcionaris de la política. I comencen a aparèixer personalitats públiques (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Ada Colau...) que provenen d'aquesta vessant social i que estan diversificant el panorama format per les patums mediàtiques que surten a TV3. Però és que, en aquesta cantera movimentista i alternativa (un cas singularíssim al món), està ple de gent molt vàlida, encara desconeguda, que treballa amb compromís i generant experiències i campanyes inspiradores. I són aquests milers de persones les que poden ajudar a fer possible els ambiciosos objectius de BComú. 

Ada Colau disfressada de SuperVivienda davant Imma Mayol el 2008
Sobta com l'establishment català posa en qüestió si els 'antisistema' podran fer o no fer el que es proposen, si enfonsaran la ciutat o si frenaran el procés independentista... Una mica de respecte i sentit democràtic! Si la gent els ha votat, perquè hem de qüestionar-los? Si us haguessin escollit a vosaltres, ningú dubtaria de la vostra legitimitat!

Hi ha moltes coses a millorar a Barcelona amb una òptica de justícia social i d'igualtat d'oportunitats. Que Barcelona, una capital important d'Europa, tingui un partit anticapitalista al capdavant, pot obrir el meló al continent. Tot i els riscos, les oportunitats de fer coses que mai s'han somniat, en societats capturades pels poders fàctics, és una situació apassionant.

Igualment com és apassionant que Catalunya estigui decidint què vol ser de gran... CiU tracta de plantejar que, com que la gent no els ha donat l'alcaldia de Barcelona, el procés independentista s'ha frenat, però el procés independentista no és una foto estàtica caiguda del cel que hem d'intentar conservar amb respiració assistida i amb l'ai al cor de si es desinfla. Hem de confiar en el procés de la nostra societat, i estimar-lo tal i com és, amb tota la diversitat i complexitat, entenent-lo com un procés real i dinàmic com la vida mateixa.

En realitat no és ni un procés independentista, és el procés que fem tots plegats per buscar què i com volem ser. En el seu moment, el procés va consistir en resistir al franquisme, després va ser reconstruir la democràcia, després ha estat lluitar per un nou estatut, també lluitar contra la retallada de drets socials, i finalment, comprovant que l'Estat espanyol segueix sent essencialment franquista, cosa que farà que Podemos no pugui triomfar si no és a molt llarg termini, el procés és d'alliberar-nos d'aquest Estat autoritari. Però el procés l'hem de fer entre tots, uns prioritzant unes coses i els altres prioritzant-ne unes altres, fins i tot alguns aparentment situats en contra del procés que fa la societat on viuen per causa del virus nacionalista espanyol i per falta de visió envers els seus fills, però al final aquest procés ens ha de beneficiar a tots. És un procés viu que s'ha de fer amb la gent que existeix a Catalunya, per tant, s'ha d'anar adaptant al que passa.

Si BComú pacta amb ERC i CUP (i també amb el PSC per poder tirar endavant les seves polítiques) el procés continua ben viu. Els que han criticat l'Ada Colau com a anti-independentista, amb l'afany de manipular els votants per escombrar cap a casa, passant per alt que ella va votar Sí-Sí al 9N, no per identitarisme sinó com una finestra d'oportunitat per a la transformació social, ara s'ho hauran d'empassar. El procés continua, però s'hi afegeixen matisos potents d'esquerres que la gent ha demanat amb el seu vot, i això és perquè volem una societat més lliure però també més justa!



Ada Colau el 2005 al Ple de l'Ajuntament (minut 11 del documental "Barcelona 2006: L'any del civisme"

Ara cal fer costat a l'alcaldessa i desitjar que governi per a totes i tots, però amb els valors que emanen de la seva candidatura i que la gent ha votat: ajudar els més pobres per tal que la dignitat sigui el tret diferencial de la ciutat.


(Carta 540) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi d'Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico de Catalunya, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

19 de maig de 2015

UNES ELECCIONS MUNICIPALS CABDALS


Actualment hi ha, arreu, una batalla democràtica contra la tirania dels mercats, i a Catalunya, a més a més, s'hi ha afegit el tema, mai resolt, de l'encaix contranatura de la societat catalana amb l'Espanya franquista que encara perdura a les estructures d'Estat i als poders fàctics. Ara s'acosten les eleccions municipals i s'hi observa una emergència, amb molta força i oportunitat, de moviments ciutadans que superen els partits clàssics (les candidatures En Comú, les candidatures Capgirem, i en alguns llocs la CUP en solitari). A nivell municipal, això és el més important ara mateix i farem bé els ciutadans d'entendre què és el que s'està escollint. Que aquestes forces triomfin i puguin canviar el dia a dia dels nostres pobles i ciutats és vital perquè la roda de la història no es deturi i puguem posar-nos a construir una societat millor.

Respecte a aquestes forces ciutadanes emergents, hi ha dues qüestions que mereixen una reflexió:

1- Quan va sortir la proposta de Guanyem Barcelona, la gent dels moviments socials de la ciutat, esperàvem que, la proposta de partit paraigües que sortia de la PAH, aglutinés a totes les persones que havíem treballat plegats. Una mica com va passar a les eleccions autonòmiques del 2011 en que la CUP, amb el David Fernàndez al capdavant, activista i no militant del partit, van aglutinar 120.000 vots i va ficar tres diputats cavall de Troia dins del Parlament. A Barcelona En Comú (BComú) el lideratge era de l'Ada Colau i el nucli s'estructurava a partir de gent dels moviments socials. Però agrupacions com la CUP i el Procés Constituent també era clar que hi havien d'aportar molt. I de manera una mica diferent, partits com ICV, EUiA, Podemos recentment aparegut, Equo, Partido X, Partit Pirata... també es podia plantejar que hi formessin part. Però incorporar ICV ha desencadenat un conflicte que ha acabat fent que la CUP se n'apartés i crees una candidatura àmplia anomenada Capgirem Barcelona. A mi, personalment i des del respecte a la seva decisió, em sembla que no ha estat una bona decisió (i això que he tingut experiències desagradables amb ICV que m'han fet enfadar-me molt amb ells). I malgrat entenc el seu descontent amb ICV, crec que no ha estat bona decisió estratègica ni per a la transformació social, ni per als moviments socials, ni per a l'independentisme, ni per a la CUP mateixa. A nivell d'estratègia electoral, sumar ICV a BComú crec que suma més que resta. Una de les coses que se li retreu a ICV és que ha estat al consistori comtal amb el PSC i ERC, però la realitat és que han anat a remolc del model de ciutat del PSC intentant donar-li un vernís d'esquerres. I se li pot retreure que no trenqués amb el PSC, és cert, però dir que la Marca Barcelona és el model de ciutat que ICV desitjaria, no em sembla del tot correcte. Perquè, de la mateixa manera, ICV anirà a remolc de l'Ada Colau i la gent que forma el nucli de BComú. Crec que, des de la CUP, es va sobredimensionar la influència que la cúpula d'ICV pogués tenir i es va rebutjar tenir-hi res a veure per la diferència en maneres de fer política, quan em sembla que el més rellevant és, en la pràctica, que incorporar ICV voldrà dir que, els votants d'aquesta opció menys ambiciosa ideològicament i que ha fet masses concessions en la seva història, seran atrets cap a una opció més radical i més d'esquerres. Per altra banda, la decisió de la CUP també ha complicat les coses a l'independentisme, perquè la batalla amb Trias, que bàsicament hauria de tenir lloc en el terreny dreta-esquerra, pot fer que molta gent de BComú percebi l'independentisme (encarnat per a ells sobretot en CiU i ERC) com a antagònic als plantejaments socials de BComú, mentre que amb la CUP a dins BComú no es podria etiquetar de no-independentista perquè estaria més equilibrada (CUP i Procés Constituent, independentistes; i ICV-EUiA i Podemos, federalistes). Com que la força de l'independentisme no són les essències identitàries sinó l'anhel d'una vida millor i més justa, l'independentisme no pot permetre's ser percebut com a opció identitarista i burgesa. Per altra banda, al no participar-hi la CUP s'ha esguerrat una mica l'efecte "eleccions autonòmiques 2011" en el que va existir la crida "tots a votar l'opció més trencadora, a votar la CUP". Ara hi ha dues opcions trencadores (per bé que una amb opcions de guanyar i l'altra no) i el més perjudicial és que aquestes dues opcions, dins dels moviments socials, han generat crítiques àcides, tensions i cert mal rotllo. En realitat, hi ha gent que diu que BComú i CUP per separat sumaran més que junts i potser també farà més fàcil la relació post-electoral que si anessin junts... En tot cas, és molt i molt important que Capgirem Barcelona-CUP aconsegueixi entrar al consistori i ho faci amb força (si algú es planteja votar-los, l'animo a fer-ho!), perquè passada la tensió electoral, cadascú tindrà els regidors que tindrà però, davant la dreta, BComú i Capgirem Barcelona s'uniran en la majoria de votacions i temes, i d'aquesta manera es recuperarà la realitat d'estar tots al mateix bàndol i es refaran els ponts malmesos.

2- Alguns han plantejat que les municipals són la primera volta del plebiscit del 27S i aquest plantejament és de mala fe perquè intenta fer servir el mòbil emocional per escombrar cap a certes formacions independentistes. Les eleccions municipals han de servir per decidir com seran gestionats els drets i deures als municipis. De totes maneres, com que Catalunya es troba en un procés profund d'autoredefinició, aquest debat no es pot ignorar i cal prendre-hi partit. Sabent que, a Barcelona en Comú, hi ha gent amb moltes sensibilitats diferents envers España, quina ha de ser la seva postura? Poden ignorar el tema i dir que no implica a una alcaldia? Això no és possible i li faria molt de mal. Però llavors, han d'inclinar-se cap a l'independentisme? Han de decantar cap al federalisme? A mi em sembla que ni una cosa ni l'altra. Han de mostrar-se plurals però demòcrates. Si donat que no se'ns permet decidir en un referèndum, en el 27S la societat catalana es pronuncia, en vots, pel camí independentista, BComú acompanyarà amb entusiasme aquesta possibilitat de construir una societat millor (i maldarà, òbviament, perquè sigui inclusiva i respectuosa amb tots els ciutadans). I, si en el 27S la societat catalana opta per no emancipar-se i restar a l'Estat espanyol, BComú acompanyarà amb entusiasme la possibilitat de millorar dins d'aquest marc (maldant per la inclusivitat i el respecte). No cal dir res més. Ningú necessita que BComú sigui al davant de tots amb la bandera independentista, però tampoc necessitem que abanderi banderes espanyolistes com les de Podemos, per bé que siguin més respectuoses que les del PP-PSOE. En aquest sentit trobo desencertat fer un míting amb Pablo Iglesias. Una jugada de Podemos per pescar vots de BComú de cara a les futures eleccions estatals. I, sobretot, trobo desencertat fer un míting en solitari amb algú que representa una opció molt concreta respecte a un debat tan candent a la nostra societat. Per sort, l'Ada Colau també ha fet un altre míting amb la Teresa Forcades del Procés Constituent, que manté una altra postura respecte a aquest debat, i espero que s'apaivagui una mica la confusió que porta a molts a veure BComú com una marca blanca de Podemos, sobretot en el tema nacional. Em sembla que si BComú és una opció municipalista dels moviments socials barcelonins i per no enredar la troca, cal que se centri en BComú i la seva gent de Barcelona. Emparentar-se amb opcions alienes tant pot portar més vots, com restar-ne, i no seria bo que la ciutadania barcelonina ho hagués d'acabar pagant amb un nova legislatura convergent, podent accedir per fi a una opció que, definitivament, aposta per fer de Barcelona una ciutat més justa.

En definitiva, ens toca anar entomant els reptes històrics que estem vivint, i en el cas de les eleccions municipals, això pren cos en les opcions de candidatures En Comú, Capgirem i de la CUP. Totes les altres, malgrat ser legítimes, no aportaran res de nou ni milloraran el que hem tingut fins ara. Endavant catalanes i catalans!


(Carta 539)

Publicat com a minim a: El Periscopi d'Andorra.

19 d’abril de 2015

PODEMOS (I): L'AUTODETERMINACIÓ


És ben cert que Podemos ha activat un vector d'esperança a l'Estat espanyol, una esperança de millorar que li feia falta a la societat espanyola. Altra cosa és si, aquest necessari canvi, és possible d'aconseguir en uns pocs anys quan la inèrcia social i cultural a España porta segles d'un adn nacional conquistador, imperial i negador de l'alteritat.

Però l'esperança que pot generar Podemos necessita, no només aconseguir presència al Congreso i ser-hi una veu més, sinó que és esperança únicament en la mesura que pugui guanyar, pugui guanyar per majoria absoluta fins i tot, i pugui impulsar un procés constituent a l'Estat espanyol per a reformar-lo de dalt a baix.

I ha semblat, en un primer moment, que aquesta promesa d'un Podemos guanyador que escombrés la casta era possible degut a una combinació conjuntural de factors: una gran necessitat social en aquest sentit en la societat espanyola, totalment desmoralitzada per la prepotència i la corrupció dels seus polítics i sense esperances des del 15M; sumat a una hàbil maniobra mediàtica amb ingent quota de pantalla ben utilitzada, i també afegint-hi una necessitat dels poders fàctics espanyols de crear un efecte desestabilitzador envers l'únic vector d'esperança que, fins llavors, generava passions, el procés independentista de la societat catalana.

La crua realitat, i és que la realitat és tossuda, és adonar-se que Podemos no només no podrà forçar un procés constituent, sinó que ni tan sols podrà guanyar el govern. En les passades eleccions andaluses, van apuntar-se maneres que segurament seran extrapolables en gran mesura a la societat espanyola.

Per una banda, hi ha grans remanents de vot en el PP i PSOE, que els continuaran fent decisius (no com a Grècia que el Pasok ha gairebé desaparegut! Passant del 40% fa uns anys fins al 4,79% en les últimes eleccions que van fer vencedora a Syriza. El PSOE no és el que era, però ni molt menys s'enfonsarà així).

I per altra banda, ja han trobat l'antídot que ha de neutralitzar parcialment la fuga de descontents cap a l'esquerra disfressada de "ni dretes ni esquerres" de Podemos, de la mà d'un partit de centre-dreta que sí que deixa clar que no és d'esquerres i que va néixer en oposició al catalanisme, creant barricades identitàries en una societat que, en bona mesura, ja estava passant pàgina d'això per bastir projectes conjunts plurals i integradors. I és que el poder ho té clar: "España, antes roja que rota", però a continuació accepten: "España, antes 'naranja' que roja".

Començo una sèrie d'articles intentant entendre i concretar algunes coses sobre Podemos.



PODEMOS I L'AUTODETERMINACIÓ


En la seva deriva per intentar conquistar el poder a España (intenció legítima), Podemos sap que ha d'allunyar-se, tant com pugui, de la reivindicació per la recuperació del dret a decidir de les identitats, abans i ara, trepitjades. Perquè tal i com és España i com s'ha forjat socialment, cultural i mediàtica, si Podemos se li ocorregués apostar per ser actiu envers aquest dèficit democràtic, no tindria cap possibilitat de fer un bon resultat. Això sol ja diu molt de quin tipus d'estat s'ha construït.

Per això Podemos, que va 'a saco' i a per totes, ha de marginar i abandonar la sensibilitat plurinacional i menys encara en sentit de respectar l'autodeterminació, que sí em consta que tenen (o tenien) alguns dels líders del partit (Errejón i Iglesias, no tant Monedero, per exemple). El més trist és que, si en el camí s'abandona aquest plantejament per estratègia i no hi ha un compromís explicitat davant dels seus votants en aquest sentit, aquest tema, ja de per sí difícil de cultivar a les espanyes, no aixecarà cap dins de Podemos. Si algun dia aquesta sensibilitat havia tret una mica el nas a la Tuerka en posicionaments d'alguns dels líders de l'aleshores proto-partit, ara ja corre el risc d'ofegar-se totalment dins de plantejaments molt més fàcils d'assumir per l'idiosincràsia política de la 'meseta': "todos juntos y unidos estamos mejor, y en todo caso, si se quiere plantear la secesión de alguna región, lo tendremos que votar todos los españoles, depositarios únicos e ineludibles de la soberanía nacional".

Com a màxim podem esperar que la influència de Podemos sigui en el sentit d'afavorir certa concòrdia, però no de qüestionar i combatre el nacionalisme espanyol dominant i dominador. I això que, fa uns anys, hagués estat suficient per mantenir una semi-postració de la societat catalana, no és ara suficient per contrarrestar un evident desenamorament d'una part ja massa substancial i nombrosa de la societat catalana envers el projecte fallit (perquè se l'han petat des de Madrid) d'Estat espanyol.




I sobretot, m'ha fet saltar totes alarmes una trampa dialèctica que ha utilitzat Errejón en el seu discurs actual: "No vamos a enarbolar las identidades de un sitio o de otro para enfrentar a los ciudadanos entre sí, sino a recuperar los derechos colectivos. El problema es haber perdido el control de los derechos". I és que aquesta frase és molt més desafortunada del que sembla.

1- Perquè antagonitza conceptes que no ho són, com la lluita pels drets generalistes (que és molt important) amb la lluita pel respecte a l'autodeterminació lliure dels pobles (que potser no és important per a ell que viu a Madrid i se sent espanyol des de la capital, però que és una reivindicació, lògicament, molt important pels ciutadans dels pobles que no se senten propers identitàriament als que ostenten el poder a España). I aquest antagonisme és una fal·làcia, perquè aquestes dues lluites no s'exclouen, sinó tot el contrari. O et posiciones a favor de justícia i democràcia en tots els casos, o estàs essent contradictori.

2- I perquè també és fals que respectar la identitat i autonomia d'algú atiï els enfrontaments. Almenys si les dues parts no ho volen, tot i que també pot esdevenir realitat si una de les parts és intolerant. De fet, diu molt del que ho sent així, perquè denota un tipus de posicionament que veu una amenaça en la diferència, per una banda, i en la llibertat i l'autonomia, per l'altra... I descriu diàfanament com s'ha treballat aquest tema a España, que té més de vell estat conquistador i imperial, que d'estat modern i democràtic. Perquè anem a veure... Si respectes el dret d'una dona de fer el que vulgui amb la seva vida (això no es discutiria, no?) no implica que s'enfrontarà als altres homes i dones, sinó que el que vol dir és que ella podrà decidir què fa o deixa de fer, sola o amb els altres. És un argument sensiblero, que busca fer forat en els sentiments ("sí, és veritat, no enfrontem les poblacions!") quan és totalment erroni, sinó maliciós.

Igual com l'argument que va utilitzar l'Ada Colau de Barcelona En Comú (que per altra banda va votar Sí-Sí com molts altres catalans, apostant pel canvi social, encara que mai s'ha sentit independentista) en el sentit que l'opció independentista suposava aixecar fronteres i separar els pobles. És un argument fals si els diferents pobles tenen una actitud respectuosa i accepten la llibertat de cadascun d'ells. És clar, sí pot esdevenir realitat si un poble no deixa ser lliure a un altre i violenta la relació, però aleshores, defensar que aquests pobles han de conviure junts perquè estaran millor, grinyolaria molt, essent una convivència obligada i forçada amb un maltractador que no et respecta. I en l'aspecte administratiu, avui dia dins d'Europa, les fronteres ja no signifiquen cap separació real a nivell de comunicació i de possibilitar projectes comuns, sobretot de mantenir-nos dins l'UE (que està per veure, és clar, perquè depèn de si ens hi voldran i de si voldrem), però donat el cas força probable que sí, no hi haurà cap frontera impedint la comunió universal, sinó que simplement tindrà efectes a nivell decisori. La zona administrativa a la que pertanyerà la societat catalana serà ella mateixa i, per tant, les decisions es prendran en la pròpia societat catalana sense haver de passar per Madrid a demanar permís.

(Carta 538)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), Bon Dia Andorra.

23 de març de 2015

ECOS DE LES ELECCIONS ANDALUSES


Resultat eleccions
Amb el resultat rellevant però modest de Podemos a Andalusia i la confirmació que C's s'ha fet un lloc petit però prou destacable també, comprovem que el bipartidisme no pot ser tan hegemònic com fins ara, però que té molta corda i, si de cas es desinfla -cosa que no està assegurada- ho farien lentament i mentrestant serien determinants durant anys i panys. En tot cas, això d'escombrar la casta pim pam i imposar un procés constituent a Espanya, sembla que no serà possible. I és que ¿no era una mica ingenu pensar que el desgast, degut sobretot a una gran crisi econòmica, es convertiria en la fi del bipartidisme? Les tendències socials són tossudes i porten molta inèrcia perquè tenen a veure amb els processos de conformació dels valors i sobretot dels marcs mentals, del que la gent té dins del seu cap, les seves pors, el que veuen possible i el que veuen fora de lloc... i la inèrcia del que ha acabat essent Espanya com a marc social ve de lluny, de molt lluny. 

És clar que hi ha gent oberta, dinàmica i d'esquerres, però no són la majoria social, són una minoria. I això no és un fet eternament immutable, però cal entendre que venim d'una neteja política que va fer Franco a cop d'assassinats, i hi ha hagut un corró estatal, cultural i mediàtic implacable i que ha deixat molta més petja de la que ens podem imaginar mirant Espanya des de Catalunya. La singularitat de la societat catalana, amb més dosis d'obertura, dinamisme i posicions d'esquerres, tot i que tampoc és la que jo desitjaria, no és un mèrit només nostre, sinó que hi han estat determinants molts factors conjunturals: molta de la gent més vanguardista va poder escapar de l'extermini franquista cap a França i altres països i han pogut acabar tornant o influenciar des de l'exili, també ens hem "beneficiat" de ser perdedors de la Guerra Civil però al mateix temps tenir una identitat no només política sinó també cultural diferenciada respecte de l'espanyolisme que es va imposar amb el franquisme, també hem estat al racó nord de la península, marginats políticament del pastís madrileny, on ens arriben mitjans de comunicació de diferent color polític i amb tot un xup-xup associatiu i de resistencialisme que ens ha fet anar escapar, poc a poc però inexorablement, de la matriu franquista que s'imposava per golejada aclaparadora a Espanya. 

Per això ara existeix un independentisme ampli i Catalunya planteja una separació amistosa amb l'Estat espanyol. Més que per una qüestió de ser diferents identitàriament, que això és molt indefinit atenent a la diversitat social catalana i en tot cas no determinant, té a veure amb que la societat catalana, plural i diversa, s'ha anat escapant del jou post-franquista, mentre que a Espanya això no ha passat o no amb una suficientment i acompassada velocitat, de manera que s'ha creat una incompatibilitat que fa molt difícil sinó impossible un diàleg respectuós i d'igual a igual, no tant entre societats, que com a resultes de tot l'encunyament espanyolista també s'hi donen petits conflictes de no entesa, sinó sobretot entre el marc estatal madrileny i la societat catalana amb els seus valors, dinàmiques, anhels, dificultats,... 

Per això, sempre que l'impuls independentista parteix del sentir i manera de ser actual de la societat catalana, pren molta força i pot arribar transversalment a tothom (perquè tothom, se senti d'on se senti desitja viure amb més qualitat), en canvi, perd pistonada quan es tanca en l'identitarisme català (perquè ningú vol viure vigilat pel que sent), bé degut a temptacions internes des de sectors del "catalanisme de les essències" o a clixés externs maliciosament llançats des de C's, el PP i en menor mesura però també el PSC i ICV-EUiA, volent aixecar trinxeres entre sectors de la mateixa societat, apel·lant a les arrels o sentiments espanyols que poden ressonar, per història personal, en sectors amplis de la societat catalana.

Tornant al debat fruit del fracàs de l'Estat espanyol com a estat de tots i per a tots, sento que, perquè Espanya canviï en el sentit que ho hauria de fer, cal que hi ajudi la independència de Catalunya i d'Euskadi. Els cal un terratrèmol molt més fort que el que pot provocar Podemos, i el factor combinat del canvi dins d'Espanya i
una DUI refrendada per la majoria de Catalunya, potser seria prou sotrac per animar a una autocrítica i revisió de tot l'edifici. Sense això el canvi a Espanya trigarà molts i molts anys, jo diria que uns 200-300 anys. La cosa és si tots plegats volem seguir tant de temps dins d'aquest marc estatal post-franquista...



Enquesta a peu d'urna
P.D. Una reflexió sobre el desfassament entre l'enquesta a peu d'urna i el resultat final, que mostra opcions provoquen vergonya de ser assumides públicament i altres que estan hiperventilades. Segons l'enquesta a peu d'urna el PSOE n'havia de treure 41-44 i van ser 47 (a alguna gent li fa vergonya mostrar que segueix votant al PSOE a pesar de tot). En el cas del PP l'enquesta i el resultat coincideixen (els seus votants ho assumeixen sense complexes). En canvi, en el cas de Podemos l'enquesta deia que en treurien 19-22 i han acabat en 15 (qui votava Podemos estava exultant i sense vergonya, emocionat de ser-ne part). I en el cas de C's semblava que serien 6-7 i van ser 9 (alguns votants tenien vergonya d'assumir que havien votat a C's, potser reflexant les crítiques que ha rebut el partit de part del PP per ser un partit nascut a Catalunya amb un president que es diu Albert. En canvi, ningú va qüestionar que Podemos hagués nascut a la capital i que el seu president sigui en Pablo de Madrid). En el cas d'IU, l'enquesta els sobrerrepresentava una mica 6-7 i van ser 5 (qui els vota ho fa convençut i no se n'amaga).

(Carta 537) 

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Periscopi d'Andorra. 

18 de març de 2015

3 ANYS DE PRESÓ PER RECLAMAR UNA SOCIETAT MÉS JUSTA?


Brutal la CUP protestant i abandonant l'hemicicle per denunciar que el recurs de part de la Generalitat, Parlament (amb els vots de CiU, el PSC i el PP, i l'abstènció d'ERC) i fiscalia davant del Tribunal Suprem han fet que, 8 manifestants davant del parlament el 15 de juny de 2011, hagin sigut condemnats a 3 anys de privació total de llibertat!

Com a persona que va ser allí el dia dels fets, voldria dir que tampoc la CUP no em representa, perquè idealment ningú hauria de delegar el seu poder a ningú, però la veritat és que tot el que ha dit el David Fernàndez i el gest dels tres diputats de marxar, sí que sento que em representa... És fil per randa el que penso i sento!




El llavors conseller d'Interior, en Felip Puig, molest pel ridícul desallotjament fallit del 27 de maig de 2011, va organitzar un dispositiu policial, per a la protesta davant del Parlament, on es va deixar que alguns diputats fins i tot passessin caminant entremig dels 4.000 indignats, a veure si passava alguna cosa per poder criminalitzar el 15M. No va passar res de rellevant, però van escenificar un circ als mitjans de comunicació, i ara no poden desdir-se'n i acceptaran enviar 8 persones a la presó... Tot això queda molt en evidència al documental filmat sobre el terreny: "El despertar de les places", sobretot dels minuts 24' al 30'.




Fins i tot, la Montserrat Tura reconeixia que era vergonyós (i jo afegiria sospitós) que el conseller d'Interior fes el signe de victòria en comprovar que la bola s'estava fent grossa, que en Mas i altres parlamentaris arribaven en helicòpter i que s'estava catalogant els indignats de "violents". Un conseller d'Interior que, teòricament, hauria de treballar per a tota la societat, però que, a la pràctica, prioritza els seus objectius particulars posant a persones en situació de risc. Prevaricació se'n diu? Llavors cridàvem "Puig dimissió!", ara també ho podem fer.

Felip Puig preocupat perquè hi havia dificultats per començar el Ple
I és que la sentència és un despropòsit: Contràriament al que pot semblar, a les seves 90 pàgines no hi diu que els 8 manifestants van ser violents. Només d'un d'ells es prova que va pintar la gavardina de la Montserrat Tura, cosa de la que ella no es va adonar en el moment sinó ja dins del Parlament. Podem no estar d'acord amb que es pinti la roba d'algú, però convindrem que no és violència molt greu com volen indicar... (els 120 ferits pels Mossos durant el desallotjament de Plaça Catalunya del 27 de maig de 2011 sí que van rebre violència de veritat...). Dels altres només s'ha provat que van assistir a la manifestació i van "cridar consignes", van "posar-se amb les braços amb creu davant d'un parlamentari", van "seguir-lo mentre cridaven consignes", van "tenir les mans aixecades i cridar el lema de la concentració"...

Se'ls condemna a 3 anys de presó en virtut de l'article 498 del Codi Penal, un article instaurat durant la dictadura franquista, que considera a una persona responsable dels actes ocorreguts durant una manifestació a la qual hagi assistit, encara que no hagin estat comesos per ella personalment. La sentència diu que el clima al voltant d'aquestes persones condemnades era intimidant, els seus actes ("cridar", "aixecar mans", "creuar-se de braços") prenen un altre significat i s'agreugen. En definitiva, que són responsables d'haver-hi assistit... Doncs, no se, penso que farà falta augmentar força les places penitenciàries per poder-nos-hi posar a tots els que hi érem aixecant braços i cridant consignes...

CiU, PSC i PP, sigueu intel·ligents i feu el mateix que va fer ICV-EUiA, que aquell dia es van estripar les vestidures dient "És un atemptat a la democràcia que insinuïn que no ens deixaran entrar, a nosaltres els diputats!" en un subidón corporatiu de tots els diputats, però que després van retirar els càrrecs i van reconèixer que no havia sigut per tant i que havien exagerat una mica...

Seria gravíssim que es condemnés a presó gent que, precisament, mereix tot el nostre reconeixement pel seu compromís social i polític.

Dissabte 21 de març, a les 19h, gran manifestació sortint de Plaça Universitat!


(Carta 536) 

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat.

2 de febrer de 2015

CIUTAT MORTA?

M'ha passat una cosa curiosa amb el documental Ciutat Morta. El mateix diumenge 17 de gener que el van projectar pel Canal 33 vaig marxar de bon matí fora d'Europa (a un país on encara es respecten menys els drets ciutadans, però on també, com aquí, hi ha persones lluitadores per una societat millor) i vaig tenir poca connexió a internet durant tota la setmana, de manera que m'he assabentat a posteriori de la immensa repercussió de l'emissió i es feia difícil de creure de tan gran que s'havia fet la bola...

Conec bé el cas del 4F perquè, entre altres coses, aquell 2006 estava editant el documental Barcelona 2006: L'any del civisme que analitza els efectes de l'ordenança del civisme impulsada per l'Ajuntament. L'ordenança partia del supòsit que hi havia un excés d'incivisme i apostava per una ciutat higienitzada i al servei de la Marca Barcelona.
A través de les activitats que la llei perseguia, assenyalava certs col·lectius vulnerables provocant-los encara més estigmatització (pobres, indigents, immigrants, prostitutes, joves, infants, venedors ambulants...) com a enemics dels ciutadans respectables i també perseguia l'ús reivindicatiu de l'espai públic (permisos de manifestació o de posar paradetes informatives, pancartes als balcons, espais de publicitat municipal, pintades, etc...). És a dir, separava els ciutadans entre bons i dolents. I finalment la llei emparava la policia per actuar arbitràriament davant d'una gran quantitat d'activitats que constituïen la gràcia de la ciutat: la vida al carrer. Prohibia tantes coses que era inaplicable, però permetia un ús selectiu segons ho creguessin convenient. Va ser en aquest brou que es van donar els casos del 4F, dels tres de Gràcia, i de tants d'altres. 

Els casos de tortura i abús policial no són esporàdics i minoritaris, ni tampoc són constants i atribuïbles a la totalitat dels agents, però sí que succeeixen en gran mesura i compten amb la cobertura, protecció i tancament de files de l'Administració i dels cossos de seguretat enfront de la ciutadania, sobretot aquella que reivindica, fiscalitza i qüestiona les autoritats. És una concepció de policia impune que té arrels en el franquisme i que no es pot criticar perquè és impermeable i la seva denuncia portarà sempre a l'arxivament de les causes i a una frustració i desamparament del ciutadà. És molt paradigmàtic comprovar com, els cossos policials i els seus caps polítics, sistemàticament desvien i desacrediten les crítiques de mala praxis enlloc d'investigar-les fins al final per tractar de dignificar els cossos policials. 

L'emissió per TVC del documental ha estat una gran excepció deguda a una sèrie de coincidències que li han permès ficar-se per una escletxa: 1) és un molt bon treball col·lectiu que relata uns fets molt punyents i que està molt ben travat narrativament, 2) ha guanyat festivals prestigiosos degut a la seva qualitat i segurament també s'ha vist beneficiat de cert "interès" pel que passa a Catalunya amb un procés independentista en curs, que ha fet aflorar casos catalans de corrupció i actuacions irregulars dels cossos policials, 3) ha sorgit en un clima post-15M que qüestiona els pilars que aguanten la societat, 4) amb un ús activista intensiu de les xarxes socials, 5) amb una força com la CUP que, degut a tot aquest magma, ha aconseguit representació parlamentària i que va possibilitar l'interpel·lació de David Fernàndez al director de TVC. 

Tot plegat va aconseguir el que semblava impossible: que el documental s'emetés per TVC. És una fita que hem de celebrar des de l'activisme i des de l'activisme audiovisual, però no sabem si esdevindrà un precedent per tal que altres documentals semblants puguin seguir el seu camí o si serà un precedent en el sentit de fer impossible aquest tipus d'emissions. 

Una de les queixes que sento envers el documental és que només ha investigat les irregularitats envers els detinguts i no qui és el culpable d'haver deixat invàlid al policia. Però és que un documental d'autor no és un reportatge periodístic que pretén acostar-se a l'objectivitat. Un documental té uns autors i aquests han enfocat el tema que els ha semblat més interessant i de la manera que han trobat més convenient, i sobre aquesta decisió és innecessari opinar: Qui vulgui enfocar altres coses, haurà de fer un altre documental. 

De fet, molts tertulians no només critiquen el documental sinó que directament desaproven que TVC hagi emès un documental tan interpel·lador, o tan "tendenciós" segons ells. Però és que això obre un altre debat: quin accés hauria de tenir la ciutadania en l'elecció de continguts dels mitjans de comunicació? Això donaria per a un altre article sobre aquesta gran mancança democràtica que té la nostra societat. 

Tornant a Ciutat Morta, ha semblat, per un moment, que aconseguiria reobrir el cas i aconseguir que es fes justícia i reparació amb les persones que van ser injustament acusades, i moltes veus de l'establishment han apuntat en aquest sentit, però innexorablement sembla que ara intenten tancar la finestra d'oportunitat tot dient que el cas ja va ser jutjat correctament en el seu dia, quan avui se sap clarament que els policies que van testimoniar han demostrat ser molt poc creïbles i la jutgessa va tenir una actuació molt qüestionable. 

Al final, ens correspon a tots plegats dir si s'ha de fer justícia i reparació o no, i aquest 4 de febrer moltes sortirem, a les 19h de la Plaça Universitat de Barcelona, en manifestació per denunciar el cas 4F i la resta de muntatges policials, polítics i judicials. Perquè aquesta ciutat encara és viva, i viva la volem.


15 de novembre de 2014

L'ESQUERRA CONTRA MAS: ABRAÇADES I ALTRES CONTES

Si alguns s'esquinçaven les vestidures quan CUP, ICV-EUiA o ERC sortien a la foto amb Mas, llavors fer-s'hi una abraçada ja és pecat capital. I no parlo de la gent no-polititzada, als que l'abraçada els va transmetre emoció en estat pur lluny del teatre politiquero i els va encantar, sinó que parlo de la gent polititzada d'esquerres. Diuen que va ser un error. Anem a pams.

Si estem parlant que la societat catalana s'independitzi del nacionalisme filo-franquista que controla l'Estat espanyol, no ho podrà aconseguir l'esquerra sola. S'ha de fer amb la dreta també. És que no es tracta de guanyar un govern. Si volem reeixir (i ningú ho assegura) en trencar el marc que ens lliga a un estat maltractador, un marc internacionalment acceptat, caldrà anar junts: els d'esquerres, els obrers, els precaris, els moviments socials, el teixit associatiu, la classe mitjana, però també la dreta, la classe alta, els empresaris... Si els pobres advoquem per la independència però els rics no, no anirem molt lluny. Un amic d'esquerres em reconeixia: "La independència sense CiU és impossible, però amb CiU, és imparable". El difícil és saber si CiU és honesta, per això estem sempre amb l'ai al cor. Però fixem-nos que Madrid va sentir vertigen quan Mas va deixar de ser autonomista per passar a voler realitzar una consulta, perquè van veure davant d'ells una massa crítica molt àmplia i, sobretot, socialment transversal. Per tant hem de tenir molt clar i sense cap complexe que, per sortir del túnel, cal caminar junts. Que no vol dir fer una llista conjunta, però sí caminar en la mateixa direcció com fins ara. Això no vol dir que, mentre duri el viatge, i sobretot després, les dretes i les esquerres no combatin políticament com a qualsevol societat del món.

Val a dir de passada que, si algú creu en la reforma de la Constitució, per realment canviar les coses a Espanya, serà una situació semblant: En la que l'esquerra i la dreta espanyoles hauran de caminar juntes, perquè es necessitarien 2/3 al Congreso. Us imagineu un caminar plegats entre Podemos i el PP? Impossible.

En aquest sentit, va ser diàfana l'explicitació del David Fernàndez a l'inici de legislatura: "mà estesa per avançar cap a l’autodeterminació del nostre poble i puny tancat contra les retallades". És un plantejament madur i que separa les coses, i fa veure que no es perdran energies en debats estèrils. De fet, ara podríem fer-li la broma d'aconsellar-li una frase més concreta: "abraçades per avançar cap a l’autodeterminació i cops de puny cada dia al Parlament amb Rato, Pujol i qui faci falta".

I cal ser conscient que CiU i CUP han estat treballant junts i van entendre que era important fer una consulta el 9N, per això no es van aixecar de la taula quan, a ERC i ICV-EUiA, els van agafar tots els mals, desorientant força a la gent, sigui dit de passada, per tant, tota aquesta emoció es va traduir en una abraçada al trobar-se. Tal com diu David Fernàndez: una abraçada personal. Els que santifiquen les formes diuen que va ser un error polític. Què voleu que us digui...?

Però és que més enllà d'això, David Fernàndez ha sigut insubmís, i és veritat que la CUP ha posat de moda la desobediència civil dins del Parlament, i també és cert que CiU va refusar fer la primera consulta per no vulnerar la llei. Però també vam escoltar com, entrevistat per Ana Pastor a la Sexta, tot un polític de dretes com Mas va respondre: "No es pot condemnar la desobediència civil com si fos la pesta perquè, en algunes circumstàncies de la història de la humanitat, la desobediència ha tingut tot el sentit del món"! Aviseu-me quan el PP digui alguna cosa semblant... I el 9N, els voluntaris i els votants vam realitzar un massiu acte de desobediència civil, però siguem sincers, qui s'estava exposant legalment era Artur Mas. L'esquerra avalua que Mas ha sortit reforçat del 9N, potser sí, ja ho veurem... En tot cas, és que se l'ha jugat. I això se li ha de reconèixer...

Quants de vosaltres imaginàveu una exposició així de Mas després de la diada 2012? No s'ho imaginaven ni ells. I li podem treure ferro, dir que no li passarà res, o el que vulguem, però que es posi algú altre davant de l'Estat espanyol, un estat que prové del genocidi franquista. I, en definitiva, haver portat un polític de dretes fins aquest punt, té mèrit. I ha estat un mèrit de la societat, però també i molt de l'esquerra! Llavors: Vine cap aquí, que t'abraço! ;)

(Carta 534)

7 de novembre de 2014

9N: VOTAR O NO VOTAR?


Centrem el punt de partida: Catalunya no està debatent el seu futur perquè li vingui de gust. Ho fa com a defensa davant d'una agressió persistent de part d'un nacionalisme conservador filofeixista, que està instal·lat en les estructures de l'Estat espanyol des que Franco ho va deixar "lligat i ben lligat".

Ple del Tribunal Constitucional
I contra la visió d'alguns que el nou 9N és una aposta-enganyifa de Mas, cal ser conscients que la pressió popular té el mèrit d'haver portat el partit més votat, un partit de dretes, fins a les portes de la desobediència. No és un resultat gens menyspreable d'un dels més grans moviments socials de l'Europa contemporània.

Recapitulem: Mas no volia la independència sinó el pacte fiscal. Davant l'onada popular, va decidir surfejar sobre la demanda independentista per seguir sent un dels partits centrals. I sobre aquesta onada ha guanyat l'admiració de molts però ha anat perdent pistonada electoral perquè no és el terreny propi d'una força conservadora. CiU és un partit de la transició (com el PSC que ja naufraga), però gràcies a la intel·ligència del seu líder ha sabut no oposar-se al corrent que s'ho enduïa tot per davant (com sí hagués fet Duran i Lleida), sinó nadar-hi a favor i, per això, encara floten. Novament la pressió popular el va obligar a haver de convocar els partits sobiranistes per donar la data de la consulta, en la que van introduir la doble pregunta trampa, recuperant el "Sí-No" que manté viva l'opció del pacte fiscal. I encara una altra vegada la pressió popular el va obligar a fer alguna cosa el 9N, i el màxim al que Mas es va veure en cor va ser convocar un "procés participatiu" (en realitat una consulta no vinculant, com l'anterior) que no vulnera la llei i li permet no decebre l'onada popular.

Ortofoto ampliable a http://via2014.assemblea.cat/ortofoto
La consulta del 9N no té garanties democràtiques, ni cal que les tingui. Prohibida per Rajoy i sense la participació dels anti-consulta, no tindrà un resultat que serveixi per veure quin és el posicionament de la societat catalana i, per tant, no servirà per decidir en la línia del que va ser el referèndum a Escòcia.

Però és que nosaltres estem lluitant per un dret molt més bàsic que l'organigrama actual d'Espanya ens nega: el dret a decidir, el dret a ser subjecte polític. I ens ho neguen com si els hi anés la vida perquè, aquesta negació de l'Altre, forma part de l'ADN d'España. Per tant, els que votin estaran enfrontant-se a aquesta negació.

Si la participació és baixa, Rajoy sortirà exultant i Mas esgotarà la legislatura tot intentant ressuscitar el pacte fiscal, però Rajoy no sentirà cap inclinació a cedir en res i aplicarà la màxima: "a l'enemic, ni aigua". Acabarem pitjor que no vam començar.

Si la participació és normal, Rajoy la vendrà com una derrota, mentre que Mas la vendrà com un èxit. Però Mas també podrà esgotar la legislatura, tot esperant a veure que passa. Ens quedarem en stand-by encara més temps...

Si la participació és molt alta, Rajoy seguirà fora de joc, la comunitat internacional rebrà un bon missatge, i Mas no podrà esgotar la legislatura. La societat catalana es posarà com una olla a pressió demanant, quan abans millor, un escrutini real sobre les preferències de la ciutadania. Ara sí com Escòcia. I Mas no podrà evitar, davant del clamor popular, haver de convocar unes eleccions autonòmiques que funcionin com a referèndum.

Cadascú que valori quin escenari prefereix.


(Carta 533) 

Publicat com a mínim a: Anoia Diari, Diari de Tarragona.