25 de maig de 2015

LA POLÍTICA MÉS VIVA QUE MAI A CATALUNYA


Si mirem quants vots ha pujat o baixat cada partit respecte a les anteriors eleccions barcelonines veurem què canvia: BComú +113.000 vots (BComú és molt més que ICV-EUiA); C's + 65.000 vots; ERC +43.000 vots; CUP +40.000 vots; CiU -15.000 vots; PP -43.000 vots; i PSC -67.000 vots. Tret de l'augment de C's, que ha reemplaçat el PP com a partit ben vist de la dreta espanyolista, són uns resultats molt bons. 

A més, de la mà de BComú i de la CUP, han entrat nous regidors que són activistes que fa molts anys que fan coses per millorar la societat sense rebre res a canvi. La política s'hauria de nodrir de gent així i no tant de funcionaris de la política. I comencen a aparèixer personalitats públiques (Arcadi Oliveres, David Fernàndez, Ada Colau...) que provenen d'aquesta vessant social i que estan diversificant el panorama format per les patums mediàtiques que surten a TV3. Però és que, en aquesta cantera movimentista i alternativa (un cas singularíssim al món), està ple de gent molt vàlida, encara desconeguda, que treballa amb compromís i generant experiències i campanyes inspiradores. I són aquests milers de persones les que poden ajudar a fer possible els ambiciosos objectius de BComú. 

Ada Colau disfressada de SuperVivienda davant Imma Mayol el 2008
Sobta com l'establishment català posa en qüestió si els 'antisistema' podran fer o no fer el que es proposen, si enfonsaran la ciutat o si frenaran el procés independentista... Una mica de respecte i sentit democràtic! Si la gent els ha votat, perquè hem de qüestionar-los? Si us haguessin escollit a vosaltres, ningú dubtaria de la vostra legitimitat!

Hi ha moltes coses a millorar a Barcelona amb una òptica de justícia social i d'igualtat d'oportunitats. Que Barcelona, una capital important d'Europa, tingui un partit anticapitalista al capdavant, pot obrir el meló al continent. Tot i els riscos, les oportunitats de fer coses que mai s'han somniat, en societats capturades pels poders fàctics, és una situació apassionant.

Igualment com és apassionant que Catalunya estigui decidint què vol ser de gran... CiU tracta de plantejar que, com que la gent no els ha donat l'alcaldia de Barcelona, el procés independentista s'ha frenat, però el procés independentista no és una foto estàtica caiguda del cel que hem d'intentar conservar amb respiració assistida i amb l'ai al cor de si es desinfla. Hem de confiar en el procés de la nostra societat, i estimar-lo tal i com és, amb tota la diversitat i complexitat, entenent-lo com un procés real i dinàmic com la vida mateixa.

En realitat no és ni un procés independentista, és el procés que fem tots plegats per buscar què i com volem ser. En el seu moment, el procés va consistir en resistir al franquisme, després va ser reconstruir la democràcia, després ha estat lluitar per un nou estatut, també lluitar contra la retallada de drets socials, i finalment, comprovant que l'Estat espanyol segueix sent essencialment franquista, cosa que farà que Podemos no pugui triomfar si no és a molt llarg termini, el procés és d'alliberar-nos d'aquest Estat autoritari. Però el procés l'hem de fer entre tots, uns prioritzant unes coses i els altres prioritzant-ne unes altres, fins i tot alguns aparentment situats en contra del procés que fa la societat on viuen per causa del virus nacionalista espanyol i per falta de visió envers els seus fills, però al final aquest procés ens ha de beneficiar a tots. És un procés viu que s'ha de fer amb la gent que existeix a Catalunya, per tant, s'ha d'anar adaptant al que passa.

Si BComú pacta amb ERC i CUP (i també amb el PSC per poder tirar endavant les seves polítiques) el procés continua ben viu. Els que han criticat l'Ada Colau com a anti-independentista, amb l'afany de manipular els votants per escombrar cap a casa, passant per alt que ella va votar Sí-Sí al 9N, no per identitarisme sinó com una finestra d'oportunitat per a la transformació social, ara s'ho hauran d'empassar. El procés continua, però s'hi afegeixen matisos potents d'esquerres que la gent ha demanat amb el seu vot, i això és perquè volem una societat més lliure però també més justa!



Ada Colau el 2005 al Ple de l'Ajuntament (minut 11 del documental "Barcelona 2006: L'any del civisme"

Ara cal fer costat a l'alcaldessa i desitjar que governi per a totes i tots, però amb els valors que emanen de la seva candidatura i que la gent ha votat: ajudar els més pobres per tal que la dignitat sigui el tret diferencial de la ciutat.


(Carta 540) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi d'Andorra, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico de Catalunya, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

19 de maig de 2015

UNES ELECCIONS MUNICIPALS CABDALS


Actualment hi ha, arreu, una batalla democràtica contra la tirania dels mercats, i a Catalunya, a més a més, s'hi ha afegit el tema, mai resolt, de l'encaix contranatura de la societat catalana amb l'Espanya franquista que encara perdura a les estructures d'Estat i als poders fàctics. Ara s'acosten les eleccions municipals i s'hi observa una emergència, amb molta força i oportunitat, de moviments ciutadans que superen els partits clàssics (les candidatures En Comú, les candidatures Capgirem, i en alguns llocs la CUP en solitari). A nivell municipal, això és el més important ara mateix i farem bé els ciutadans d'entendre què és el que s'està escollint. Que aquestes forces triomfin i puguin canviar el dia a dia dels nostres pobles i ciutats és vital perquè la roda de la història no es deturi i puguem posar-nos a construir una societat millor.

Respecte a aquestes forces ciutadanes emergents, hi ha dues qüestions que mereixen una reflexió:

1- Quan va sortir la proposta de Guanyem Barcelona, la gent dels moviments socials de la ciutat, esperàvem que, la proposta de partit paraigües que sortia de la PAH, aglutinés a totes les persones que havíem treballat plegats. Una mica com va passar a les eleccions autonòmiques del 2011 en que la CUP, amb el David Fernàndez al capdavant, activista i no militant del partit, van aglutinar 120.000 vots i va ficar tres diputats cavall de Troia dins del Parlament. A Barcelona En Comú (BComú) el lideratge era de l'Ada Colau i el nucli s'estructurava a partir de gent dels moviments socials. Però agrupacions com la CUP i el Procés Constituent també era clar que hi havien d'aportar molt. I de manera una mica diferent, partits com ICV, EUiA, Podemos recentment aparegut, Equo, Partido X, Partit Pirata... també es podia plantejar que hi formessin part. Però incorporar ICV ha desencadenat un conflicte que ha acabat fent que la CUP se n'apartés i crees una candidatura àmplia anomenada Capgirem Barcelona. A mi, personalment i des del respecte a la seva decisió, em sembla que no ha estat una bona decisió (i això que he tingut experiències desagradables amb ICV que m'han fet enfadar-me molt amb ells). I malgrat entenc el seu descontent amb ICV, crec que no ha estat bona decisió estratègica ni per a la transformació social, ni per als moviments socials, ni per a l'independentisme, ni per a la CUP mateixa. A nivell d'estratègia electoral, sumar ICV a BComú crec que suma més que resta. Una de les coses que se li retreu a ICV és que ha estat al consistori comtal amb el PSC i ERC, però la realitat és que han anat a remolc del model de ciutat del PSC intentant donar-li un vernís d'esquerres. I se li pot retreure que no trenqués amb el PSC, és cert, però dir que la Marca Barcelona és el model de ciutat que ICV desitjaria, no em sembla del tot correcte. Perquè, de la mateixa manera, ICV anirà a remolc de l'Ada Colau i la gent que forma el nucli de BComú. Crec que, des de la CUP, es va sobredimensionar la influència que la cúpula d'ICV pogués tenir i es va rebutjar tenir-hi res a veure per la diferència en maneres de fer política, quan em sembla que el més rellevant és, en la pràctica, que incorporar ICV voldrà dir que, els votants d'aquesta opció menys ambiciosa ideològicament i que ha fet masses concessions en la seva història, seran atrets cap a una opció més radical i més d'esquerres. Per altra banda, la decisió de la CUP també ha complicat les coses a l'independentisme, perquè la batalla amb Trias, que bàsicament hauria de tenir lloc en el terreny dreta-esquerra, pot fer que molta gent de BComú percebi l'independentisme (encarnat per a ells sobretot en CiU i ERC) com a antagònic als plantejaments socials de BComú, mentre que amb la CUP a dins BComú no es podria etiquetar de no-independentista perquè estaria més equilibrada (CUP i Procés Constituent, independentistes; i ICV-EUiA i Podemos, federalistes). Com que la força de l'independentisme no són les essències identitàries sinó l'anhel d'una vida millor i més justa, l'independentisme no pot permetre's ser percebut com a opció identitarista i burgesa. Per altra banda, al no participar-hi la CUP s'ha esguerrat una mica l'efecte "eleccions autonòmiques 2011" en el que va existir la crida "tots a votar l'opció més trencadora, a votar la CUP". Ara hi ha dues opcions trencadores (per bé que una amb opcions de guanyar i l'altra no) i el més perjudicial és que aquestes dues opcions, dins dels moviments socials, han generat crítiques àcides, tensions i cert mal rotllo. En realitat, hi ha gent que diu que BComú i CUP per separat sumaran més que junts i potser també farà més fàcil la relació post-electoral que si anessin junts... En tot cas, és molt i molt important que Capgirem Barcelona-CUP aconsegueixi entrar al consistori i ho faci amb força (si algú es planteja votar-los, l'animo a fer-ho!), perquè passada la tensió electoral, cadascú tindrà els regidors que tindrà però, davant la dreta, BComú i Capgirem Barcelona s'uniran en la majoria de votacions i temes, i d'aquesta manera es recuperarà la realitat d'estar tots al mateix bàndol i es refaran els ponts malmesos.

2- Alguns han plantejat que les municipals són la primera volta del plebiscit del 27S i aquest plantejament és de mala fe perquè intenta fer servir el mòbil emocional per escombrar cap a certes formacions independentistes. Les eleccions municipals han de servir per decidir com seran gestionats els drets i deures als municipis. De totes maneres, com que Catalunya es troba en un procés profund d'autoredefinició, aquest debat no es pot ignorar i cal prendre-hi partit. Sabent que, a Barcelona en Comú, hi ha gent amb moltes sensibilitats diferents envers España, quina ha de ser la seva postura? Poden ignorar el tema i dir que no implica a una alcaldia? Això no és possible i li faria molt de mal. Però llavors, han d'inclinar-se cap a l'independentisme? Han de decantar cap al federalisme? A mi em sembla que ni una cosa ni l'altra. Han de mostrar-se plurals però demòcrates. Si donat que no se'ns permet decidir en un referèndum, en el 27S la societat catalana es pronuncia, en vots, pel camí independentista, BComú acompanyarà amb entusiasme aquesta possibilitat de construir una societat millor (i maldarà, òbviament, perquè sigui inclusiva i respectuosa amb tots els ciutadans). I, si en el 27S la societat catalana opta per no emancipar-se i restar a l'Estat espanyol, BComú acompanyarà amb entusiasme la possibilitat de millorar dins d'aquest marc (maldant per la inclusivitat i el respecte). No cal dir res més. Ningú necessita que BComú sigui al davant de tots amb la bandera independentista, però tampoc necessitem que abanderi banderes espanyolistes com les de Podemos, per bé que siguin més respectuoses que les del PP-PSOE. En aquest sentit trobo desencertat fer un míting amb Pablo Iglesias. Una jugada de Podemos per pescar vots de BComú de cara a les futures eleccions estatals. I, sobretot, trobo desencertat fer un míting en solitari amb algú que representa una opció molt concreta respecte a un debat tan candent a la nostra societat. Per sort, l'Ada Colau també ha fet un altre míting amb la Teresa Forcades del Procés Constituent, que manté una altra postura respecte a aquest debat, i espero que s'apaivagui una mica la confusió que porta a molts a veure BComú com una marca blanca de Podemos, sobretot en el tema nacional. Em sembla que si BComú és una opció municipalista dels moviments socials barcelonins i per no enredar la troca, cal que se centri en BComú i la seva gent de Barcelona. Emparentar-se amb opcions alienes tant pot portar més vots, com restar-ne, i no seria bo que la ciutadania barcelonina ho hagués d'acabar pagant amb un nova legislatura convergent, podent accedir per fi a una opció que, definitivament, aposta per fer de Barcelona una ciutat més justa.

En definitiva, ens toca anar entomant els reptes històrics que estem vivint, i en el cas de les eleccions municipals, això pren cos en les opcions de candidatures En Comú, Capgirem i de la CUP. Totes les altres, malgrat ser legítimes, no aportaran res de nou ni milloraran el que hem tingut fins ara. Endavant catalanes i catalans!


(Carta 539)

Publicat com a minim a: El Periscopi d'Andorra.

19 d’abril de 2015

PODEMOS (I): L'AUTODETERMINACIÓ


És ben cert que Podemos ha activat un vector d'esperança a l'Estat espanyol, una esperança de millorar que li feia falta a la societat espanyola. Altra cosa és si, aquest necessari canvi, és possible d'aconseguir en uns pocs anys quan la inèrcia social i cultural a España porta segles d'un adn nacional conquistador, imperial i negador de l'alteritat.

Però l'esperança que pot generar Podemos necessita, no només aconseguir presència al Congreso i ser-hi una veu més, sinó que és esperança únicament en la mesura que pugui guanyar, pugui guanyar per majoria absoluta fins i tot, i pugui impulsar un procés constituent a l'Estat espanyol per a reformar-lo de dalt a baix.

I ha semblat, en un primer moment, que aquesta promesa d'un Podemos guanyador que escombrés la casta era possible degut a una combinació conjuntural de factors: una gran necessitat social en aquest sentit en la societat espanyola, totalment desmoralitzada per la prepotència i la corrupció dels seus polítics i sense esperances des del 15M; sumat a una hàbil maniobra mediàtica amb ingent quota de pantalla ben utilitzada, i també afegint-hi una necessitat dels poders fàctics espanyols de crear un efecte desestabilitzador envers l'únic vector d'esperança que, fins llavors, generava passions, el procés independentista de la societat catalana.

La crua realitat, i és que la realitat és tossuda, és adonar-se que Podemos no només no podrà forçar un procés constituent, sinó que ni tan sols podrà guanyar el govern. En les passades eleccions andaluses, van apuntar-se maneres que segurament seran extrapolables en gran mesura a la societat espanyola.

Per una banda, hi ha grans remanents de vot en el PP i PSOE, que els continuaran fent decisius (no com a Grècia que el Pasok ha gairebé desaparegut! Passant del 40% fa uns anys fins al 4,79% en les últimes eleccions que van fer vencedora a Syriza. El PSOE no és el que era, però ni molt menys s'enfonsarà així).

I per altra banda, ja han trobat l'antídot que ha de neutralitzar parcialment la fuga de descontents cap a l'esquerra disfressada de "ni dretes ni esquerres" de Podemos, de la mà d'un partit de centre-dreta que sí que deixa clar que no és d'esquerres i que va néixer en oposició al catalanisme, creant barricades identitàries en una societat que, en bona mesura, ja estava passant pàgina d'això per bastir projectes conjunts plurals i integradors. I és que el poder ho té clar: "España, antes roja que rota", però a continuació accepten: "España, antes 'naranja' que roja".

Començo una sèrie d'articles intentant entendre i concretar algunes coses sobre Podemos.



PODEMOS I L'AUTODETERMINACIÓ


En la seva deriva per intentar conquistar el poder a España (intenció legítima), Podemos sap que ha d'allunyar-se, tant com pugui, de la reivindicació per la recuperació del dret a decidir de les identitats, abans i ara, trepitjades. Perquè tal i com és España i com s'ha forjat socialment, cultural i mediàtica, si Podemos se li ocorregués apostar per ser actiu envers aquest dèficit democràtic, no tindria cap possibilitat de fer un bon resultat. Això sol ja diu molt de quin tipus d'estat s'ha construït.

Per això Podemos, que va 'a saco' i a per totes, ha de marginar i abandonar la sensibilitat plurinacional i menys encara en sentit de respectar l'autodeterminació, que sí em consta que tenen (o tenien) alguns dels líders del partit (Errejón i Iglesias, no tant Monedero, per exemple). El més trist és que, si en el camí s'abandona aquest plantejament per estratègia i no hi ha un compromís explicitat davant dels seus votants en aquest sentit, aquest tema, ja de per sí difícil de cultivar a les espanyes, no aixecarà cap dins de Podemos. Si algun dia aquesta sensibilitat havia tret una mica el nas a la Tuerka en posicionaments d'alguns dels líders de l'aleshores proto-partit, ara ja corre el risc d'ofegar-se totalment dins de plantejaments molt més fàcils d'assumir per l'idiosincràsia política de la 'meseta': "todos juntos y unidos estamos mejor, y en todo caso, si se quiere plantear la secesión de alguna región, lo tendremos que votar todos los españoles, depositarios únicos e ineludibles de la soberanía nacional".

Com a màxim podem esperar que la influència de Podemos sigui en el sentit d'afavorir certa concòrdia, però no de qüestionar i combatre el nacionalisme espanyol dominant i dominador. I això que, fa uns anys, hagués estat suficient per mantenir una semi-postració de la societat catalana, no és ara suficient per contrarrestar un evident desenamorament d'una part ja massa substancial i nombrosa de la societat catalana envers el projecte fallit (perquè se l'han petat des de Madrid) d'Estat espanyol.




I sobretot, m'ha fet saltar totes alarmes una trampa dialèctica que ha utilitzat Errejón en el seu discurs actual: "No vamos a enarbolar las identidades de un sitio o de otro para enfrentar a los ciudadanos entre sí, sino a recuperar los derechos colectivos. El problema es haber perdido el control de los derechos". I és que aquesta frase és molt més desafortunada del que sembla.

1- Perquè antagonitza conceptes que no ho són, com la lluita pels drets generalistes (que és molt important) amb la lluita pel respecte a l'autodeterminació lliure dels pobles (que potser no és important per a ell que viu a Madrid i se sent espanyol des de la capital, però que és una reivindicació, lògicament, molt important pels ciutadans dels pobles que no se senten propers identitàriament als que ostenten el poder a España). I aquest antagonisme és una fal·làcia, perquè aquestes dues lluites no s'exclouen, sinó tot el contrari. O et posiciones a favor de justícia i democràcia en tots els casos, o estàs essent contradictori.

2- I perquè també és fals que respectar la identitat i autonomia d'algú atiï els enfrontaments. Almenys si les dues parts no ho volen, tot i que també pot esdevenir realitat si una de les parts és intolerant. De fet, diu molt del que ho sent així, perquè denota un tipus de posicionament que veu una amenaça en la diferència, per una banda, i en la llibertat i l'autonomia, per l'altra... I descriu diàfanament com s'ha treballat aquest tema a España, que té més de vell estat conquistador i imperial, que d'estat modern i democràtic. Perquè anem a veure... Si respectes el dret d'una dona de fer el que vulgui amb la seva vida (això no es discutiria, no?) no implica que s'enfrontarà als altres homes i dones, sinó que el que vol dir és que ella podrà decidir què fa o deixa de fer, sola o amb els altres. És un argument sensiblero, que busca fer forat en els sentiments ("sí, és veritat, no enfrontem les poblacions!") quan és totalment erroni, sinó maliciós.

Igual com l'argument que va utilitzar l'Ada Colau de Barcelona En Comú (que per altra banda va votar Sí-Sí com molts altres catalans, apostant pel canvi social, encara que mai s'ha sentit independentista) en el sentit que l'opció independentista suposava aixecar fronteres i separar els pobles. És un argument fals si els diferents pobles tenen una actitud respectuosa i accepten la llibertat de cadascun d'ells. És clar, sí pot esdevenir realitat si un poble no deixa ser lliure a un altre i violenta la relació, però aleshores, defensar que aquests pobles han de conviure junts perquè estaran millor, grinyolaria molt, essent una convivència obligada i forçada amb un maltractador que no et respecta. I en l'aspecte administratiu, avui dia dins d'Europa, les fronteres ja no signifiquen cap separació real a nivell de comunicació i de possibilitar projectes comuns, sobretot de mantenir-nos dins l'UE (que està per veure, és clar, perquè depèn de si ens hi voldran i de si voldrem), però donat el cas força probable que sí, no hi haurà cap frontera impedint la comunió universal, sinó que simplement tindrà efectes a nivell decisori. La zona administrativa a la que pertanyerà la societat catalana serà ella mateixa i, per tant, les decisions es prendran en la pròpia societat catalana sense haver de passar per Madrid a demanar permís.

(Carta 538)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), Bon Dia Andorra.

23 de març de 2015

ECOS DE LES ELECCIONS ANDALUSES


Resultat eleccions
Amb el resultat rellevant però modest de Podemos a Andalusia i la confirmació que C's s'ha fet un lloc petit però prou destacable també, comprovem que el bipartidisme no pot ser tan hegemònic com fins ara, però que té molta corda i, si de cas es desinfla -cosa que no està assegurada- ho farien lentament i mentrestant serien determinants durant anys i panys. En tot cas, això d'escombrar la casta pim pam i imposar un procés constituent a Espanya, sembla que no serà possible. I és que ¿no era una mica ingenu pensar que el desgast, degut sobretot a una gran crisi econòmica, es convertiria en la fi del bipartidisme? Les tendències socials són tossudes i porten molta inèrcia perquè tenen a veure amb els processos de conformació dels valors i sobretot dels marcs mentals, del que la gent té dins del seu cap, les seves pors, el que veuen possible i el que veuen fora de lloc... i la inèrcia del que ha acabat essent Espanya com a marc social ve de lluny, de molt lluny. 

És clar que hi ha gent oberta, dinàmica i d'esquerres, però no són la majoria social, són una minoria. I això no és un fet eternament immutable, però cal entendre que venim d'una neteja política que va fer Franco a cop d'assassinats, i hi ha hagut un corró estatal, cultural i mediàtic implacable i que ha deixat molta més petja de la que ens podem imaginar mirant Espanya des de Catalunya. La singularitat de la societat catalana, amb més dosis d'obertura, dinamisme i posicions d'esquerres, tot i que tampoc és la que jo desitjaria, no és un mèrit només nostre, sinó que hi han estat determinants molts factors conjunturals: molta de la gent més vanguardista va poder escapar de l'extermini franquista cap a França i altres països i han pogut acabar tornant o influenciar des de l'exili, també ens hem "beneficiat" de ser perdedors de la Guerra Civil però al mateix temps tenir una identitat no només política sinó també cultural diferenciada respecte de l'espanyolisme que es va imposar amb el franquisme, també hem estat al racó nord de la península, marginats políticament del pastís madrileny, on ens arriben mitjans de comunicació de diferent color polític i amb tot un xup-xup associatiu i de resistencialisme que ens ha fet anar escapar, poc a poc però inexorablement, de la matriu franquista que s'imposava per golejada aclaparadora a Espanya. 

Per això ara existeix un independentisme ampli i Catalunya planteja una separació amistosa amb l'Estat espanyol. Més que per una qüestió de ser diferents identitàriament, que això és molt indefinit atenent a la diversitat social catalana i en tot cas no determinant, té a veure amb que la societat catalana, plural i diversa, s'ha anat escapant del jou post-franquista, mentre que a Espanya això no ha passat o no amb una suficientment i acompassada velocitat, de manera que s'ha creat una incompatibilitat que fa molt difícil sinó impossible un diàleg respectuós i d'igual a igual, no tant entre societats, que com a resultes de tot l'encunyament espanyolista també s'hi donen petits conflictes de no entesa, sinó sobretot entre el marc estatal madrileny i la societat catalana amb els seus valors, dinàmiques, anhels, dificultats,... 

Per això, sempre que l'impuls independentista parteix del sentir i manera de ser actual de la societat catalana, pren molta força i pot arribar transversalment a tothom (perquè tothom, se senti d'on se senti desitja viure amb més qualitat), en canvi, perd pistonada quan es tanca en l'identitarisme català (perquè ningú vol viure vigilat pel que sent), bé degut a temptacions internes des de sectors del "catalanisme de les essències" o a clixés externs maliciosament llançats des de C's, el PP i en menor mesura però també el PSC i ICV-EUiA, volent aixecar trinxeres entre sectors de la mateixa societat, apel·lant a les arrels o sentiments espanyols que poden ressonar, per història personal, en sectors amplis de la societat catalana.

Tornant al debat fruit del fracàs de l'Estat espanyol com a estat de tots i per a tots, sento que, perquè Espanya canviï en el sentit que ho hauria de fer, cal que hi ajudi la independència de Catalunya i d'Euskadi. Els cal un terratrèmol molt més fort que el que pot provocar Podemos, i el factor combinat del canvi dins d'Espanya i
una DUI refrendada per la majoria de Catalunya, potser seria prou sotrac per animar a una autocrítica i revisió de tot l'edifici. Sense això el canvi a Espanya trigarà molts i molts anys, jo diria que uns 200-300 anys. La cosa és si tots plegats volem seguir tant de temps dins d'aquest marc estatal post-franquista...



Enquesta a peu d'urna
P.D. Una reflexió sobre el desfassament entre l'enquesta a peu d'urna i el resultat final, que mostra opcions provoquen vergonya de ser assumides públicament i altres que estan hiperventilades. Segons l'enquesta a peu d'urna el PSOE n'havia de treure 41-44 i van ser 47 (a alguna gent li fa vergonya mostrar que segueix votant al PSOE a pesar de tot). En el cas del PP l'enquesta i el resultat coincideixen (els seus votants ho assumeixen sense complexes). En canvi, en el cas de Podemos l'enquesta deia que en treurien 19-22 i han acabat en 15 (qui votava Podemos estava exultant i sense vergonya, emocionat de ser-ne part). I en el cas de C's semblava que serien 6-7 i van ser 9 (alguns votants tenien vergonya d'assumir que havien votat a C's, potser reflexant les crítiques que ha rebut el partit de part del PP per ser un partit nascut a Catalunya amb un president que es diu Albert. En canvi, ningú va qüestionar que Podemos hagués nascut a la capital i que el seu president sigui en Pablo de Madrid). En el cas d'IU, l'enquesta els sobrerrepresentava una mica 6-7 i van ser 5 (qui els vota ho fa convençut i no se n'amaga).

(Carta 537) 

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Periscopi d'Andorra. 

18 de març de 2015

3 ANYS DE PRESÓ PER RECLAMAR UNA SOCIETAT MÉS JUSTA?


Brutal la CUP protestant i abandonant l'hemicicle per denunciar que el recurs de part de la Generalitat, Parlament (amb els vots de CiU, el PSC i el PP, i l'abstènció d'ERC) i fiscalia davant del Tribunal Suprem han fet que, 8 manifestants davant del parlament el 15 de juny de 2011, hagin sigut condemnats a 3 anys de privació total de llibertat!

Com a persona que va ser allí el dia dels fets, voldria dir que tampoc la CUP no em representa, perquè idealment ningú hauria de delegar el seu poder a ningú, però la veritat és que tot el que ha dit el David Fernàndez i el gest dels tres diputats de marxar, sí que sento que em representa... És fil per randa el que penso i sento!




El llavors conseller d'Interior, en Felip Puig, molest pel ridícul desallotjament fallit del 27 de maig de 2011, va organitzar un dispositiu policial, per a la protesta davant del Parlament, on es va deixar que alguns diputats fins i tot passessin caminant entremig dels 4.000 indignats, a veure si passava alguna cosa per poder criminalitzar el 15M. No va passar res de rellevant, però van escenificar un circ als mitjans de comunicació, i ara no poden desdir-se'n i acceptaran enviar 8 persones a la presó... Tot això queda molt en evidència al documental filmat sobre el terreny: "El despertar de les places", sobretot dels minuts 24' al 30'.




Fins i tot, la Montserrat Tura reconeixia que era vergonyós (i jo afegiria sospitós) que el conseller d'Interior fes el signe de victòria en comprovar que la bola s'estava fent grossa, que en Mas i altres parlamentaris arribaven en helicòpter i que s'estava catalogant els indignats de "violents". Un conseller d'Interior que, teòricament, hauria de treballar per a tota la societat, però que, a la pràctica, prioritza els seus objectius particulars posant a persones en situació de risc. Prevaricació se'n diu? Llavors cridàvem "Puig dimissió!", ara també ho podem fer.

Felip Puig preocupat perquè hi havia dificultats per començar el Ple
I és que la sentència és un despropòsit: Contràriament al que pot semblar, a les seves 90 pàgines no hi diu que els 8 manifestants van ser violents. Només d'un d'ells es prova que va pintar la gavardina de la Montserrat Tura, cosa de la que ella no es va adonar en el moment sinó ja dins del Parlament. Podem no estar d'acord amb que es pinti la roba d'algú, però convindrem que no és violència molt greu com volen indicar... (els 120 ferits pels Mossos durant el desallotjament de Plaça Catalunya del 27 de maig de 2011 sí que van rebre violència de veritat...). Dels altres només s'ha provat que van assistir a la manifestació i van "cridar consignes", van "posar-se amb les braços amb creu davant d'un parlamentari", van "seguir-lo mentre cridaven consignes", van "tenir les mans aixecades i cridar el lema de la concentració"...

Se'ls condemna a 3 anys de presó en virtut de l'article 498 del Codi Penal, un article instaurat durant la dictadura franquista, que considera a una persona responsable dels actes ocorreguts durant una manifestació a la qual hagi assistit, encara que no hagin estat comesos per ella personalment. La sentència diu que el clima al voltant d'aquestes persones condemnades era intimidant, els seus actes ("cridar", "aixecar mans", "creuar-se de braços") prenen un altre significat i s'agreugen. En definitiva, que són responsables d'haver-hi assistit... Doncs, no se, penso que farà falta augmentar força les places penitenciàries per poder-nos-hi posar a tots els que hi érem aixecant braços i cridant consignes...

CiU, PSC i PP, sigueu intel·ligents i feu el mateix que va fer ICV-EUiA, que aquell dia es van estripar les vestidures dient "És un atemptat a la democràcia que insinuïn que no ens deixaran entrar, a nosaltres els diputats!" en un subidón corporatiu de tots els diputats, però que després van retirar els càrrecs i van reconèixer que no havia sigut per tant i que havien exagerat una mica...

Seria gravíssim que es condemnés a presó gent que, precisament, mereix tot el nostre reconeixement pel seu compromís social i polític.

Dissabte 21 de març, a les 19h, gran manifestació sortint de Plaça Universitat!


(Carta 536) 

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat.

2 de febrer de 2015

CIUTAT MORTA?

M'ha passat una cosa curiosa amb el documental Ciutat Morta. El mateix diumenge 17 de gener que el van projectar pel Canal 33 vaig marxar de bon matí fora d'Europa (a un país on encara es respecten menys els drets ciutadans, però on també, com aquí, hi ha persones lluitadores per una societat millor) i vaig tenir poca connexió a internet durant tota la setmana, de manera que m'he assabentat a posteriori de la immensa repercussió de l'emissió i es feia difícil de creure de tan gran que s'havia fet la bola...

Conec bé el cas del 4F perquè, entre altres coses, aquell 2006 estava editant el documental Barcelona 2006: L'any del civisme que analitza els efectes de l'ordenança del civisme impulsada per l'Ajuntament. L'ordenança partia del supòsit que hi havia un excés d'incivisme i apostava per una ciutat higienitzada i al servei de la Marca Barcelona.
A través de les activitats que la llei perseguia, assenyalava certs col·lectius vulnerables provocant-los encara més estigmatització (pobres, indigents, immigrants, prostitutes, joves, infants, venedors ambulants...) com a enemics dels ciutadans respectables i també perseguia l'ús reivindicatiu de l'espai públic (permisos de manifestació o de posar paradetes informatives, pancartes als balcons, espais de publicitat municipal, pintades, etc...). És a dir, separava els ciutadans entre bons i dolents. I finalment la llei emparava la policia per actuar arbitràriament davant d'una gran quantitat d'activitats que constituïen la gràcia de la ciutat: la vida al carrer. Prohibia tantes coses que era inaplicable, però permetia un ús selectiu segons ho creguessin convenient. Va ser en aquest brou que es van donar els casos del 4F, dels tres de Gràcia, i de tants d'altres. 

Els casos de tortura i abús policial no són esporàdics i minoritaris, ni tampoc són constants i atribuïbles a la totalitat dels agents, però sí que succeeixen en gran mesura i compten amb la cobertura, protecció i tancament de files de l'Administració i dels cossos de seguretat enfront de la ciutadania, sobretot aquella que reivindica, fiscalitza i qüestiona les autoritats. És una concepció de policia impune que té arrels en el franquisme i que no es pot criticar perquè és impermeable i la seva denuncia portarà sempre a l'arxivament de les causes i a una frustració i desamparament del ciutadà. És molt paradigmàtic comprovar com, els cossos policials i els seus caps polítics, sistemàticament desvien i desacrediten les crítiques de mala praxis enlloc d'investigar-les fins al final per tractar de dignificar els cossos policials. 

L'emissió per TVC del documental ha estat una gran excepció deguda a una sèrie de coincidències que li han permès ficar-se per una escletxa: 1) és un molt bon treball col·lectiu que relata uns fets molt punyents i que està molt ben travat narrativament, 2) ha guanyat festivals prestigiosos degut a la seva qualitat i segurament també s'ha vist beneficiat de cert "interès" pel que passa a Catalunya amb un procés independentista en curs, que ha fet aflorar casos catalans de corrupció i actuacions irregulars dels cossos policials, 3) ha sorgit en un clima post-15M que qüestiona els pilars que aguanten la societat, 4) amb un ús activista intensiu de les xarxes socials, 5) amb una força com la CUP que, degut a tot aquest magma, ha aconseguit representació parlamentària i que va possibilitar l'interpel·lació de David Fernàndez al director de TVC. 

Tot plegat va aconseguir el que semblava impossible: que el documental s'emetés per TVC. És una fita que hem de celebrar des de l'activisme i des de l'activisme audiovisual, però no sabem si esdevindrà un precedent per tal que altres documentals semblants puguin seguir el seu camí o si serà un precedent en el sentit de fer impossible aquest tipus d'emissions. 

Una de les queixes que sento envers el documental és que només ha investigat les irregularitats envers els detinguts i no qui és el culpable d'haver deixat invàlid al policia. Però és que un documental d'autor no és un reportatge periodístic que pretén acostar-se a l'objectivitat. Un documental té uns autors i aquests han enfocat el tema que els ha semblat més interessant i de la manera que han trobat més convenient, i sobre aquesta decisió és innecessari opinar: Qui vulgui enfocar altres coses, haurà de fer un altre documental. 

De fet, molts tertulians no només critiquen el documental sinó que directament desaproven que TVC hagi emès un documental tan interpel·lador, o tan "tendenciós" segons ells. Però és que això obre un altre debat: quin accés hauria de tenir la ciutadania en l'elecció de continguts dels mitjans de comunicació? Això donaria per a un altre article sobre aquesta gran mancança democràtica que té la nostra societat. 

Tornant a Ciutat Morta, ha semblat, per un moment, que aconseguiria reobrir el cas i aconseguir que es fes justícia i reparació amb les persones que van ser injustament acusades, i moltes veus de l'establishment han apuntat en aquest sentit, però innexorablement sembla que ara intenten tancar la finestra d'oportunitat tot dient que el cas ja va ser jutjat correctament en el seu dia, quan avui se sap clarament que els policies que van testimoniar han demostrat ser molt poc creïbles i la jutgessa va tenir una actuació molt qüestionable. 

Al final, ens correspon a tots plegats dir si s'ha de fer justícia i reparació o no, i aquest 4 de febrer moltes sortirem, a les 19h de la Plaça Universitat de Barcelona, en manifestació per denunciar el cas 4F i la resta de muntatges policials, polítics i judicials. Perquè aquesta ciutat encara és viva, i viva la volem.


15 de novembre de 2014

L'ESQUERRA CONTRA MAS: ABRAÇADES I ALTRES CONTES

Si alguns s'esquinçaven les vestidures quan CUP, ICV-EUiA o ERC sortien a la foto amb Mas, llavors fer-s'hi una abraçada ja és pecat capital. I no parlo de la gent no-polititzada, als que l'abraçada els va transmetre emoció en estat pur lluny del teatre politiquero i els va encantar, sinó que parlo de la gent polititzada d'esquerres. Diuen que va ser un error. Anem a pams.

Si estem parlant que la societat catalana s'independitzi del nacionalisme filo-franquista que controla l'Estat espanyol, no ho podrà aconseguir l'esquerra sola. S'ha de fer amb la dreta també. És que no es tracta de guanyar un govern. Si volem reeixir (i ningú ho assegura) en trencar el marc que ens lliga a un estat maltractador, un marc internacionalment acceptat, caldrà anar junts: els d'esquerres, els obrers, els precaris, els moviments socials, el teixit associatiu, la classe mitjana, però també la dreta, la classe alta, els empresaris... Si els pobres advoquem per la independència però els rics no, no anirem molt lluny. Un amic d'esquerres em reconeixia: "La independència sense CiU és impossible, però amb CiU, és imparable". El difícil és saber si CiU és honesta, per això estem sempre amb l'ai al cor. Però fixem-nos que Madrid va sentir vertigen quan Mas va deixar de ser autonomista per passar a voler realitzar una consulta, perquè van veure davant d'ells una massa crítica molt àmplia i, sobretot, socialment transversal. Per tant hem de tenir molt clar i sense cap complexe que, per sortir del túnel, cal caminar junts. Que no vol dir fer una llista conjunta, però sí caminar en la mateixa direcció com fins ara. Això no vol dir que, mentre duri el viatge, i sobretot després, les dretes i les esquerres no combatin políticament com a qualsevol societat del món.

Val a dir de passada que, si algú creu en la reforma de la Constitució, per realment canviar les coses a Espanya, serà una situació semblant: En la que l'esquerra i la dreta espanyoles hauran de caminar juntes, perquè es necessitarien 2/3 al Congreso. Us imagineu un caminar plegats entre Podemos i el PP? Impossible.

En aquest sentit, va ser diàfana l'explicitació del David Fernàndez a l'inici de legislatura: "mà estesa per avançar cap a l’autodeterminació del nostre poble i puny tancat contra les retallades". És un plantejament madur i que separa les coses, i fa veure que no es perdran energies en debats estèrils. De fet, ara podríem fer-li la broma d'aconsellar-li una frase més concreta: "abraçades per avançar cap a l’autodeterminació i cops de puny cada dia al Parlament amb Rato, Pujol i qui faci falta".

I cal ser conscient que CiU i CUP han estat treballant junts i van entendre que era important fer una consulta el 9N, per això no es van aixecar de la taula quan, a ERC i ICV-EUiA, els van agafar tots els mals, desorientant força a la gent, sigui dit de passada, per tant, tota aquesta emoció es va traduir en una abraçada al trobar-se. Tal com diu David Fernàndez: una abraçada personal. Els que santifiquen les formes diuen que va ser un error polític. Què voleu que us digui...?

Però és que més enllà d'això, David Fernàndez ha sigut insubmís, i és veritat que la CUP ha posat de moda la desobediència civil dins del Parlament, i també és cert que CiU va refusar fer la primera consulta per no vulnerar la llei. Però també vam escoltar com, entrevistat per Ana Pastor a la Sexta, tot un polític de dretes com Mas va respondre: "No es pot condemnar la desobediència civil com si fos la pesta perquè, en algunes circumstàncies de la història de la humanitat, la desobediència ha tingut tot el sentit del món"! Aviseu-me quan el PP digui alguna cosa semblant... I el 9N, els voluntaris i els votants vam realitzar un massiu acte de desobediència civil, però siguem sincers, qui s'estava exposant legalment era Artur Mas. L'esquerra avalua que Mas ha sortit reforçat del 9N, potser sí, ja ho veurem... En tot cas, és que se l'ha jugat. I això se li ha de reconèixer...

Quants de vosaltres imaginàveu una exposició així de Mas després de la diada 2012? No s'ho imaginaven ni ells. I li podem treure ferro, dir que no li passarà res, o el que vulguem, però que es posi algú altre davant de l'Estat espanyol, un estat que prové del genocidi franquista. I, en definitiva, haver portat un polític de dretes fins aquest punt, té mèrit. I ha estat un mèrit de la societat, però també i molt de l'esquerra! Llavors: Vine cap aquí, que t'abraço! ;)

(Carta 534)

7 de novembre de 2014

9N: VOTAR O NO VOTAR?


Centrem el punt de partida: Catalunya no està debatent el seu futur perquè li vingui de gust. Ho fa com a defensa davant d'una agressió persistent de part d'un nacionalisme conservador filofeixista, que està instal·lat en les estructures de l'Estat espanyol des que Franco ho va deixar "lligat i ben lligat".

Ple del Tribunal Constitucional
I contra la visió d'alguns que el nou 9N és una aposta-enganyifa de Mas, cal ser conscients que la pressió popular té el mèrit d'haver portat el partit més votat, un partit de dretes, fins a les portes de la desobediència. No és un resultat gens menyspreable d'un dels més grans moviments socials de l'Europa contemporània.

Recapitulem: Mas no volia la independència sinó el pacte fiscal. Davant l'onada popular, va decidir surfejar sobre la demanda independentista per seguir sent un dels partits centrals. I sobre aquesta onada ha guanyat l'admiració de molts però ha anat perdent pistonada electoral perquè no és el terreny propi d'una força conservadora. CiU és un partit de la transició (com el PSC que ja naufraga), però gràcies a la intel·ligència del seu líder ha sabut no oposar-se al corrent que s'ho enduïa tot per davant (com sí hagués fet Duran i Lleida), sinó nadar-hi a favor i, per això, encara floten. Novament la pressió popular el va obligar a haver de convocar els partits sobiranistes per donar la data de la consulta, en la que van introduir la doble pregunta trampa, recuperant el "Sí-No" que manté viva l'opció del pacte fiscal. I encara una altra vegada la pressió popular el va obligar a fer alguna cosa el 9N, i el màxim al que Mas es va veure en cor va ser convocar un "procés participatiu" (en realitat una consulta no vinculant, com l'anterior) que no vulnera la llei i li permet no decebre l'onada popular.

Ortofoto ampliable a http://via2014.assemblea.cat/ortofoto
La consulta del 9N no té garanties democràtiques, ni cal que les tingui. Prohibida per Rajoy i sense la participació dels anti-consulta, no tindrà un resultat que serveixi per veure quin és el posicionament de la societat catalana i, per tant, no servirà per decidir en la línia del que va ser el referèndum a Escòcia.

Però és que nosaltres estem lluitant per un dret molt més bàsic que l'organigrama actual d'Espanya ens nega: el dret a decidir, el dret a ser subjecte polític. I ens ho neguen com si els hi anés la vida perquè, aquesta negació de l'Altre, forma part de l'ADN d'España. Per tant, els que votin estaran enfrontant-se a aquesta negació.

Si la participació és baixa, Rajoy sortirà exultant i Mas esgotarà la legislatura tot intentant ressuscitar el pacte fiscal, però Rajoy no sentirà cap inclinació a cedir en res i aplicarà la màxima: "a l'enemic, ni aigua". Acabarem pitjor que no vam començar.

Si la participació és normal, Rajoy la vendrà com una derrota, mentre que Mas la vendrà com un èxit. Però Mas també podrà esgotar la legislatura, tot esperant a veure que passa. Ens quedarem en stand-by encara més temps...

Si la participació és molt alta, Rajoy seguirà fora de joc, la comunitat internacional rebrà un bon missatge, i Mas no podrà esgotar la legislatura. La societat catalana es posarà com una olla a pressió demanant, quan abans millor, un escrutini real sobre les preferències de la ciutadania. Ara sí com Escòcia. I Mas no podrà evitar, davant del clamor popular, haver de convocar unes eleccions autonòmiques que funcionin com a referèndum.

Cadascú que valori quin escenari prefereix.


(Carta 533) 

Publicat com a mínim a: Anoia Diari, Diari de Tarragona.

11 d’octubre de 2014

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE


Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.


(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra

30 de setembre de 2014

PROBLEMA CATALÀ O PROBLEMA ESPANYOL?


Alicia Sánchez-Camacho ha declarat (video) que "Tots aquells que convoquin a manifestar-se contra la suspensió cometran un delicte d'inducció a la sedició". És una més de les grans frases que van apareixent últimament i que, paradoxalment, responen més a aquesta entelèquia que se'n diu España que no pas a la singularitat identitària de la societat catalana. A veure: "Inducció a la sedició"?... És a dir, traició. Traició a què? A la pàtria? Si us plau, qui és nacionalista?

Els catalans portem tant de temps aguantant que se'ns titlli de nacionalistes... Prou ja de mentides. I prou ja, per part de l'esquerra, de pensar i entendre que, per ser d'esquerres, no hem de defensar la integritat de la nostra identitat i manera de ser, plural i diversa, perquè això seria nacionalisme i seria fer el joc a la burgesia!

Quan una dona és feminista, no ho és per imposar-se als homes, sinó que ho és per impedir que la trepitgin per la seva condició de dona. I ningú l'acusarà de ser nacionalista del gènere femení. Quan un català defensa la seva cultura i societat, és el mateix. És en defensa pròpia davant d'un assetjament, no reconeixement i una voluntat d'eliminació física o moral (depenent de l'època). I aquesta defensa és molt necessària i s'encarna perfectament en els valors d'esquerres que malden pels febles davant dels forts!

En canvi, el nacionalisme espanyol no és el mateix, perquè tenint un estat i tota la potència que d'ell emana (lleis i Constitucions incloses) el seu nacionalisme no té cap explicació raonable. Fa por entendre que manté similituds amb el nacionalisme alemany nazi, el serbi, el croat, l'israelí, el marroquí, o el xinès... és un nacionalisme (segurament fruit d'una profunda inseguretat i infravaloració pròpia) que intenta imposar-se i destruir al que pot ser un igual a ell.

Per això s'entesten en que l'Estatut no contingui la paraula "nació", ja que només pot existir la seva. I no ens poden deixar votar i decidir perquè, temerosos del que puguem voler, sostenen que haurien de votar tots els espanyols ja que ens consideren una part subalterna d'ells, una part d'Espanya. No ens poden reconèixer la condició de subjecte en nosaltres mateixos perquè els deixaria en fals. Per aquest motiu de base, és impossible que l'Estat espanyol vulgui i pugui ser un estat federal, perquè no poden reconèixer ser una unió de subjectes polítics (com per exemple ho és el Regne Unit que reconeix Escòcia com una nació). Per a España, és vital que ser "UNA, grande y constitucional"... I és que, només es podrà tractar amb España i tenir-hi relacions d'"amistat", essent independents d'ells i, llavors sí, d'igual a igual.

L'independentisme és un camí, que intentem recórrer, de trànsit cap a la normalitat. Quantes ganes de normalitat i de deixar d'haver-nos de defensar contínuament. I a més a més, ajudarà també als espanyols a superar el nacionalisme malaltís que gasta aquest estat, que també ho necessiten, per iniciar la gran feinada que cal fer, per part d'uns i altres, per aconseguir sengles estats democràtics i justos socialment, construint societats sense privilegis i sense castes madrilenyes ni catalanes. No ens entretinguem en els prolegòmens i en picabaralles infantils de si podem o no podem decidir. Evidentment que hem de poder! El veritablement important, vindrà després tant a una banda com a l'altra de la "frontera" invisible i inexistent que s'"aixecarà". Serem pobles germans i també ens caldrà obrir-nos més cap als altres germans del sud d'Europa i del Mediterrani per construir una Europa més justa.

(Carta 531) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi, L'independent de Barberà.

29 d’agost de 2014

EL CAS PUJOL PERJUDICA CATALUNYA?


Ja ens ha estat perjudicant durant 34 anys, de manera que ara el millor és poder conèixer la realitat i que, en endavant, ens serveixi com a fuel per impulsar la construcció d'una arquitectura política infinitament més combativa contra la corrupció.

Per què el cas Pujol ha sortit ara?
Perquè els serveis secrets catalans van assabentar-se que Madrid pretenia destapar el cas Pujol al setembre intentant llançar una "bomba atòmica" contra el procés independentista. Un delicte que, probablement, ja feia molts anys que les clavegueres de l'Estat coneixien. Sabent que es faria públic, era millor avançar-se i també separar-ho del setembre i novembre.

Què vol aconseguir Madrid?
Interpreten erròniament que el procés d'independència és cosa de CiU i que el poble segueix messiànicament al President, a l'ex-President i al govern. Per això intenten desanimar el procés tocant de mort al pare polític de CiU. Però CDC, UDC i les elits econòmiques no volien fer aquest pas i estan constantment intentant reconduir-lo. Catalunya, en aquests anys i aquest tema, és un dels pocs llocs del món on els polítics van darrera de l'onada que aixeca la societat. Mentre a altres països estan ensorrats moralment per la crisis, a Catalunya, malgrat la crisi, hi ha un estat d'alegria col·lectiva perquè ens estem valorant i optant per tirar endavant una societat que engresqui, més justa i on puguem viure millor tots junts. Aleshores, destapar mals i vicis passats, contribueix a creure que sí que podrem fer net i aprendrem la lliçó. Després d'això, la Constitució catalana haurà de ser, de totes les del món, una de les que més es doti i treballi contra la corrupció. És a dir, que no hem de fer com els països llatinoamericans, on els processos d'independència no es van fer per al poble, sinó per a les oligarquies locals, d'ascendència espanyola, que no volien enviar tributs a Espanya, sinó quedar-se tots els diners i gaudir de tot el poder. Aquesta independència és la que pot arribar a interessar a CiU, però no al gruix de la societat. El cas Pujol ens impulsa a estar en guàrdia per no continuar sent una societat dominada enterament per les elits, com ho són la majoria.

Quin efecte tindrà?
En realitat, hem d'estar molt contents que, pel fet que Jordi Pujol ho ha reconegut públicament, no s'intentarà negar el delicte ni acusar Madrid d'haver-s'ho inventat per hostilitat contra Catalunya (tot i que sí ho han investigat i volgut destapar per intentar fer descarrilar el procés independentista). Per sort el moviment social independentista no es veurà temptat de defensar uns fets indefensables per mals entesos patriotismes. En contrast amb tants altres polítics que han delinquit i ho han negat fins al final, li hem d'agrair a Pujol d'haver-lo reconegut públicament, no com va fer amb Banca Catalana, i permetre'ns així de separar el seu cas de l'independentisme. ¿Us imagineu el cansament que produiria desviar tota la força social en defensors i detractors de Jordi Pujol? Hagués estat terrible per al procés... Ara podem seguir camí i, pel que fa a aquest cas, aplicar la llei sense cap impunitat per no seguir en el futur amb els mals del passat i del present.

La Cambra de Comerç de Barcelona
Què volem dir quan diem que CiU i Pujol són de dretes?
Doncs no és una simple opció política, no vol dir que són de l'equip de color blau. Vol dir que els seus valors s'estructuren al voltant de l'objectiu d'afavorir les classes riques i benestants, i advocant per mantenir-ne els privilegis i la dominació que exerceixen sobre les classes populars i empobrides. Sabent que la dreta té aquests valors, ens ha d'estranyar que actuïn, en un cas així, per a fer que un poderós tregui benefici de la seva posició?

Només són diners d'una herència?
Ja ho diran els jutjats, però tot fa sospitar que hi ha diners amb altres procedències. Els paradisos fiscals serveixen per esquivar els impostos, però també per amagar la procedència d'ingressos no justificables... Potser les famoses comissions del 3% (que sembla que realment eren del 5%...)?

El lobby econòmic Pont Aeri amb l'actual Rei d'Espanya
Quan diem que no és bo que algú estigui molt de temps al poder, què volem dir?
No és que quedi millor que hi hagi alternança en els càrrecs de poder sinó que, ser el que remena les cireres durant massa temps, fa que sorgeixin propostes i temptacions de corrupció. Per això és abominable la monarquia. Imagineu-vos, si Pujol ha estat corrupte amb 23 anys al poder, ¿quant no ho serà el rei, que va ser proclamat successor oficial de Franco el 22 de juliol de 1969, fa 45 anys? Si no sabem més de la seva corrupció és per la protecció constitucional, legal i mediàtica de la que ha gaudit, que per sort s'ha començat a esberlar amb les xarxes socials.

És, el frau de Pujol en si, el més destacable?
Crec que el més important és la caiguda d'un fals mite i la caiguda del vel que cegava molts catalans: Malgrat certa aparent bonhomia comparant amb altres geografies, la realitat és que la societat catalana és massa classista, sobretot pel que fa a la seva classe alta. Aquesta “casta” (la parauleta està de moda) socioppvergent, situada a totes les esferes de rellevància del país, a més de xuclar els recursos i oportunitats fraudulentament, fan de tap al veritable talent social d'aquest país. Han de caure els murs, i a aquests efectes, el procés independentista -amb l'augment de l'autoestima per part del poble i amb el trencament de l'status quo- és el millor escenari, en segles, per fer-ho. Mai com ara veurem obrir-se la finestra d'oportunitats per a que es plantegi com volem viure i com volem organitzar-nos socialment. Esperem que, tots els que tenim valors d'esquerres, sapiguem estar en el nostre lloc i prémer fortíssim en la direcció correcta!

10 de juliol de 2014

ABSOLUCIÓ PEL "SETGE" AL PARLAMENT


Ja ha sortit la sentència de l'Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català del 15 de juny de 2011. De les 19 persones acusades d'atemptat contra institucions de l'Estat amb peticions de penes que de fins a 8 anys (al final sembla que eren 5 anys i mig), després de tres anys d'investigació, se n'ha exculpat a 18 i a un se l'ha condemnat a presentar-se a comissaria durant quatre dies per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista de dretes, i s'està fent bullir l'olla amb exclamacions grandiloqüents i irades: "És inacceptable!", "estan donant carta blanca als violents", "la sentència és absolutòria perquè els fets són al Parlament de Catalunya, si haguessin sigut al Congrés de Madrid no dirien el mateix",... Finalment, la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema en els minuts 24' al 31'), només puc dir que, per sorpresa meva, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se'ls imputa. Per tant, als que no els agrada aquesta sentència ¿potser voldrien que sense proves se'ls condemnés igualment perquè en aquella mobilització van passar fets inacceptables? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s'estigui d'aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d'una investigació que ha durant tres anys, no? I això deixa a l'aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i, davant la meva sorpresa, em va explicar que els mitjans de comunicació n'anaven plens i que allí s'estava atacant els diputats i assetjant el Parlament, és a dir, una mena de nou 23F... El tsunami mediàtic era tan gran, que aquesta familiar no em creia quan li negava que això estigués passant, i no em creia malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués succeir i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures i tots els mitjans, més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques, també carregant. L'endemà, tots els diaris obrien a portada completa amb el titular “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència, atès el nom amb el que es denominava als manifestants, que suposadament estaven "indignats" en contra d'un sistema poc democràtic que funciona en pro dels interessos econòmics d'unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de desocupar les places. El veuen com un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprovava. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats. L'alta abstenció de l'electorat d'esquerres fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi uns “magnífics” resultats a la dreta. Les acampades continuen, però segons l'Ajuntament i la Generalitat el circ s'ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen amb tan bons ulls i els volen fer fora de la plaça. El 27M té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s'aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L'acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s'oposen a l'aprovació d'uns pressupostos que retallen la despesa social en pro de pagar deutes, rescatar bancs i continuar la festa. S'anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s'impedirà la retallada del pressupost, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l'entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l'ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot ocórrer. L'entrada del president i 30 diputats més en helicòpter subratlla l'escenificació de la perillositat d'entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant enmig dels manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp de tulipans... No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o li van tirar l'interior d'un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d'hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d'indignats volent demostrar l'animadversió vers els pressupostos, es podria haver concentrat els diputats en un punt llunyà, haver-los muntat en un autocar i, amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, haurien entrat l'autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Us n'adoneu! El dispositiu policial no era tan difícil! Crec que opositaré per a Conseller d'Interior o Cap dels Mossos perquè tinc les coses clares i un talent natural per al càrrec... D'aquesta manera, els diputats haurien fet la seva feina i aprovat les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants haurien fet també la seva feina i mostrat el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n'hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami mediàtic. Una i una altra vegada passaven les mateixes imatges: uns diputats escridassats i una persona tirant una ampolla d'aigua (!) a una furgoneta blindada dels Mossos... Llavors va venir tot allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d'estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l'Estat (de les que es van desmarcar ICV i alguns membres del PSC). Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè, desdir-se ara, seria percebut pel públic com un gran engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i l'establishment polític.

Si us plau, deixeu de fer el ridícul!


(Carta 349) 


Publicat com a mínim a: Diari de Terrassa, El Far del Baix Llobregat i L'Hospitalet, L'independent de Gràcia, Rebelion.org, El Periódico del Raval.