16 abril de 2014

#ANTIAVALOTS #MOSSOS: UN DEBAT PENDENT


Ús proporcional de la violència?
Arrel de la publicació a El Periódico, d'una carta on qüestionava els antiavalots dels Mossos, vaig rebre un allau de crítiques i desqualificacions al twitter i al meu bloc, de suposats membres del cos. Per cert, el diari va canviar el meu títol a l'edició en paper per "Una policia violenta" cosa que encara els va enfurismar més. I fins i tot el Sindicat de Mossos d'Esquadra de CCOO va publicar una resposta al mateix diari tancant files corporativament. 

Amb paciència i intentant anar al fons de la qüestió, el debat al bloc va anar millorant, i van arribar a fer autocrítica sobre el cas de l'intent de desallotjament del 15M a Plaça Catalunya.

I al mateix temps, desenes i desenes de persones em van felicitar perquè se sentien totalment identificades amb la carta i no veien aquest tipus d'opinions publicades per al gran públic.

Ús de la violència per evitar mals majors?
Personalment no poso tots els Mossos al mateix sac, penso que hi ha dotacions útils socialment, com la que tracta la violència de gènere, les màfies, el tràfic viari, o els homicidis, però desaprovo sobretot als antiavalots perquè observo que serveixen principalment per desincentivar la reivindicació i exercir un control social a favor de les elits econòmiques.

Si busqueu a internet “La Síndrome de Sherwood trobareu el treball de final de màster d'un alt comissari territorial dels Mossos. Hi exposa tècniques per desprestigiar manifestacions. Disposar els antiavalots ben visibles per provocar els més rabiosos. No intervenir, permetent que les minories que trenquen mobiliari públic ho puguin fer tranquil·lament. Així s'aconsegueix que, quan
Fora de la manifestació però molt sovint tolerats (?) pels antiavalots...
carreguen indiscriminadament contra tota la manifestació, els aleatòriament detinguts es trobin amb una opinió pública consternada pels fets, i així perjudicar la reivindicació. Això és, exactament, el que observem a cada manifestació crítica amb els governs o els poders econòmics.

Per exemple, per què van intentar els Mossos desallotjar el 15M de la Plaça Catalunya? Simplement perquè el Felip Puig no els volia allí? I la violència que van generar els Mossos, provocant molta ràbia, era per evitar mals majors? No. Era per invisibilitzar una reivindicació necessària. Igualment en l'acció del 15M al Parlament, la Conselleria d'Interior va buscar que hi hagués incidents contra els diputats per
Presència provocadora?
poder criminalitzar el moviment. Per sort, no es va caure al parany. I des de llavors, el prestigi dels Mossos no para de caure...

Evidentment, la major responsabilitat del que fan els Mossos recau a Interior, però pel que fa a les males praxis, no haurien de defensar-se corporativament, sinó assumir els errors per no desprestigiar tot el cos. L'escrutini de les seves actuacions els deu causar tensió, però ningú els ha obligat a treballar-hi i no s'haurien d'estripar les vestidures cada vegada que se'ls critica, sinó tot el contrari, exigir-ho com a prevenció contra la temptació de caure en conductes inacceptables. Han de ser conscients que se'ls permet utilitzar la violència contra els ciutadans per evitar mals majors, i això fa normal i desitjable que siguin molt fiscalitzats socialment i políticament.

Ús de la violència per evitar mals majors?
D'aquí poc, la societat catalana haurà de desobeir per aconseguir la seva llibertat, i de la mateixa manera alguns sentim que hem de desobeir per defensar els drets aconseguits. Perquè sense les vagues generals i lluites obreres, tant els Mossos com els altres, treballaríem 16h diàries sense cap tipus de drets.

És a dir, que les manifestacions representen un dels béns més preuats de la democràcia i caldria cuidar-les al màxim. Això sembla quimèric amb els governs que tenim però, pel que fa als ciutadans, no ens podem quedar a casa pel fet que, a les manifestacions, algú trenqui un vidre o la policia carregui indiscriminadament. És un imperatiu ciutadà!

(Carta 345)

1 abril de 2014

PROU EXPERIMENTS POLICIALS ANTIDEMOCRÀTICS!


Mossos rodejant una manifestació (època de Saura)
El dissabte 29 de març, vam patir un nou experiment per part dels Mossos en la manifestació de suport als acusats per la protesta del 15J davant del Parlament i en el llançament de la campanya Desobediència 2014... Però podem resseguir tota la trajectòria d'experiments...

Amb Saura, els Mossos van assajar de rodejar totalment les manifestacions, com si tinguessin un virus que no s'hagués de propagar per la societat i per fer sentir els manifestants isolats i controlats. Atemptaven contra el dret de lliure circulació i generaven molta ràbia. ICV-EUiA, malgrat haver posat càmeres a les comissaries, encara paga, dins de l'esquerra, aquell comportament prepotent dels Mossos, i sobretot el no haver aconseguit que els Mossos actuessin gaire diferent que amb la dreta.

Amb Puig, van assajar de repartir estopa i bales de goma, exhibint mà dura al més pur estil de la Colòmbia uribista... Atemptant contra el dret a la integritat física i, a sobre, amb la fatxenderia d'en Puig i amb uns Mossos no identificables. I quan el conseller va quedar socialment assenyalat com una
bèstia negra dels
Actuació "proporcional" a la perillositat dels manifestants (època Puig)
drets socials, llavors en Puig, una persona deshonesta però no faltada d'astúcia, el 15 de juny de 2011 va dissenyar un dispositiu al voltant del Parlament, per tal que els manifestants del 15M agredissin als diputats i així poder criminalitzar el moviment. Però, malgrat els parlamentaris van creuar una manifestació hostil d'indignats, no va haver-hi violència real i van detenir una vintena de persones indiscriminadament. Com que es va detenir tota aquella gent proclamant solemnement que havien atemptat contra la democràcia amb una violència que ningú va filmar, en el judici han de seguir endavant amb el procés com si els detinguts haguessin fet ves a saber quina gran cosa, però els estan jutjant per haver insultat diputats...!

El dret de manifestació, a casa nostra, és un dret perillós
Abans de Puig, encara trobaves catalanistes que defensaven els Mossos perquè eren “els nostres”. I això és nacionalisme i, a més, curt de mires. Els catalans no hem de caure en aquestes actituds acomplexades i obtuses. No són la Guàrdia Civil que ha tingut un origen dictatorial. Els Mossos són policies d'una societat democràtica, per tant, hem de ser el màxim d'exigents. Ningú està a favor o en contra dels Mossos, però pels seus actes seran jutjats, sense ni un bri de condescendència ni de tancar files pel fet que portin una senyera a l'uniforme. Abans som persones que catalans!

El poble, en tot aquest trajecte, ha aconseguit que hagin d'anar identificats (tot i que...) i que hagin hagut de prohibir les bales de goma que tants ulls han robat!

Desplegament intimidatori a Gràcia (època Espadaler)
Amb Espadaler, assagen dispositius policials exagerats en les manifestacions contràries als interessos del govern. Diuen que és per dissuadir, però serveixen per caldejar l'ambient i assenyalar la manifestació amb dit acusatori. Com una profecia que vol autocomplir-se. I és que, malgrat el gran dispositiu que tensa l'ambient, no aturen petites destrosses de mobiliari que fan petits grups que podrien neutralitzar i, després, quan la manifestació està acabant tranquil·lament, de sobte, la tallen pel mig, generen pànic, tensió, corredisses i persecucions. Els manifestants senten molta ràbia per l'agressió injustificada i prepotent i llavors s'acaben generant disturbis que justifiquen l'actuació policial i serveixen per criminalitzar i deslegitimar els motius de la manifestació.

Socialment hi ha dubtes sobre les funcions dels policies infiltrats
I han continuat les males maneres i xuleries dels Mossos en l'exercici d'Espadaler. Fa vergonya sentir com qualifiquen als manifestants amb insults grollers (literalment escoltat a manifestacions: "guarros", "escoria", "putas", "ratas", "¡a ver si te voy a pegar una hostia!"...), amb un llenguatge propi de delinqüents. No semblen professionals suficientment equilibrats per dur a terme una feina tan delicada, en la que estan autoritzats a posar en perill la integritat física dels ciutadans en pro d'evitar mals majors... La veritat és que, a molts, se'ls veu amb molt poca qualitat humana, i alguns semblen transtornats i tractant amb despreci la gent amb la que interactuen. Això va arribar al punt àlgid, quan entre insults i agressions, van provocar la mort de Juan Andrés Benítez al barri del Raval.

I nosaltres els volem dir que no ens fareu dimitir de ser ciutadans per molt que abraoneu la policia contra nosaltres! I cal que comencem a reivindicar que, en una situació d'inoperància i agressió neoliberal, les protestes són legítimes i necessàries! I que, no ens hem d'habituar a que les manifestacions siguin cohartades, perquè és totalment antidemocràtic!

(Carta 344)

Publicada com a mínim a: El Periódico de Catalunya (carta destacada amb un resum de l'article), El Far del Baix Llobregat, El Periscopi d'Andorra, Diari Bon dia d'Andorra.

- Informacions sobre el que va passar a la manifestació del 29 de març: video 1, article i vídeo 2
- Notícia sobre el cas de Juan Andrés Benítez al Raval



RESPOSTA SINDICAT DE MOSSOS D'ESQUADRA-CCOO:

Article publicat a El Periódico

#Mossos: "Agentes contra la violencia"

  • Enviar esta noticia
  • Aumentar/ Reducir texto
Jueves, 10 de abril del 2014 Toni Castejón (Portavoz sindicato SME-CCOO)
El pasado 7 de abril se publicó una carta titulada 'Una policía violenta' en la que su autor, Jordi Oriola, hacía un 'repaso' a la manera de actuar los agentes de los Mossos d'Esquadra en dispositivos o manifestaciones bajo las órdenes de los últimos tres 'consellers'. Decía cosas como que los mossos caldean el ambiente y señalan la manifestación con dedo acusatorio; que llevamos a cabo agresiones injustificadas y prepotentes que terminan por generar disturbios... En resumen, que somos los mossos los que generamos los disturbios en manifestaciones.El cuerpo de los mossos siempre ha sido cuestionado o criticado, especialmente en los últimos dos años.
Señor Oriola. Los violentos son grupos a veces importantes en número que se meten en cualquier manifestación, a veces sin compartir ni sus ideales, y que la utilizan como excusa para destrozar cajeros, establecimientos, terrazas de bares, para quemar cafeterías o contenedores con el grave peligro que esto conlleva para todos; tiran piedras, bolas de hierro, artefactos incendiarios contra los agentes, provocando heridos casi siempre que hay disturbios. No fueron mossos quienes destrozaron en pocos segundos La Rambla y atacaron salvajemente la comisaría de la Guàrdia Urbana.
Los mossos somo los primeros indignados y también estamos cansados de los recortes sociales. Pero, como policías, siempre actuaremos cuando se produzcan destrozos o ataques a los demás. Porque es nuestro trabajo, porque somos policías, esté quien esté como 'conseller'.
Los agentes de orden público (Brimo, Arro) son grandes profesionales y necessarios, pueden preguntárselo a los comerciantes de La Rambla o la calle de Pelai, por ejemplo.Tenemos un buen cuerpo policial en los mossos. Pero cansa y afecta tanta crítica gratuita. Se están cargando la vocación y motivación,y esso ni es justo ni interesa a nadie.
Esta carta la tendría que haber hecho alguien del Departament. Pero aquí radica gran parte de nuestro problema . Salvo los sindicatos, nadie nos defiende ni nos hace de portavoz.

6 març de 2014

A UN ANY DE LA MORT DE CHÁVEZ


Per entendre el que passa a Veneçuela cal tenir ben present tres aspectes:

1) És una societat tremendament classista on els rics odien Chávez (i Maduro) per la seva aposta per invertir en les classes desfavorides i fer-los aflorar políticament. El país era dels rics i això no li ho perdonen.

2) Veneçuela té molt petroli i això fa que sigui un botí comparable al que representava l'Iraq.

3) El petroli sumat a l'ideari i la praxis de Chávez, inspirades en el passat revolucionari llatinoamericà, han influït els països veïns en l'adveniment de processos contra el desgavell neoliberal que feia les delícies de les multinacionals.

La major part dels rics a Veneçuela són nous rics que van arribar fa una o dues generacions al país i que s'hi han enriquit aprofitant l'estela dels rèdits petroliers. La classe mitjana, molt reduïda, s'emmiralla en la classe alta i desprecia la classe baixa. Però la gran majoria de la població és de classe baixa i viu en condicions molt precàries. Gairebé tots els veneçolans que estudien o viuen a Catalunya són de classe alta o mitjana, per tant cal tenir en compte el possible biaix de classe de les seves opinions. La dreta acusa el chavisme d'haver polaritzat el país, però el cert és que la polarització social ja hi era tot i que era acceptada com si d'un karma celestial es tractés. Amb el chavisme, s'ha intentat dignificar i empoderar a les classes populars, i això irrita i espanta molt als rics. 

Parlant amb empresaris durant hores, per aconseguir entendre perquè sentien tant d'odi contra el govern, al principi em deien que Chávez estava portant el país a la ruïna, però tots m'acabaven confessant que llavors estaven fent més diners que amb l'anterior govern, i al final se'ls escapava que el que no concebien era que un morè d'extracció pobra, un que no era dels seus, dels de sempre, hagués arribat al govern i estigués utilitzant els beneficis de la petroliera estatal, PDVSA, per generar oportunitats per als sectors més pobres, una cosa que mai abans s'havia fet. 

Consejo comunal d'un barri de Caracas
I bàsicament, la revolució bolivariana consisteix en fer possible un estat del benestar per a tots els veneçolans i veneçolanes. És veritat que a vegades hi manca efectivitat, que hi ha errors i que s'actua massa per voluntarisme, però aquests ideals i motivacions, en el context llatinoamericà on va néixer, ja constitueixen una autèntica revolució en si mateixos!

Però s'està anant més enllà: És veritat que l'estil de govern és fort, vertical i personalista, i a més Chávez i Maduro ens poden caure més o menys simpàtics però, convivint amb aquest estil presidencial, s'estan possibilitant instruments de democràcia participativa (allí l'anomenen 'democracia protagónica') com els consells comunals, les associacions, els mitjans de comunicació comunitaris i, en definitiva, tota una xarxa d'instàncies de poder local que rivalitzen i fiscalitzen les alcaldies i governs departamentals. 

És a dir, s'hi ha construït un estat del benestar, però no tractant al poble com mers usuaris, sinó com a subjectes polítics de ple dret!

Consejo comunal de Piedra Azul, sector Capanaparo
Per això, quan hi ha europeus que jutgen Veneçuela amb superioritat, dient que no hi ha democràcia i que no hi ha llibertat de premsa, els dic que no és veritat, perquè Chávez i Maduro han guanyat 13 eleccions de tot tipus (i n'han perdut 1 per poc marge, cosa que, d'altra banda, dóna veracitat a les victòries!) i perquè els mitjans de comunicació privats diuen el que volen amb maneres que aquí no permetríem; però és que a més, ja ens agradaria als ciutadans europeus tenir una democràcia comunitària com la que tenen o mitjans de comunicació del tercer sector (és a dir, ni privats ni públics, cosa impensable a casa nostra) que poguessin donar pluralitat ideològica al panorama informatiu. 

Salvant distàncies, en el benentès que cap model és exportable sense adaptacions al context, podem aprendre molt de Veneçuela i del llegat polític de Chávez.

(Carta 343) 

Publicat com a mínim a: Wanàfrica.

QUÈ PASSA A VENEÇUELA?


Manifestació de l'oposició
No puc parlar d'Ucraïna perquè no hi estat mai i no conec la societat, ni el context, ni la trajectòria. Podria opinar a partir del que he sentit als mitjans de comunicació, però estaria parlant per parlar i podria equivocar-me fàcilment.

Amb Veneçuela no em passa el mateix. Fa 16 anys que segueixo la política d'aquest país i el vaig visitar durant dos intensos mesos el 2005 (ja comença a fer massa temps...) entrevistant a gent d'un bàndol i l'altre. 

Respecte les notícies que ens fan arribar les televisions occidentals, no puc assegurar que no siguin casos de repressió condemnable i que es tracti de muntatges de l'oposició per desacreditar el govern, però tinc moltes sospites d'això segon, perquè ja va passar el 2002. Llavors es va acabar demostrant que franctiradors a sou de l'oposició havien disparat contra les manifestacions opositores i havien matat manifestants per fomentar un aixecament militar contra el govern. 

Manipulació a twitter d'opositors que s'apropiaven de la Via Catalana
Fa una setmana, una veneçolana que viu a Barcelona em deia: “El pueblo se està manifestando y Maduro los reprime. ¡No se puede aguantar! No se a que estan esperando los militares...”. I és el que l'oposició està buscant: Passar per sobre d'un resultat electoral que no els va agradar.

A Chávez van intentar cooptar-lo al principi, el van criticar després, el 2002 van intentar derrocar-lo en un cop d'estat i, cas únic al món, el poble i l'exèrcit el van reposar, el 2004 van intentar destituir-lo infructuosament en un referèndum revocatori (una figura legal de la Constitució bolivariana) i mentrestant Chávez ha guanyat 12 eleccions (en va perdre una per poc)... Per tant, l'oposició ja havia tirat la tovallola i esperava resignada per pura impotència. 

Henrique Capriles, líder del partit de l'oposició
Fa un any, quan Chávez va morir, van pensar que els havia arribat l'hora i que tot tornaria a ser com abans. Però el chavisme, que significa que el poble pobre té el seu lloc en la política veneçolana, no serà una cosa a la que els veneçolans renunciïn sense oferir resistència. 

Maduro va guanyar altra volta amb un avantatge de 224.268 vots, que és un marge menor a conteses anteriors, però és força normal al succeir a un líder molt carismàtic. I és veritat que l'oposició compta amb 7 milions de vots, cosa que li permet convocar marxes multitudinàries, però això no vol dir que tingui cap mandat democràtic. I hauria d'esperar-se a les pròximes eleccions per veure qui convenç més llavors. És clar que el pànic de les classes altes és que Maduro convenci i es perpetuï una situació que no els satisfà. Per això cal fer-lo caure abans de les eleccions. Va ser el model contra Allende: Crear molt soroll, perjudicar el país econòmicament, crear aldarulls, i buscar algun error del govern, tot comptant amb l'ajut d'occident. 

Nicolàs Maduro, President electe de Veneçuela
I és que occident desaprova el rumb que ha agafat l'Amèrica Llatina, inspirat en bona mesura en Chávez, de reprendre el control de la sobirania davant les empreses transnacionals. Aquestes estaven acostumades a saquejar el continent, instal·lat en el neoliberalisme, després de dècades de deute extern i mesures d'ajustament estructural. També a Europa haurem de reapropiar-nos sobiranament després d'aquesta austeritat suïcida. 

De moment, i respecte a Veneçuela, estiguem preparats per desenmascarar qualsevol intent antidemocràtic de revertir el mandat popular per satisfer el poder econòmic nacional i internacional.

(Carta 342)

Publicat com a mínim a: El Periscopi, Wanafrica.

12 febrer de 2014

NO ÉS AIXÒ DAVID TRUEBA, NO ÉS AIXÒ...


David Trueba va dir als premis Goya que "s'ha d'anar més a Catalunya i dir-los que els estimem". Se li agraeix a David Trueba el gest i les paraules amistoses i ben intencionades, i entenc el que volia expressar. Però em sembla que els seus mots destil·len algunes incomprensions que, al meu entendre, hi ha a Espanya i, sorprenentment, també a Catalunya.

Evidentment que hi ha gent d'Espanya que té amics i amigues catalans o que li agrada com és la societat catalana en general. Això també ens passa a molts catalans i catalanes, que tenim bones amistats amb espanyols o que ens agraden moltes coses d'Espanya.

Malauradament hi ha una gran majoria de gent espanyola que no ens estima perquè els arriba una imatge totalment distorsionada de nosaltres, i aquests, Trueba, sí que serien els que haurien de venir a conèixer-nos, per poder-nos estimar després.
S'adonarien que els mitjans de comunicació els han mentit intencionadament i veurien que aquí no s'obliga a ningú a parlar català, que no tenim problema en parlar en castellà, que a les escoles s'ensenya aquesta llengua i que és llengua vehicular de molts professors, que no som insolidaris sinó tot el contrari, que no ens manipula TV3 perquè, per conjuntura, tenim molta més pluralitat informativa que ells, que l'Artur Mas no ens ha engalipat per tapar les seves vergonyes austericides, sinó que és ell qui ha vingut a nosaltres perquè el seu partit no quedés sobrepassat, i ell potser vol tapar coses però en tot cas no és el perquè de la demanda social, que no volem la independència per tenir més diners, sinó perquè no ens sentim gens respectats per aquest Estat, tot i que llavors sí podem sentir ràbia al descobrir que tenen una concepció usurera-colonial de la nostra economia, que la majoria de catalans no som nacionalistes en el sentit que s'imaginen, de creure en la supremacia catalana a l'estil nazi, res a veure, el catalanisme, si de cas, és un nacionalisme que funciona com ho fa el feminisme, que no creu que les dones siguin superiors, sinó que apareix i actua per no deixar-se trepitjar i, en tot cas, motivat per l'existència prèvia d'una societat patriarcal i masclista.
Però, David, no tenim un problema amb els ciutadans espanyols sinó amb l'Estat. Els mitjans de comunicació són corretja de transmissió del poder polític que conforma l'actual Estat espanyol (monarquia, estructures estatals, poder econòmic, exèrcit, PP, també PSOE encara que a molts els pesi) totalment encarnat per un nacionalisme espanyol que, aquest sí s'entén a ell mateix com a negador i sotmetedor de l'altre. Per això han estat incapaços de respondre empàticament a la proposta d'autonomisme millorat de l'Estatut, igual com ho farien amb el federalisme, i per això són incapaços de respondre comprensivament i assertiva a l'independentisme.
És a dir, amic Trueba, que la proposta independentista no sorgeix d'una manca de comunicació que ens fa sentir-nos poc estimats pels ciutadans d'Espanya, que pot ajudar més o menys és clar, sinó que ve de sentir que la nostra identitat social i les nostres possibilitats polítiques col·lissionen massa i massa sovint amb el model d'Estat espanyol que existeix. I ja ens hem cansat d'insistir en va, ni estem disposats a esperar 300 anys a que això pugui ser diferent. No som més que ningú, però tampoc menys. I volem poder confrontar-nos, entre esquerres i dretes, com qualsevol país del món, sense haver de tenir una lluita extra amb un nacionalisme exterior que a més és molt dretà i conservador (representat pel PP, però també per l'estructura del PSOE).

I és que no hem de caure en el discurs benintencionat de Trueba, perquè ens farà sentir culpables del que desitgem, com si el nostre dret a la llibertat menystingués els amics espanyols i no els correspongués. No té res a veure amb això. És un problema polític i administratiu, i no atemptarà contra aquestes amistats. Igual com molts espanyols tenen amics argentins, mexicans... i això no implica compartir una estructura administrativa comuna, sinó simplement, compartir una amistat, una cultura i uns interessos comuns.

D'igual manera, el que s'està demanant no té res a veure amb les identitats individuals de cada persona, que s'han de respectar per sobre de tot. Per això no ens han de confondre amb la típica enquesta: "Vostè se sent més català o més espanyol?" com a termòmetre de si hi ha més independentisme o menys. No hauria de tenir-hi a veure. Perquè els xinesos, nordamericans o alemanys que viuen a Catalunya, se sentiran més xinesos, nordamericans o alemanys que catalans, i no per això haurien de voler que les decisions que afecten aquesta societat segueixin el dictat de la Xina, dels EEUU o d'Alemanya. Així mateix, una persona que ha vingut d'Andalusia, es pot sentir més andalusa o espanyola que catalana, però no necessàriament ha de voler formar part d'Espanya i que les decisions que s'apliquen aquí depenguin més d'Espanya o de Madrid que del que vol la societat catalana.

Tot i així, gràcies Trueba i, si ens estimes, és obvi que no trencarem l'amistat amb tu ni deixarem de seguir les teves pel·lícules, sigui quin sigui el marc político-administratiu que aconseguim. Fins sempre.

(Carta 341) 

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, El Periscopi, Diari Bon Dia d'Andorra, L'independent de Barberà, L'independent de Gràcia.

8 febrer de 2014

SENSE MITJANS PÚBLICS NO HI HA DEMOCRÀCIA


El 4 de febrer el president de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), Brauli Duart, va anar a reunir-se amb la direcció de TV3, en un marc de fi del conveni, acomiadaments i reduccions de salaris, i va trobar-se amb una irada protesta de treballadors/es que el van increpar exigint que sortís a explicar el procés. La contundent protesta va sorprendre fins i tot als representants dels treballadors, que la van contextualitzar com a producte de la indignació acumulada. Duart no va voler sortir durant 12 hores, intentant transmetre la idea que era retingut per la força. Em va recordar quan Mas va entrar al Parlament en helicòpter per donar a entendre que el 15M posava en risc l'entrada a l'hemicicle.

En el fons, es vol transmetre la idea que la CCMA està sobredimensionada i que cal retallar-la. Oriol Nubiola, treballador a TV3, apuntava que si comparem el número de treballadors de les televisions públiques: a UK són 22.000; a Alemanya, 23.000; a Itàlia, 13.000 i a TVC, menys de 2.000 treballadors per al 70% de la producció! A Tele 5 i Antena 3 en tenen només 1.400 i 1.800, però són televisions privades, amb un altre funcionament, i que ho subcontracten gairebé tot. Per altra banda, la Generalitat aporta a la CCMA 34€ per habitant i any, mentre que a Dinamarca són 160, Suïssa 157, Irlanda 83, Finlàndia 77 i Bèlgica 69.

Si no surten els números, em sembla que més aviat són els sous dels directius els que estan sobredimensionats (cobren més que en Mas o en Rajoy per posar exemples aclaridors). I després a la CCMA s'ha instaurat la praxi d'encarregar els programes estrella a productores privades o persones mediàtiques que porten el seu equip propi, mentre el personal de la casa està infrautilitzat. El cop més flagrant serà externalitzar una de les parts més rentables, la publicitat, que sembla que anirà a parar al Grup Godó, passant-li tota la cartera de clients i eximint-la dels riscos d'impagaments que assumirà la mateixa CCMA. És semblant al que s'aplica en la sanitat, on s'externalitzen serveis a preus més alts, per acabar concloent que s'ha de reduir l'estructura pública perquè tot plegat és massa car... Baixeu sous de directius, elimineu les externalitzacions i veureu com podeu finançar la CCMA per a que pugui continuar millorant.

TV3 i Catalunya Ràdio són mitjans públics de qualitat i força plurals comparativament parlant. Al mateix temps és innegable la seva funció cohesionadora de la societat i recuperadora i normalitzadora de l'ús del català. Per això són acusats per la caverna espanyola de fabricar independentistes, deixant clar que entenen la catalanitat com un perill per al seu model d'Espanya, quan la catalanitat hauria d'haver estat puntal principal d'una Espanya plurinacional. Per altra banda, són mitjans dirigits pel
govern català i pequen de biaix ideològic (en aquest sentit, pel fet que les protestes eren de treballadors de TV3, van aconseguir que el TN del 5 de febrer es disculpés per la la cobertura insuficient -i tendenciosa- del dia abans, una rectificació que altres mobilitzacions no tenim possibilitats d'aconseguir). Per això seria necessari que, en la futura república catalana, innovéssim a nivell democràtic i mediàtic impulsant, no només una millora en la gestió dels mitjans públics, sinó també un finançament estable d'un tercer sector audiovisual, al marge del privat i públic, que fos gestionat pels moviments socials.

En definitiva, felicitats a la plantilla de la CCMA per lluitar, perquè aquesta és la Catalunya que volem, una Catalunya reivindicativa.

(Carta 340) 

Publicat com a mínim a: El Periódico (destacat), El Punt Avui, El Far de L'Hospitalet, El Circ de Tarragona, El Periscopi d'Andorra, Més Diari d'Andorra, Diari de Terrassa, L'independent de Barberà (aparegut com a article), Setmanari La Directa, El Periódico d'El Raval.

12 gener de 2014

7 MILIONS DE MINES AL SÀHARA OCCIDENTAL


Aquest cap d'any ha estat el més singular de la meva vida! L'he passat en ple desert del Sàhara, amb una mica de por, rodejat de 7 milions de mines antipersona! Vaig participar en la protesta mensual de l'organització saharaui Gritos Contra el Muro Marroquí i vam passar, la nit de cap d'any, en una jaima a uns 300m dels soldats marroquís que custodien el Mur de la Vergonya construït pel Marroc.

Aquest mur de 2.720 km (el segon més llarg del món després de la Muralla Xinesa!), protegit per més de 100.000 soldats marroquins, és una infraestructura col·losal per garantir l'ocupació del Sàhara Occidental per part de la monarquia alauita. És l'últim reducte del colonialisme a Àfrica.

El resum històric és que Espanya va sotmetre i saquejar el territori del Sàhara Occidental des de 1920. Cap a 1968 i amb l'auge de la descolonització al continent, hi van començar intensos moviments d'emancipació saharauis, que van donar lloc a la creació del Front Polisario. El 1975, en ple declivi del franquisme, Espanya va abandonar el Sàhara Occidental contradint la promesa d'entregar el territori als saharauis, i pressionada per una manifestació de 300.000 marroquins organitzada pel rei Hassan II, va fer un acord amb Marroc i Mauritània per entregar el territori a aquests dos països, que es va fer efectiva el dia de la mort de Franco.

Davant l'ocupació per part del Marroc i Mauritania, el Polisario va resistir-se i va proclamar la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD). La repressió per part del Marroc i Mauritània va ser immediata, de manera que gran part de la població va fugir cap al desert. El Marroc va bombardejar la població civil en fuga amb bombes, napalm i fósfor blanc, un acte tan brutal que fa impossible qualsevol reconciliació.

Per això, fa 38 anys, uns 100.000 saharauis van refugiar-se a Argèlia on funciona el govern de la RASD a l'exili, a l'espera de poder tornar al seu país alliberat, mentre uns altres 100.000 saharauis van restar sota ocupació marroquí.

Amb pocs mitjans però amb un gran coneixement del territori, el Front Polisario va guanyar repetides batalles a Mauritània que va acabar renunciant a la seva part del botí el 1979. Per contra, el Marroc va seguir ocupant el Sàhara Occidental malgrat les freqüents derrotes davant del Polisario, per això del 1980 al 1987 va construir un mur per complicar les incursions guerrilleres.

El mur divideix completament el Sàhara Occidental deixant a la banda marroquina la zona més rica (les mines de fosfats més grans del món, importants mines de ferro, costes amb abundant pesca i amb grans possibilitats de contenir jaciments de petroli), mentre que a l'altra banda queda una zona desèrtica controlada pel Polisario.

El 1991 el Marroc i el Polisario van signar un acord de pau, sota l'auspici de l'ONU, amb la promesa de celebrar-hi un referèndum d'autodeterminació. Però fa 23 anys que el Marroc hi posa traves, i últimament contempla, com a màxim, un pla d'autonomia, al mateix temps que va comprant voluntats entre els països més influents oferint contrapartides en l'explotació dels jaciments i la pesca.

Més de 80 països reconeixen la RASD, la majoria africans i llatinoamericans, mentre que EEUU, França, Espanya i el conjunt de la UE, ho tracten com una qüestió interna del Marroc. Us sona això? Us imagineu esperar més de 23 anys a poder fer la nostra consulta?

Els saharauis tenen dret a poder decidir el seu futur, com tots els pobles del món, i Espanya no pot mirar cap a una altra banda, anar dient que la monarquia alauita és germana de la borbònica, i acabar convertint el Marroc en l'interlocutor a expenses del Sàhara Occidental, un territori que Espanya va ocupar, saquejar i, finalment, abandonar a la cobdícia marroquí.

I Catalunya? Igualment està per veure el paper que hi jugarà un futur estat català... De moment, Mas ja ha enviat una de les seves cartes informatives al Marroc (ben fet, hem d'explicar-nos a tots els països del món) però esperem que Mas no converteixi el Marroc en un altre estat prioritari per a la diplomàcia catalana com feu amb Israel, en detriment "involuntari" aquest cop per als saharauis com en aquell cas ho van ser els palestins, poc interessants per als nostres interessos estratègics, segons CiU...

I és que recordo l'única conversa que he mantingut amb el President Pujol, quan governava, que va venir a felicitar-nos en una recepció d'un premi que ens havien donat i, coincidia que aquella setmana havia rebut al monarca marroquí a Barcelona. Li vaig retreure no haver-li fet cap crítica pública per la qüestió saharaui (una qüestió en la que els catalans hauríem de ser especialment solidaris) i el M.H., incòmode, va treure's les puces de sobre argumentant que al Marroc hi teníem molts interessos comercials i que la pregunta pública sobre el Sàhara no tocava... i va allunyar-se dissimuladament.

Perquè pregunto... no voldrem pas crear un estat per després avergonyir-nos-en, oi?

Al final, si ignorem la situació dels saharauis, si els deixem abandonats als campaments de refugiats, si no els donem cap sortida i, en definitiva, si no fem res... els abocarem de nou cap a la guerra...

(Carta 339) 

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Ara, Deia, Diari de Tarragona, Bon Dia d'Andorra, Diario de Notícias de Navarra, Rebelion.org (publicat com a article), L'independent de Barberà, El Norte de Castilla, Setmanari El Temps, El Periódico d'El Raval.

13 desembre de 2013

LES PREGUNTES: LA QÜESTIÓ FEDERAL ENCARA?


La fórmula de les dues preguntes ha acabat colant la pregunta amb tres respostes, per tant conté l'error de preguntar per la falsa solució federal.

Aquesta consulta no és una enquesta de preferències, possibles o no, sinó que ha de constituir una eina per poder decidir un camí. Cegats per l'alegria d'haver iniciat una nova etapa, no veig que s'estigui assenyalant suficientment l'error en el plantejament.

Dia a dia queda clar que l'Estat espanyol no vol ni sentir parlar de la consulta ni de modificar la Constitució per fer-la federal (serà suficient el veto assegurat del PP). Llavors la societat catalana només pot triar dues opcions: acceptar la legalitat espanyola o no acceptar-la. Què vol dir l'opció que Catalunya sigui un estat però dins de l'Estat espanyol? Necesitaríem que ells canvíessin la Constitució per permetre-ho. I no ho faran. I nosaltres tindrem un mandat de la consulta que no podrem fer efectiu.

És com si una persona és menystinguda i maltractada per la seva parella. Al final ha de prendre una decisió: O es queda amb la seva parella o la deixa. Podria desitjar quedar-s'hi tot demanant que ja no hi hagi maltrataments, però és una cosa que depen de l'altra persona. És l'error de voler canviar l'altre, de voler que deixi de ser qui és per ser com a mi m'agradaria. Si fins i tot amb promeses de part de la persona maltractadora, seria molt poc creïble, més encara quan l'altre no veu cap problema i no en vol sentir ni parlar.

Cal tenir clar que deslliurar-nos del nacionalisme espanyol franquista no és un joc i serà una tasca ben complicada. Ens trobem davant d'un fossat ample i dissenyat per impedir la fugida. Podem quedar-nos a la riba on estem o podem saltar el precipici per arribar a l'altre costat. I si triem saltar (el “sí” a la primera pregunta), necessitarem tota la força per poder arribar a l'altra banda. La doble pregunta permet que, alguns dels que haurien acabat veient el “sí” a l'estat independent com a necessari, ara optin pel “sí-no”, pensant que serà suficient, i que això porti a un salt coix.

La trampa és confondre debats identitaris amb debats político-administratius i generar una tercera resposta irreal. El vot: “sí-no”, pot semblar correcte per a persones que se sentin d'origen o cultura espanyola i que, al mateix temps, se sentin incòmodes amb el nacionalisme franquista, però és un vot que dispersarà forces crucials i necessàries per fer possible sortir de l'atzucac actual. És determinant deixar el tema identitari de banda (a la societat catalana totes les identitats hi tenen cabuda) i centrar-nos en decidir què ens convé més a nivell politico-administratiu: dependre de Madrid o de nosaltres mateixos?

En tot cas, tot sembla apuntar que no ens permetran la consulta de cap de les maneres i s'arribarà a unes eleccions plebiscitaries amb declaració d'independència posterior. A veure si és veritat que els temps estan canviant, com cantava Dylan, i aquesta vegada els tancs es queden als quartels...

(Carta 338) 

Carta publicada com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Setmanari Directa, Diari Segre, Bon Dia d'Andorra.

2 desembre de 2013

LA NECESSITAT D'UNA DERROTA DEL NACIONALISME ESPANYOL FRANQUISTA


El nacionalisme espanyol, que ja venia conformant el seu càracter en el colonialisme i en el 1714, es va acabar d'encunyar definitivament durant el franquisme, i necessita una derrota per al bé dels catalans, dels bascos i, sobretot, dels espanyols! Em sap greu que la qüestió sigui tan en termes competitius, però l'avantatge i el que farà un gran bé als espanyols serà que la derrota serà democràtica i pacífica. A no ser que recorrin a l'exèrcit, com alguns sectors reclamen, i es perllongui la situació.

Fixeu-vos com es planteja al Regne Unit la qüestió escocesa. L'aborden amb un referèndum a la població escocesa. Aquí el govern espanyol del PP, però també UpyD i la majoria del PSOE, i fins i tot alguna gent d'IU, plantegen les qüestions basca i catalana com una impossibilitat. Amb la intransigència del vencedor enfront del derrotat. Els franquistes van guanyar la guerra i van practicar una neteja ideològica sistemàtica i implacable. I d'aquí ve Espanya. No ho vulguem oblidar o dir que el temps ja ho ha esborrat. Pitjor, ens hem passat molts anys aturats en el llimbs de la història. No és un fet a menystenir que van guanyar la guerra i van tenir el poder des de llavors. Això ha estat molt determinant i ha parat el progrés històric que havia d'haver experimentat aquesta societat espanyola molt diversa i pluricultural que va sobreviure al franquisme.

Estic convençut que la pedra angular del moment actual, on caminem cap a la independència de Catalunya, no és tant per l'existència d'una identitat de poble d'aquí, sinó pel que ha passat i passa allí, a Madrid, per causa del nacionalisme espanyol franquista. Si la guerra l'hagués guanyat el bàndol legítim democràticament, segur que hauríem tingut moments de tot en la història, però seríem una societat radicalment diferent, molt més moderna, oberta i democràtica, i estic segur que l'independentisme català no existiria com a força determinant. Estaríem suficientment satisfets d'estar dins d'aquest estat, perquè hi hauria uns mínims de joc net i democràtic.

L'error intrínsec de les victòries violentes i imposades, és que no aconsegueixen guanyar mai. Deu empipar molt a la casta franquista comprovar que no poden passar pàgina per molt que vagin guanyar, per molt que mantinguin el poder econòmic, i per molt que vagi passant el temps. Ressorgeix i ressorgeix persistent i tossuda la reclamació contra el franquisme. El derrotat mai pot acceptar una relació que va començar malament, des de la imposició i l'assassinat. Per això, malgrat el progrés econòmic d'Espanya, l'influx de la modernitat, l'entrada a la UE, etc... sembla que, en el camp simbòlic, Espanya ha quedat aturada en l'últim dia de la Guerra Civil.

La ficció benintencionada de la transició tranquil·la, amb una Constitució redactada sota l'atenta mirada del poder franquista (militar, econòmic i de les èlits eclesiàstiques) no ha reeixit. Malgrat que, per Amèrica Llatina i pel món, l'hem volgut vendre com a modèlica abans de comprovar si realment tancava les ferides. No ha estat possible. Per això, l'autonomisme, el federalisme, o el confederalisme, opcions teòricament possibles, no ho són a la pràctica en l'Espanya actual perquè s'estavellen contra el mur del nacionalisme dominant i gairebé hegemònic, que no té cap necessitat, ara mateix, d'afluixar. Aquestes opcions potser podrien fer camí lentament i subtil per arribar a un sistema amb cara i ulls d'aquí 300 o 400 anys, però és això just per als habitants d'Espanya? Comença a ser evident per a la majoria de la societat catalana, amb l'exemple diàfan de l'hostilitat envers l'Estatut de 2006 (ben descafeïnat, tímid i insuficient, per cert).

Només plantejar el tema en termes identitaris (com fa C's, per exemple) podria arribar a frenar el procés independentista. Des d'Espanya sempre s'ha instrumentalitzat les persones vingudes de fora de Catalunya per a crear una mena de trinxera ideològica o cordó sanitari davant la "malaltia" catalanista, cosa que ha fet que sempre menystinguessin la societat plural catalana, fins que CiU va sumar-se a l'onada, i llavors sí hi havia una majoria independentista perillosa per als seus interessos. Aquesta instrumentalització gens respectuosa amb els immigrants espanyols és molt gràfica en una persona que va deixant comentaris als articles d'El Periódico, on donada la deriva actual, acusa sistemàticament a tots els fills d'immigrants que viuen a Catalunya de “charnegos traidores” envers els seus pares i avis.

Crec que la salut social en la nostra societat plural passa per separar qüestions: una cosa és la identitat personal, inqüestionable, i l'altra l'organització política de la societat (alcaldies, diputacions, vagueries, un estat o un altre...). Sense trepitjar cap identitat (la societat catalana ho té molt clar per pròpia experiència) sabem que és vital respectar la identitat personal de cadascú (que, per cert, no és estàtica ni única, sinó dinàmica i que pot sobreposar diverses identitats) i, per altra banda, l'organització política únicament s'ha de guiar pel que creiem que podrà respondre millor a les necessitats de la societat.

L'evidència que el franquisme no es podrà derrotar sense superar el nacionalisme espanyol actual va sent cada vegada més evident per a les persones que es permeten qüestionar el marc vigent. Òbviament és més fàcil d'assumir en pobles que, a banda d'haver estat oprimits per la dreta franquista, tenen una identitat pròpia que també ha estat oprimida i qüestionada per Madrid. És per aquí per on vindrà una possible derrota del nacionalisme espanyol actual i, en aquesta empresa, hauríem de tenir com a aliats els espanyols d'esquerres que també vulguin enfonsar, per interès propi, aquest nacionalisme capturat per una ideologia feixista.

A Catalunya, també dominats per oligarquies econòmiques com a totes les societats del món, per diversos factors (alguns per mèrit de la societat catalana i molts per la conjuntura viscuda), la societat ha anat construint subtilment un teixit organitzat, plural, obert i democràtic que, per bé que encara minoritari, està en ascens, és interpel·lador i té la batalla de les idees guanyada respecte de la Catalunya franquista, que també hi és. Fins al punt que, fins i tot, en la dreta catalana, en els empresaris, els banquers, els mitjans de comunicació de l'establishment... s'hi aprecien petites contaminacions molt significatives de valors humanistes, democràtics i de respecte, impossibles d'observar en altres contrades on el franquisme ha sigut gairebé hegemònic. És aquesta cultura, diguem-li “republicana”, la que xoca i no pot conviure sense limitar-se terriblement, amb els “franquistes” que controlen Madrid i la seva estructura radial clientelar.

El factor determinant no és tant la identitat catalana com l'anhel d'una societat que vol i pot alliberar-se, per bé que el factor nacional o econòmic hagin estat catalitzadors que han reforçat el procés. És a dir, que és l'anhel de justícia i no l'anhel de catalanisme el que està obrint-se camí i el que ha de cohesionar la societat catalana cap a l'emancipació política. S'està aprofitant un moment de debilitat econòmica i de deslegitimitat d'Espanya per poder fer aquest pas històric que no va ser possible el 1939.

Si després, altres territoris dels Països Catalans o Euskal Herria també aconsegueixen alliberar-se del jou franquista, l'estat de xoc a Espanya podrà ser molt fructífer per a les forces d'esquerres d'allí que no han pogut fer enrere el franquisme, però que finalment podran plantejar la necessitat de sortir del fangar de la guerra i avançar. En aquest viatge, l'exemple del nostre procés, els valors més moderns que impregnaran la nostra Constitució, i el nostre suport actiu sempre que els calgui, poden acabar per aconseguir enfonsar el nacionalisme espanyol franquista i fer aflorar les necessitats dels espanyols. Una societat amb gent molt capaç i amb grans virtuts, que de ben segur podran aixecar un nou estat qüestionant aspectes (monarquia, exèrcit, església, Constitució, estructura econòmica, mecanismes poc democràtics...) que no s'han pogut posar mai en entredit perquè, si no, emergia la por de perdre terreny davant del "conflicto vasco" i el "problema catalán".

(Carta 337)

Publicat com a mínim per: L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article), Diari Bon Dia d'Andorra.

23 novembre de 2013

MAS A ISRAEL. I CATALUNYA?

Una setmana després de la tornada de Mas d'Israel podem analitzar si era pertinent la visita.

A ningú li ve de nou que CiU és pro-israelí per una sèrie d'identificacions amb llocs comuns una mica estereotipats: els jueus van patir l'Holocaust, són de cultura occidental, treballadors, estalviadors, i el contraatac sionista ha aconseguit crear l'estat d'Israel.

Però això és una part de la història, perquè els israelís no tenen l'exclusiva del patiment. El naixement de l'estat d'Israel ha suposat una imposició i negació sistemàtica de drets dels palestins que és difícil no tenir en compte. L'ocupació, els assentaments, la política de fets consumats del seu exèrcit per sobre dels acords internacionals, el control absolut sobre la vida dels palestins i el mur de la vergonya, fan que Israel sigui un estat profundament injust i, per tant, molts catalans, precisament, ens solidaritzem amb els palestins, que a hores d'ara són els que estan patint més i necessiten vèncer l'aparheid al que estan sotmesos.

I malgrat detestem l'antisemitisme i desitgem que es faci tota la justícia i reparació possible respecte a l'Holocaust, igualment ens indigna que s'acusi sistemàticament d'antisemitisme qualsevol persona que critiqui les vulneracions de drets per part d'Israel i s'intenti neutralitzar aquestes crítiques apel·lant a l'Holocaust. Això és una manipulació que, sobretot els mateixos jueus, no haurien de permetre.

Plantejat el marc, crec que hem d'interpretar la visita de Mas com un intent de gran jugada internacional: Aconseguir el reconeixement d'EEUU! Sobretot sabent que a la UE, per pròximitat i interessos, serà difícil. S'intenta satisfer Israel amb acords tecnològics i d'investigació, que és el que més necessita Israel en aquests moments, perquè la campanya BDS (Boicot, Desinversions i Sancions) comença a preocupar-lo http://www.bdscatalunya.org/index.php/victories, alhora que ajuda Israel en el seu intent de redissenyar la imatge del país http://aitorcarr.wordpress.com/2013/11/17/per-que-artur-mas-no-ha-mencionat-la-paraula-palestina. D'aquesta manera es busca poder oferir alguna cosa interessant al lobby nordamericà pro-israelí, que controlen els mitjans de comunicació als EEUU, i que poden ajudar a preparar el terreny per al triomf geoestratègic que suposaria el reconeixement del nou estat català per part dels Estats Units d'Amèrica.

Amb la mateixa lògica podem entendre què hi fa una periodista com Pilar Rahola en el CATN (Consell Assessor per la Transició Nacional) al costat de catedràtics de dret constitucional i internacional. Tenint una filo-israelí de primera línia al CATN es vol projectar la idea que aquest nou estat serà un fidel aliat d'Israel. Però el que al CATN era anècdota, amb el viatge del President ja ha estat tota una declaració d'intencions de país. I aquí és on crec que el partit en el govern s'ha equivocat molt.

Per una banda, perquè la imatge que Mas ven no és real. El nou estat català no serà un aliat d'Israel, i si no, temps al temps, perquè l'esquerra governarà sovint un país que sociològicament és d'esquerres i en el que el nacionalisme de dretes ha pogut governar precisament per aquesta situació anòmala que se superarà.

Però sobretot és que ha fet aquest viatge en un moment que la dreta, l'esquerra i tota la societat han d'anar juntes, sobreposant-se a certes incomoditats en aquest sentit, perquè si no ho fem junts, no podrem sortir del túnel. I en aquest moment, tensar la corda en base a les diferències, evidents, que hi ha i que tornaran a ser importants en sortir del túnel, és força irresponsable. Si la societat no avança com un sol cos, tenim probabilitats de naufragar, per tant hem de posar solució a les possibles fractures socials que ens amenacen (retallades, diferents identitats,...) enlloc de sumar-ne de noves.

Després, havent fet el pas, ja parlarem d'aliances i possiblement veurem com molts països reconeixeran el nou estat, nascut democràticament, pel sol fet que llavors ja serà una realitat.


(Carta 336) 

Publicat com a mínim a: Circ de Tarragona, El Far del Baix Llobregat, La Burxa.

11 setembre de 2013

INDEPENDENTISME CATALÀ: FOTO DE CONJUNT

Primer poso per davant les meves coordenades. Sempre m'he sentit independentista, malgrat que la majoria de gent que m'envoltava no anava més enllà del catalanisme, perquè segurament la independència els semblava impossible. Tampoc jo m'imaginava veure mai el que està passant, però sentia que, si no acceptava els fets consumats, la meva opció era que els Països Catalans sortissin d'Espanya per poder ser sense sempre haver de demanar perdó per ser “diferent”. No és que em fes il·lusió tenir un estat propi, sempre he dit que, si dins Espanya m'hagués sentit valorat, recolzat, impulsat a créixer a partir de la meva identitat en un país plurinacional, no hagués tingut cap problema. A l'inrevés, hagués tingut menys problemes. Per altra banda, també he de dir que malgrat ser independentista, sempre he vist igual o més urgent la lluita per la justícia social i econòmica.

Tot i això, he tingut sensacions de desacord profund amb alguns independentistes, no la majoria per sort. Alguns m'han provocat rebuig en sentir-los exaltats, intolerants i excloents. Per exemple, mai m'ha agradat defensar la meva identitat menystenint les altres, com el famós “boti, boti, boti, espanyol el que no boti”. O també em sembla absurt predicar que els catalans som millor que ningú. Tampoc comparteixo que la nostra societat no hauria d'acollir amb els braços oberts a ciutadans d'altres contrades per por a afeblir-nos com a poble. A l'inrevés, com que les identitats no són excloents, podem sumar-les, per tant, la seva arribada permet enriquir el catalanisme. Un catalanisme que no pot viure ancorat en el passat si no vol empobrir-se, i que evolucionarà sanament si és dialèctic amb la realitat. Ser independentista, avui a Espanya, és per no deixar-se trepitjar, en defensa pròpia, però no té res a veure, o no ho hauria de tenir amb ser nacionalista, narcisista o xovinista. I reflexiono tot això perquè, és clar, el que a mi m'ha contrariat, segur que encara ha molestat més i allunyat a gent no independentista, creant un estereotip força negatiu.

 

Però tot està canviant molt de pressa, i el sentiment independentista s'està estenent i fent transversal a persones de tot tipus i condició. El fet que l'independentisme surti d'un cert gueto minoritari i s'extengui a gent que ho ha assumit fa poc, fa que pugui evolucionar i aportar molt a la societat perquè, sortint de l'endogamia, ha de dialogar amb els no convençuts i fer propostes socials útils que puguin guanyar recolzament. Això obre immenses possiblitats i estem veient una evolució que sembla portar bon camí. Exemples pràctics poden ser que s'està plantejant la qüestió proposant un camí noviolent, sense faltar al respecte a ningú, amb inclusió de tots els que vivim a Catalunya, sense reclamar les essències pures del catalanisme, amb una actitud inclusiva respecte als nouvinguts d'ara i d'abans, defensant el català, per suposat, però no menystenint el castellà o altres llengües i cultures... tot això era molt més difícil per a l'independentisme quan lluitava sol, ferit i sense reforços contra mar i marea.

Per altra banda, està la qüestió nacionalista. La confusió és constant. Evidentment també hi ha molt gent nacionalista, de dretes, i l'oligarquia econòmica catalana, que va trobar el seu lloc en el franquisme, també ha trobat el seu lloc en la situació actual, per tant poden tenir més o menys sentiment catalanista, però prefereixen un status quo conegut abans que qualsevol aventura que els aboqui al desconegut i que els pogués fer perdre negocis a Espanya. Per tant, la seva reivindicació sempre s'ha circumscrit a demanar més finançament. Per aconseguir jugar aquest paper, CiU ha comptat amb tots els recursos d'aquesta oligarquia, però ha brandat la bandera per sumar majories atraient a molts catalanistes de classe mitja i baixa que se sentien incompresos per una Espanya excloent, i així ha aconseguit un suport electoral impressionant. Però encara que molts catalanistes voten a CiU i s'han anat impregnant del seu ideari, no el votarien de no haver-hi aquesta anomalia que tractem, perquè no són estrictament de dretes. 

Per això a la societat catalana, majoritàriament d'esquerres però gairebé sempre governada per la dreta, ens interessa la independència perquè llavors CiU sigui simplement un partit de classe i perdi la centralitat. En tot cas, en el període autonomista, aquesta fòrmula ha forjat la imatge del catalanisme: catalanisme = nacionalisme = dreta = aquesta gent només vol la pela. Per això Espanya va tan equivocada, no entén que estan caient els vels dels ulls i creu que, donant un millor finançament, la societat renunciarà a l'autodeterminació. Evidentment hi ha un desequilibri fiscal i per alguns catalans, molts, això és intolerable. També succeeix que, a qui se sent maltractat per Espanya, que a sobre hi hagi aquest desequilibri fiscal no reconegut ni agraït, li fa molta ràbia i el sent com un expoli. I fins i tot molts catalans veuen l'espoli com una manera pràctica per convèncer a conciutadans que, per venir d'altres llocs, creuen que no seran independentistes per sentiments sinó només per la butxaca. 

Però estic convençut que el factor econòmic, tan esbombat per uns i altres, no és, ni de bon tros el més important. El català, en general, és auster i calculador però també solidari. El més decisiu fou, sense lloc a dubte, la sentència del Constitucional sobre un Estatut ajornat i esquilat. Però la cronologia encara els ho ha posat més difícil perquè, l'humiliant ribotejament (de ribot) d'aquell Estatut ja inicialment tan descafeïnat, ha coincidit amb la crisi econòmica, i llavors ja els tenim exclamant que, no és que haguem perdut tota esperança col·lectiva d'una Espanya federal, sinó que, sobretot, l'independentisme és una cortina de fum per les retallades i una via d'escapament a la crisi. Que també està essent utilitzada així, no ho desaprofiten... Molts sobiranistes culpen Madrid de tot i prometen fraudulentament que, l'endemà de la independència, ja no hi haurà crisi ni retallades, però és clar, no tot és l'espoli fiscal, sinó que també hi ha retallades ideològiques de la dreta d'aquí, de la de Madrid i de l'europea... llavors tot es barreja i alguns no entenen el que està passant.

Però el que està passant és que el caràcter identitari d'Espanya s'ha anat forjant a través de la història i, després de tota la experiència colonial i d'extermini a Abya Yala, després del gir jacobí i autoritari que va imposar-se el 1714 també anorreant a Catalunya i totes les seves institucions, sobretot va haver-hi el cop d'estat franquista. Durant 40 anys, la dictadura de Franco, ja després de la Guerra, va executar 100.000 persones per motius polítics! Això va ser, sobretot, a les primeres dècades, per això molta gent ha diluït l'horror del franquisme perquè els últims temps del règim van ser més light. Però si ho comparem amb Pinochet, 3.500 morts, o Videla, 30.000, ens farem una idea de la magnitud del genocidi! I aquesta guerra mai la van perdre. El dictador va morir al llit i va donar lloc a una monarquia parlamentària “atada y bien atada”, on el PP ha estat l'hereu oficial d'aquesta concepció d'Espanya, que mai ha condemnat el règim, i de la que a vegades el PSOE o altres no han sabut desmarcar-se prou, ni per suposat contrarestar. I el PP, disfrassat matusserament de demòcrata, ens fa la vida impossible a totes i tots i no permet passar pàgina del franquisme. Sobren exemples. Encara ara, 38 anys després de la mort del dictador, seguim pràcticament amb el mantra d'“Espanya: Una, grande y libre!” i no es pot qüestionar res que pogués moure aquests ciments (la "llei de punt final", la monarquia, l'exèrcit, el control econòmic per part de l'oligarquia franquista, el predomini polític de la dreta espanyola, la identitat basca i catalana vistes com un problema, la predominància del castellà, etc...) i, per exemple, el dret a decidir.

A Catalunya s'ha anat construint, com s'ha pogut, una societat que, poc a poc, ha anat sortint del franquisme, malament i amb anomalies, però s'ha anat fent camí. A Espanya s'ha avançat molt menys, malgrat el mèrit de molts lluitadors d'arreu en el cor de la bèstia. No és estrany, perquè allí el PP franquista és gairebé hegemònic i li dóna suport més del 50% de la societat, a Catalunya en canvi, aquestes idees només troben un suport minoritari, al voltant d'un 15%. És veritat que tenim una altra dreta, la de CiU, però s'assembla més a una dreta europea, igualment injusta, però que no és impositiva ni intransigent com la del PP. Crec que el problema d'encaix entre la societat catalana i el model estatal d'Espanya, té més a veure amb un franquisme no superat que amb la identitat diferenciada, tot i que també hi juga un paper perquè fa que ens sentim subjecte polític i vulguem decidir, com pot passar a altres indrets dels Països Catalans, a Euskal Herria,... i en canvi no a segons quins llocs de l'Estat.

I aquest alliberament català, també ajudarà a altres territoris de l'Estat (País Valencià, Illes, Franja, Euskal Herria... i fins a la Catalunya Nord) però és que també estic convençut que ajudarà als espanyols. Sobretot els espanyols d'esquerres (molts d'ells persones molt maques amb qui coincideixo més que amb alguns catalans, no podia ser d'altra manera) tindran l'oportunitat de saltar la barricada infranquejable que suposava “la unidad de Espanya” per qüestionar què volen ser. Perquè tot el tema dels “nacionalismos” ha sigut molt determinant en l'evolució d'Espanya: per un cantó, perquè ha ajornat debats democràtics i socials capitals, i per altra banda, perquè ha aportat cert aire fresc a una Espanya massa marcada pel conservadorisme, i també ha descentralitzat el país d'una manera inimaginable si no s'hagués volgut diluir les “nacionalidades” perifèriques, que mai nacions. Ara tot això es mourà i, o es tornarà a les essències de l'espanyolisme, aquest espanyolisme segrestat pel franquisme, o es demanarà a crits una superació. En tot cas, refundar l'espanyolisme tocarà als espanyols, però estarem al seu costat pel que calgui. En realitat nosaltres també tindrem molta feina per aconseguir que el nostre procés no es desnaturalitzi i que la futura constitució catalana inclogui elements interessants que la societat exigirà, desbordant la cotilla dels partits polítics: republicanisme, absència d'exèrcit, mecanismes de democràcia profunda, protecció activa de drets socials, mecanismes anticorrupció per evitar lacres com la de Millet i altres... Amb els espanyols compartirem veïnatge i serem germans que, sempre que calgui, ens trobarem per avançar, qui sap encara de quines maneres en el futur.

Un últim apunt: Molts qüestionen que, a nivell econòmic, qui ens escanya no és Madrid sinó la UE i que això ens seguiria afectant en un estat propi, i conclouen que ens estem equivocant. I també tenen raó, però estar dins Espanya s'ha demostrat, després de 38 anys, que no ens ha fet sentir a gust. Ho hem intentat, de grat o per força, però no ha estat possible. La UE, governada per les dretes, és molt neoliberal i ens vol escanyar. La lluita de classes està servida, com abans i com sempre ho serà. Sobretot, crec que ens interessa pertànyer a la UE perquè permet que no hi hagi frontera entre Catalunya i Espanya, cosa que em sembla que preocupa als catalans amb llaços familiars a España, tot i que potser hi hauria altres fórmules que també ho permetrien. I, malgrat Maastricht i altres atacs greus, encara crec que es poden mantenir les esperances dins la UE amb fets com que, quan el 2005 es va intentar aprovar el tractat que pretenia fixar el neoliberalisme amb rang constitucional, aquest es va tombar als referèndums de França i Holanda. La UE és de dretes perquè té governs de dretes, però podem intentar lluitar junt amb grecs, portuguesos, alemanys, francesos, espanyols,... d'esquerres perquè la UE variï el rumb. Per exemple, una Catalunya dins de la UE, amb l'impuls contrari a la Troica que existeix en la nostra societat, podria desobeir l'objectiu del dèficit i buscar aliats que també s'hi atrevissin fent un front que exigís altres polítiques comunitàries. Seria molt complicat i potser impossible, perquè és un territori massa gran a mercè de les oligarquies econòmiques, però encara ningú ha provat aquesta insubordinació des de dins la Unió. Podríem ser expulsats o finalment voler-ne sortir si concloguéssim que no hi ha cap altra manera de veureu-la que com un bunker neoliberal. Si algun dia ho pensem, i tot sembla indicar que així serà, proposarem sortir-ne igual com ara ho fem d'España. Dependrà de l'experiència que en tinguem.

Què té de dolent que cadascú sigui ell mateix? Qui pot voler impedir-ho imposant-se per damunt d'un altre?

(Carta 335) 

Publicat com a mínim a: Setmanari Directa (versió curta), L'independent de Gràcia (versió curta), Línia Vallès (versió llarga), Diari de Menorca (versió curta), Estrella Digital (versió curta), Bon Dia d'Andorra (versió llarga), Diagonal, L'independent de Barberà (versió curta).

5 setembre de 2013

11S: DÉJÀ VU

A una setmana de l'11S, sorprenen les declaracions de Mas sobre eleccions plebiscitaries per al 2016 enlloc del 2014, perquè sonen a inici de la retirada o, com a mínim, a canviar la prioritat de país per la de perdurar a la cadira. Sembla que torni el pitjor Mas, després que ens havíem mal acostumat a un President que semblava valent.

Però en realitat és un 'dejá vu' de l'11S passat... Uns dies abans, CiU demanava que la manifestació fos multitudinària perquè Madrid no pogués negar-se al pacte fiscal. Però la manifestació va ser tan gran que Mas va adonar-se que, si no pujava a l'onada independentista, perdria la centralitat del país que li permet ser el partit més determinant. Malgrat ser inaudit en un partit conservador i deutor dels interessos del poder econòmic poruc davant de qualsevol canvi, va fer un gir potent cap a l'estat propi i cal reconèixer-li que l'està mantenint molt més enllà del que molts prevèiem, sobretot si tractem d'imaginar la pressió a la que el deuen sotmetre, des de totes bandes, els partidaris de l'status quo. Segurament perquè no és fàcil fer marxa enrera, perquè la convocatòria d'eleccions anticipades van comprometre Mas personalment amb aquest objectiu, perquè també deu comptar la il·lusió d'esdevenir El president de la Generalitat més important de tots els temps, i també perquè, posats a tenir procés independentista, millor no deixar el timó a un altre, perquè això sempre et permet no deixar que vagi per on no vols. 

I el fet és que, ser valents i receptius al clam popular, els està anant molt bé, en temps molt complicats per a governar, de manera que, malgrat qui diu que ERC els està prenent molt espai electoral, dubto molt que superés electoralment a CiU. Però el fet que CiU i el poder a l'ombra no estiguin còmodes amb el que implica el procés independentista, fa que aquest sigui més fràgil del que sembla i que l'impuls de la gent esdevingui imprescindible per tirar endavant.

Parlar ara de plebicitàries pel 2016 és una manera de començar a aplanar el terreny per a la seva proposta i, sobretot, un intent de no trobar-se, després de la Via Catalana, amb un país molt visiblement mobilitzat per una opció, que no li permeti aigualir el vi si no vol quedar en flaca connexió amb la demanda popular. Millor ho diu abans i així la mobilització ja l'agafa amb el seu propòsit exposat públicament.

Però si realment el procés l'impulsa la societat i, si a més, el poder polític mig hi col·labora (cobertura TV, declaracions que ho posen a la centralitat política, etc...), la conjunció dels dos aspectes farà que la mobilització sigui espectacularment massiva, i llavors Mas trobarà, igual que l'any passat, superada la seva proposta pel 2016. I, de nou, si no vol sentenciar la mort de CiU com a partit de majories, haurà de recomprometre's amb el procés fent un nou pas endavant.

La Via Catalana és una bona oportunitat per impulsar un procés que, no és propietat dels 'catalanistes de les essències', sinó que pertany a tota la societat catalana amb la seva gran diversitat. Perquè sortir del marc de l'Estat espanyol, que ha demostrat ser un marc impossible, massa marcat pel franquisme i per una visió impositiva de l'Estat i la política, ens ha de permetre superar els errors en els que ens trobem inmersos, dotant-nos d'un marc social a través d'un procés constituent que, en ple segle XXI, haurà de ser obert i recollint totes les sensibilitats de la societat que viu a Catalunya.

(Carta 334) 

Publicat com a mínim a: El Periódico, El Punt Avui, Diari de Menorca, Anoia Diari, Diari de Balears, L'independent de Barberà (publicat com a article), Setmanari El Temps.