20 d’abril de 2016

EN MEMÒRIA DE BRAHIM SAIKA ASSASSINAT PEL MARROC

En catalán (abajo en español)


Hi ha forces polítiques que tenen la intenció de netejar i passar pàgina del franquisme respecte del que va perjudicar a la societat espanyola, doncs de la mateixa manera aquestes forces haurien d’intentar reparar el mal que també va fer el franquisme cap enfora. Un dels més greus ha estat el cas del Sàhara Occidental, l’anomenada província 53 durant el franquisme. A la mort de Franco i veient que, tard o d’hora caldria descolonitzar el Sàhara Español pel moviment continental en boga, España va entregar el territori i la població a Marroc i Mauritània. Aquesta acció va ser il·legal i contrària a les lleis internacionals, i per aquest motiu el Sàhara Occidental encara depèn legalment d’España i per això cap país del món no ha reconegut la sobirania del Marroc sobre el territori. 

Perquè entenguem el cas podem fer un paral·lelisme: Imagineu-vos una hipotètica situació en la que España, farta de l’independentisme català i veient que acabarà perdent el territori, decideix entregar Catalunya a França a canvi d’algunes contrapartides. Per molt que Catalunya estigui actualment dins d’España, això no faculta l’Estat espanyol per a poder entregar el territori i els seus habitants sense consultar a la població afectada. Altrament ho trobaríeu inacceptable, oi? Doncs això és el que va passar amb el Sàhara Occidental.

Al cap de 5 anys de guerra dels saharauis amb Mauritània i el Marroc, Mauritània es va enretirar, i la guerra va continuar amb el Marroc fins acomplir 16 anys. A instàncies del Marroc que estava perdent, França, EEUU i la comunitat internacional van pressionar els dos països perquè se signés un alto al foc amb la promesa d’un referèndum d’autodeterminació. 24 anys després, el referèndum, obstaculitzat constantment pel Marroc, encara no s’ha pogut celebrar. Coneixeu alguna població del món amb més paciència que els saharauis? Jo no.
Però tot té un límit, i després de 40 anys d’ocupació del Sàhara Occidental, tant la població dels territoris ocupats com la dels camps de refugiats a Argèlia, volen tornar a la guerra perquè senten que el Marroc, España, França, EEUU i la ONU els estan enganyant. Saben que una guerra serà una carnissèria, però no volen acceptar l'actual situació de subordinació i marginació total. De moment el Front Polisario, representant polític dels saharauis, segueix apostant per una solució negociada, però cada vegada li és més difícil contenir els que criden a agafar les armes. 

Últimament les coses s’estan movent força. Fa un dies hem conegut la tràgica mort de Brahim Saika. Com que als saharauis se’ls margina laboralment a la seva pròpia terra, han sortit Coordinadores de Llicenciats Saharauis Aturats. Al gener hi va haver nombroses vagues de fam de llicenciats saharauis a l’atur. D’aquest mateix moviment, Brahim Saika, un llicenciat en sociologia i dirigent de la Coordinadora de Llicenciats Saharauis Aturats va ser detingut arbitràriament l’1 d’abril a la sortida de casa seva a la ciutat de Gulemin, quan es dirigia a fer una protesta pacífica per denunciar la situació de marginació laboral que pateixen. Va ser torturat durant hores i va decidir començar una vaga de fam en rebuig al que li estaven fent, que era la repetició del que ja li havia passat el 2008 quan el van detenir mentre era estudiant a la Universitat de Marrakesh. El 6 d’abril, va ser ingressat a l’Hospital de Gulemin perquè va empitjorar molt la seva salut. Des del primer dia el van tenir emmanillat al llit malgrat el seu estat de salut i no se’l va atendre adequadament. Fet que va provocar que 10 dies després morís. L’Hospital s’ha negat a fer-li l’autòpsia que reclama la familia per saber les causes de la mort després de 16 dies de tortures i deixadesa mèdica.

És un cas més dels que pateix el poble saharaui ocupat contra la seva voluntat pel Marroc. Per desgracia la mort de Brahim Saika ha passat molt desapercebuda en la premsa internacional, tot i que sí va ser recordat pels seus en diverses manifestacions massives al Sàhara ocupat, a la capital El Aaiún i a altres ciutats. I com que fa mal que s'ignori la mort d’un activista, va per tu Brahim Saika! Aquest article és fruit de la teva valentia, determinació i testimoni! 

Tampoc va ser notícia la vaga de fam d'un mes de 13 presos saharauis, que protestaven per les condemnes dels 21 presos acusats d'haver participat al campament de Gdeim Izik, que va agrupar a 20.000 saharauis reclamant els seus drets. Tenen condemnes, que van des dels 20 anys fins a la cadena perpètua, per haver participar en un campament a l'estil de les acampades indignades del moviment 15M!

En canvi, si va ser notícia, per la seva notorietat diplomàtica, que el Secretari General de les Nacions Unides, Ban Ki Moon, en una gira per la zona per intentar reactivar el procés de pau amb referèndum, no va ser rebut pel monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordància amb les seves intencions, al·legant excuses d’agenda. I també va ser notícia l’irada reacció del Marroc, en la seva línia habitual, quan en la visita de Ban Ki Moon als camps de refugiats saharauis a Argèlia, on hi ha el govern saharaui a l’exili, va referir-se a la situació del Sàhara Occidental amb la paraula ocupació. El Marroc va fer retirar la Minurso, la Missió de la ONU encarregada de preparar el referèndum, i va cancel·lar les seves contribucions econòmiques a l’ONU.

El Polisario va exposar meridianament que l’expulsió de la Minurso representava una declaració de guerra per part del Marroc perquè aquests 24 anys d’espera i ‘pau’ se sustenten sobre l’esperança del referèndum però que, abatuda aquesta esperança, res no podria evitar la guerra.

Amb aquest escenari, davant al data de venciment de la Missió de la Minurso el 30 d’abril, caldrà que l’ONU es posicioni respecte de la continuïtat d'aquesta i també s’abordarà la petició, bloquejada sistemàticament per França, amiga de Marroc, que la Missió, com totes les altres missions de l’ONU d'arreu, supervisi l'abús dels Drets Humans en el territori ocupat.

Quin serà el paper d’España, potencia colonial vigent? Quin serà el paper de França, amb poder de veto i eterna protectora dels crims del Marroc? Quin paper tindràn els EEUU d’Obama que ja van advocar per tal que la Minurso vigilés el respecte dels Drets Humans? Després de 40 anys, sembla que les coses poden començar a canviar.

¿Podrien les 'ciutats del canvi' (Barcelona, Madrid, Càdiz, Saragossa, València, A Coruña, etc...) reconèixer oficialment el Sàhara Occidental com a estat a pesar que l’Estat español no sigui encara capaç d’assumir la seva responsabilitat històrica envers aquesta excolònia?



En castellano


EN MEMORIA DE BRAHIM SAIKA ASESINADO POR MARRUECOS

Hay fuerzas políticas españolas que tienen la intención de limpiar y pasar página del franquismo respecto de lo que perjudicó a la sociedad española, pues de la misma manera estas fuerzas deberían intentar reparar el daño que también hizo el franquismo hacia fuera. Uno de las más graves ha sido el caso del Sáhara Occidental, la llamada provincia 53 durante el franquismo. A la muerte de Franco y viendo que, tarde o temprano se tendría que descolonizar el Sahara Español por el movimiento continental en boga, España entregó el territorio y la población a Marruecos y Mauritania. Esta acción fue ilegal y contraria a las leyes internacionales, y de ahí que el Sáhara Occidental aún depende legalmente de España y por eso ningún país del mundo no ha reconocido la soberanía de Marruecos sobre el territorio.

Para que entendamos el caso podemos hacer un paralelismo: Imagínese una hipotética situación en la que España, harta del independentismo catalán y viendo que acabará perdiendo el territorio, decide entregar Cataluña a Francia a cambio de algunas contrapartidas. Por mucho que Cataluña esté dentro de España, esto no faculta al Estado español para poder entregar el territorio y sus habitantes sin consultar a la población afectada. Lo encontraríais inaceptable, ¿verdad? Pues esto es lo que pasó con el Sáhara Occidental.

Al cabo de 5 años de guerra de los saharauis contra Mauritania y Marruecos, Mauritania se retiró, y la guerra continuó con Marruecos hasta cumplir 16 años. A instancias de Marruecos que estaba perdiendo, Francia, EEUU y la comunidad internacional presionaron los dos países para que se firmara un alto al fuego con la promesa de un referéndum de autodeterminación. 24 años después, el referéndum, obstaculizado constantemente por Marruecos, aun no se ha podido celebrar. Conocéis alguna población del mundo con más paciencia que los saharauis? Yo no.

Pero todo tiene un límite, y tras 40 años de ocupación del Sáhara Occidental, tanto la población de los territorios ocupados como la de los campos de refugiados en Argelia, quieren volver a la guerra porque sienten que Marruecos, España, Francia, EEUU y la ONU les están engañando. Saben que una guerra será una carnicería, pero no quieren aceptar la situación actual de subordinación y marginación total. De momento el Frente Polisario, representante político de los saharauis, sigue apostando por una solución negociada, pero cada vez le es más difícil contener los que llaman a tomar las armas.

Últimamente las cosas se están moviendo bastante. Hace unos días hemos conocido la trágica muerte de Brahim Saika. Como a los saharauis se les margina laboralmente en su propia tierra, han salido las Coordinadoras de
Licenciados Saharauis Desempleados. En enero hubo numerosas huelgas de hambre de licenciados saharauis en paro. De este mismo movimiento, Brahim Saika, un licenciado en sociología y dirigente de la Coordinadora de Licenciados Saharauis Desempleados fue detenido arbitrariamente el 1 de abril a la salida de su casa en la ciudad de Gulemin, cuando se dirigía a hacer una protesta pacífica para denunciar la situación de marginación laboral que sufren. Fue torturado durante horas y decidió comenzar una huelga de hambre en rechazo a lo que le estaban haciendo, que era la repetición de lo que ya le había pasado en 2008 cuando lo detuvieron mientras era estudiante en la Universidad de Marrakesh. El 6 de abril, fue ingresado en el Hospital de Gulemin porque empeoró mucho su salud. Desde el primer día lo tuvieron esposado a la cama a pesar de su estado de salud y no se le atendió adecuadamente. Lo que provocó que 10 días después muriera. El Hospital se ha negado a hacer la autopsia que reclama la familia para saber las causas de la muerte después de 16 días de torturas y dejadez médica.

Es un caso más de los que sufre el pueblo saharaui ocupado contra su voluntad por Marruecos. Por desgracia la muerte de Brahim Saika ha pasado muy desapercibida en la prensa internacional, aunque sí fue recordado por los suyos en varias manifestaciones masivas en el Sahara ocupado, en la capital El Aaiún y en otras ciudades. Y como duele que se ignore la muerte de un activista: ¡Va por ti Brahim Saika! Este artículo es fruto de tu valentía, determinación y testimonio.

Tampoco fue noticia la huelga de hambre de un mes de 13 presos saharauis, que protestaban por las condenas de los 21 presos acusados de haber participado en el campamento de Gdeim Izik, que agrupó a 20.000 saharauis reclamando sus derechos. ¡Tienen condenas, que van desde los 20 años hasta la cadena perpetua, por haber participar en un campamento al estilo de las acampadas indignadas del movimiento 15M!

En cambio, si fue noticia, por su notoriedad diplomática, que el Secretario General de las Naciones Unidas, Ban Ki Moon, en una gira por la zona para intentar reactivar el proceso de paz con referéndum, no fue recibido por el monarca marroquí Mohamed VI, en clara discordancia con sus intenciones, alegando excusas de agenda. Y también fue noticia la airada reacción de Marruecos, en su línea habitual, cuando en la visita de Ban Ki Moon a los campos de refugiados saharauis en Argelia, donde está el gobierno saharaui en el exilio, se refirió a la situación del Sahara Occidental con la palabra ocupación. Marruecos hizo retirar la Minurso, la Misión de la ONU encargada de preparar el referéndum, y canceló sus contribuciones económicas a la ONU.

El Polisario expuso meridianamente que la expulsión de la Minurso representaba una declaración de guerra por parte de Marruecos, porque estos 24 años de espera y 'paz' se sustentan sobre la esperanza del referéndum pero que, derribada esta esperanza, nada podría evitar la guerra.

Con este escenario, antes del vencimiento de la Misión de la Minurso el 30 de abril, será necesario que la ONU se posicione respecto a la continuidad de esta y también se abordará la petición, bloqueada
sistemáticamente por Francia, amiga de Marruecos, que la Misión, como todas las otras misiones de la ONU en todo el mundo, supervise el abuso de los Derechos Humanos en el territorio ocupado.

¿Cuál será el papel de España, potencia colonial vigente? ¿Cuál será el papel de Francia, con poder de veto y eterna protectora de los crímenes de Marruecos? ¿Qué papel tendrán los EEUU de Obama que ya abogaron para que la Minurso vigilara el respeto de los Derechos Humanos? Después de 40 años, parece que las cosas pueden empezar a cambiar.

¿Podrían las 'ciudades del cambio' (Barcelona, Madrid, Cádiz, Zaragoza, Valencia, A Coruña, etc ...) reconocer oficialmente el Sahara Occidental como estado a pesar de que el Estado español no sea aún capaz de asumir su responsabilidad histórica para con esta ex colonia?



30 de gener de 2016

LA POLICIA DEL MARROC ASSETJA MOHAMED MAYARA AL SÀHARA OCCIDENTAL

La història macro és que el 1975 Espanya, amb els seus problemes interns provocats per la mort de Franco i la seva necessitat de sortir de l'aïllament i agradar a França i EEUU, es va retirar de la seva colonia al Sàhara Occidental i, enlloc de permetre'ls elegir en referèndum si volien crear el seu propi país, com van poder fer totes les altres excolònies, va entregar el territori al Marroc i Mauritània, i el Marroc va acabar ocupant-lo, extraient els seus recursos naturals i atacant la resistència. Avui en dia els saharauis viuen dividits entre els que porten 40 anys refugiats en territori argelí, i els que viuen sota la dominació i la marginació provocada pel Marroc.

Aquesta és la història macro que tothom pot conèixer, objectiva i una mica freda... però ara posem al punt de mira una història micro més concreta i que entendrem millor: La vida de Mohamed Mayara. Van detenir el seu pare quan ell tenia dos mesos d'edad. El 1976, amb 2 anys, la seva mare el va portar a Rabat, amb 17 dones més, que reclamaven els seus marits detinguts per la policia marroquí. Mai més va veure el seu pare. És un dels molts desapareguts saharauis. Companys de la presó secreta de Agdez van informar-los que havia mort a causa de tortures. A l'escola, quan li demanaven que omplís la fitxa acadèmica, posava en la professió del seu pare: Desaparegut, i els professors el castigaven. El van acabar expulsant de l'institut als 16 anys malgrat ser el millor alumne de la classe.

Ara, als 41 anys, parla àrab, francès, anglès i alemany i, com a activista, des de 2009 exerceix de coordinador general de l'Equipe Media, una associació de periodistes autodidactes que filmen clandestinament la repressió envers els activistes saharauis dels cossos de seguretat marroquins, per mostrar al món què passa i contradir la propaganda marroquí que assegura que es respecten els drets humans al Sàhara Occidental. També ha estat membre fundador del Comitè de Famílies dels Martirs Saharauis a les Presons Secretes Marroquís i cofundador de l'Asociació Saharaui de Víctimes de Violacions Greus dels Drets Humans Comeses per l'Estat de Marroc.



Després d'haver estat corresponsal clandestí de Ràdio Saharaui i Ràdio Algèria Internacional, va entrar com a funcionari a la Municipalitat d'El Aaiún. El 2007, després de participar, a Ginebra, en una reunió sobre Drets Humans a Nacions Unides, va ser expulsat de la seva feina. El 2011 va entrar com a professor en un institut públic, però fa un parell de mesos va ser expulsat de la feina pels seus editorials contraris a l'ocupació en la web de l'Equipe Media.

Aquest passat dijous 28 de gener, ha succeït l'enèssim episodi d'intimidació i assatjament que ha patit en Mohamed Mayara. A partir de les sis de la tarda, tres cotxes de la policia marroquí, capitanejats pel comissari Mohsin Sarguini, han rodejat la seva casa on només hi era la seva dona i la seva filla. Allí han estat els cotxes fins a altes hores de la matinada esperant que en Mohamed arrivés. Una cosa absurda, perquè de voler-lo arrestar hi hauria maneres més efectives, encara que sembla que el motiu de l'operació era espantar-lo. Alertat de l'operatiu, lògicament ell no ha arribat a casa seva. Els cotxes ja han marxat, però la situació segueix tensa i en Mohamed Mayara, un activista noviolent, no sap què fer.


Fins quan l'Estat espanyol mirarà cap a una altra banda quan és, en realitat, l'administrador reconegut per les Nacions Unides del territori no correctament descolonitzat? Diran alguna cosa els representants espanyols respecte aquest assetjament intimidatori a Mohamed Mayara i respecte a altres que succeixen constantment en aquest territori ocupat fraudulentament pel país veí?



En castellano:

LA POLICIA MARROQUÍ HOSTIGA A MOHAMED MAYARA EN EL SÁHARA OCCIDENTAL

La historia macro es que en 1975 España, con sus problemas internos provocados por la muerte de Franco, se retiró de su colonia en el Sahara Occidental y, en lugar de permitirles elegir en referéndum si querían crear su propio país, como pudieron hacer todas las otras ex colonias, entregó el territorio a Marruecos y Mauritania, y Marruecos acabó ocupándolo, extrayendo sus recursos naturales y atacando a la resistencia. Hoy en día los saharauis viven divididos entre los que llevan 40 años refugiados en territorio argelino, y los que viven bajo la dominación y la marginación provocada por Marruecos.

Esta es la historia macro que todo el mundo puede conocer, objetiva y algo fría... pero ahora pongamos el punto de mira en una historia micro más concreta y que entenderemos mejor: La vida de Mohamed Mayara. Detuvieron a su padre cuando él tenía dos meses de edad. El 1976, con 2 años, su madre lo llevó a Rabat, con 17 mujeres más, que reclamaban a sus maridos detenidos por la policía marroquí. Nunca más vio a su padre. Es uno de los muchos desaparecidos saharauis. Compañeros de la prisión secreta de Agdez les informaron de que había muerto bajo torturas. En la escuela, cuando le pedían que llenara la ficha académica, ponía en la profesión de su padre: Desaparecido, y los profesores le castigaban. Le terminaron expulsando del instituto a los 16 años a pesar de ser el mejor alumno de la clase.

Ahora, a los 41 años, habla árabe, francés, inglés y alemán y, como activista, desde 2009 ejerce de coordinador general del Equipe Media, una asociación de periodistas autodidactas que filman clandestinamente la represión hacia los activistas saharauis de los cuerpos de seguridad marroquíes, para mostrar al mundo qué pasa y contradecir la propaganda marroquí que asegura que se respetan los derechos humanos en el Sáhara Occidental. También ha sido miembro fundador del Comité de Familias de los Mártires Saharauis en las Prisiones Secretas Marroquíes y cofundador de la Asociación Saharaui de Víctimas de Violaciones Graves de los Derechos Humanos Cometidas por el Estado de Marruecos.

Después de haber sido corresponsal clandestino de la Radio Saharaui y de la Radio Argelia Internacional, entró a trabajar como funcionario de la Municipalidad de El Aaiún. En 2007, tras participar, en Ginebra, en una reunión sobre Derechos Humanos en las Naciones Unidas, fue expulsado de su trabajo. En 2011 entró a trabajar de profesor en un instituto público, pero hace un par de meses fue expulsado del trabajo por sus editoriales contrarias a la ocupación en la web del Equipe Media.

Este pasado jueves ha sucedido el enésimo episodio de intimidación y acoso que ha sufrido Mohamed Mayara. A partir de las seis de la tarde, tres coches de la policía marroquí, capitaneados por el comisario Mohsin Sarguini, han rodeado su casa donde sólo estaba su mujer y su hija. Allí han estado los coches hasta altas horas de la madrugada esperando que Mohamed llegara. Algo absurdo, porque de querer detenerlo habría maneras más efectivas, aunque parece que el motivo de la operación era asustarlo. Alertado del operativo, logicamente él no ha llegado a su casa. Los coches ya se han marchado, pero la situación sigue tensa y Mohamed Mayara, un activista noviolento, no sabe qué hacer.

¿Hasta cuando el Estado español mirará hacia otro lado cuando es, en realidad, el administrador reconocido por las Naciones Unidas del territorio no correctamente descolonizado? ¿Dirán algo los representantes españoles respecto a este acoso intimidatorio a Mohamed Mayara y respecto a otros que suceden constantemente en este territorio ocupado fraudulentamente por el país vecino?


(Carta 455)

11 de gener de 2016

EL PROCÉS CONTINUA

S'ha aconseguit un acord per la investidura del President 130 i el panorama s'ha desenrocat després de tres mesos. Ara tothom ha d'avaluar la situació i redefinir la seva posició. Segur que hi ha punts positius i punts negatius per al país i també per a uns i altres, però sembla que ens agafa a tots fora de joc i una mica desentrenats... 

El que no es pot negar és que el procés independentista va avançant malgrat tot tipus d'adversitats. En realitat és bastant al·lucinant i serà digne d'estudi. 


Molts 'cenizos' ja han vist venir la mort del procés desenes de vegades: "Us enganyaran per aquí...", "ara frenaran...", "Madrid no ho acceptarà...", "només volen el pacte fiscal...", "és una cortina de fum...", "si Podemos il·lusiona, s'ha acabat...", "s'ha trencat la unitat independentista...", "després del 9N s'ha estancat...", "Duran posa pals a la roda...", "això enfortirà C's...", "BenComú ha agafat el relleu...", "no s'ha guanyat el plebiscit i és la fi del procés...", "el 20D l'ha guanyat ECP...", "Si Mas plegués..." però hi ha tanta gent i tanta neurona pensant que és increïble com el procés sempre aixeca cap, s'enforteix amb l'energia dels entrebancs i va ampliant la base social...


(Carta 454)


Publicat com a mínim a: El Periódico, El Diari de Tarragona.

24 de desembre de 2015

MAS, CANDIDAT ALTERNATIU O MARÇ?


Ideològicament estic d'acord amb els que no volen a Mas, però crec que és una batalla correcta i legítima escomesa en un moment incorrecte i il·legítim. Il·legítim perquè democràticament el gruix de l'independentisme ha votat per investir a Mas, i incorrecte perquè estratègicament no és el moment adequat per vetar-lo, ni per combatre CDC.

Segons els percentatges del 20D (que tenen una altra lògica, però ens poden orientar), podríem extrapolar que, dels 1.620.973 que van votar JxSí el 27S, un 48,5% (786.172 vots) eren de CDC i un 51,5% (834.801) eren d'ERC. Per tant, com alguns ja estan dient, és Junqueras i no Mas qui hauria de ser el President. Però, a banda que Mas era el candidat explícit i cedir suposaria una humiliació per a ell i per a la moral de molts independentistes, Junqueras sap que els poders econòmics catalans no confiaran en ell, ni en Romeva, ni en ningú altre de CDC, com ho faran amb Mas. Aquests sectors el veuen un home d'estat seriós que farà les coses bé, i això s'ha d'aprofitar. Recordem que Rajoy mirava tranquil cap a una altra banda, fins que CiU es va sumar a l'independentisme. Llavors es van espantar de veritat, perquè volia dir que l'independentisme tenia massa força: la gent, la iniciativa popular, però també el poder, els mitjans de comunicació, i moltes altres palanques que tenen els poderosos. Però CDC i Mas són la pota més dèbil de l'independentisme, perquè a la dreta no li acostumen a agradar les turbulències polítiques i són nous en l'independentisme, i per això des de Madrid han volgut enfonsar-lo. Si el President acabés essent un altre i/o dins de CDC acabessin tombant Mas per haver-los fet minvar en vots, perdríem un actiu cabdal. Per tant, ens interessa mantenir a Mas com el "timoner" perquè el seu ego i sentit èpic l'empenyin a ell i a la seva artilleria a favor del procés.

Imaginem-nos la situació com que estem dins d'un castell hermèticament tancat, governat per un senyor feudal profranquista i la seva cort (PP, PSOE i Cs) i no ens deixen ni sortir ni tan sols plantejar-ho. Havent endegat una iniciativa d'evasió, on la dreta miraculosament s'ha animat a desobeir les ordres del senyor feudal, amb qui té certs lligams, cal fer-li creure a Mas que va bé i que té el comandament de la tropa, perquè segueixi endavant amb nosaltres fins a esbotzar la porta de sortida del castell. Necessitem les seves catapultes, les seves palanques, les seves influències,... per sumar-les a la nostra força bruta, a la nostra determinació i a la nostra intel·ligència popular subversiva. I un cop esbotzada la porta i ja lliures fora del castell, podrem tornar a les nostres posicions i, llavors sí, serà correcte i legítim combatre CDC (cosa que a tenor de la pèrdua progressiva de vots, ens pot ser molt favorable). Això és estratègia: pensar què és el més útil per aconseguir el que busques sense despistar-se en detalls secundaris.

S'entén el 'no a Mas' com una declaració d'intencions en el sentit de no voler mesures neoliberals, però si la conselleria econòmica transitòria està en mans de Junqueras, ja no serà neoliberal, i hem de "pensar en grande": veient com aconseguirem la república i no encallant-nos en un tema formal respecte d'una persona que, a més, apuntala la dreta, de la manera més forta possible, per encarar la desobediència envers Madrid.

Per altra banda, l'argument que Mas no ajuda a eixamplar la base independentista no és molt convincent. És cert que hi ha sectors socials, sobretot d'organitzacions d'esquerres, que poden sentir aversió a Mas per tot el que va fer. Sobretot pel que va retallar en la primera legislatura quan, amb la seva opció de dretes refrendada amb majoria absoluta, va seguir les indicacions de PP i Merkel amb determinació, sense el fre que després ha exercit ERC (tot i que ERC també ha hagut de carregar amb el descrèdit d'haver acompanyat CiU). Però, per aquestes persones que han votat opcions no-independentistes, que Mas no sigui el President, no els farà abraçar en massa la causa independentista. Se sumaran o no a la causa independentista si la veuen finalment com una bona causa: bones polítiques, bones perspectives i, sobretot, un govern a Madrid cada vegada més agressiu contra la nostra societat plural i diversa. Igualment, també serà determinant que, aquests sectors que ara han fet bandera del referèndum, comprovin que la proposta és totalment ignorada i no té cap possibilitat perquè la unitat d'España forma part de l'ADN identitari espanyol. Ni Podemos s'ho planteja seriosament, perquè sempre diu que, amb un govern seu, no voldríem marxar. Però si igualment volguéssim marxar, no ho podrien concebre ni acceptar internament. És llavors quan, al llarg del procés constituent, podem ajuntar-nos tots, convençuts que no hi ha altra sortida i que la sotragada que la independència provocarà, ajudarà als que, com Podemos, volen transformar les mentalitats a España i fer avançar un projecte democràtic i d'esquerres que superi finalment el franquisme enquistat. La possibilitat d'una confederació ibèrica d'estats lliures és molt més versemblant i esperançadora que una neteja i reestructuració interna d'España tal i com és ara.

I hi ha una cosa molt curiosa que estic sentint i que veig que altra gent també. Els processos socials tenen un ritme i tots estàvem molt implicats en el procés independentista. Bé, doncs confio en que, al final, hi haurà un bon acord i un pla de xoc que serà millor que no tenir-lo, però aquest segrest durant tres mesos del procés amb una negociació al voltant de Mas si o no, m'ha expulsat del procés! Tot i ser un gran optimista, he acabat enfadat amb l'aturada, i he deixat de voler-hi pensar. Intento desconnectar, centrar-me en la meva vida i em dic: "Més igual el que passi!". És a dir, que sento que no hi ha un debat social entre tots, sinó que la CUP ha capturat la presa de decisions. I això és molt curiós perquè estic segur que la CUP voldria obrir la política i fer que tothom hi pugui participar, però ha succeït el contrari. I segur que acabem sortint endavant i tornem a animar-nos i, fins i tot, potser ha estat positiu descansar, recuperar forces encara que sigui des del desànim generalitzat, i impedir que la dreta espanyola ens hagi atacat donat que el procés estava en stand-by, però és curiós el segrest del poder de decisió i la desmobilització que s'ha provocat.

I finalment, anar a eleccions podria tenir elements positius i negatius. Positius perquè ens donaria una altra oportunitat de superar el 50%, sobretot ara que hem vist que España no canviarà i que el gruix de la població hi és nacionalista excloent, tret d'una minoria que anirà creixent amb les dècades però no tan de pressa com els companys i companyes d'En Comú Podem desitjarien, perquè suposa canviar mentalitats molt assentades en la població. En noves eleccions, tant JxSí com la CUP s'haurien mantingut fidels als seus presidenciables, uns a Mas i altres al No-Mas, per tant, molts votants independentistes de la CUP marxarien conjunturalment cap a la reedició de JxSí per desencallar el procés, i també la CUP podria rebre alguns votants de CSQEP. El petit inconvenient és que BComú, en subidón, podria recolzar ara una reedició de CSQEP i guanyar molts vots cap a una opció ambigua en termes independentistes.

En definitiva, ens toca esperar a veure què decideix la CUP. Un gran poder, però també una gran responsabilitat, perquè no m'agradaria haver de carregar amb un pes tan feixuc si es perd una oportunitat que semblava tan bona. Em sembla que, si al final s'agafen més al 'no a Mas', que no va ser decidit en cap assemblea, per sobre de la promesa de 'no fer descarrilar el procés', que sí era un compromís en ferm, perquè creuen que podran donar la culpa a Mas per no haver fet un pas al costat, no podré continuar dient allò tan bonic de: "La CUP no falla!".



(Carta 453)

16 de desembre de 2015

EL TRIBUNAL DE JUSTÍCIA DE LA UE ANUL·LA ACORD COMERCIAL AMB MARROC


El passat 10 de desembre, Dia Internacional dels Drets Humans, vam conèixer una notícia molt oportuna: el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va fer cas a la demanda del Front Polisari i va anul·lar l'acord de lliure comerç en matèria agrícola i pesquera entre la UE i el Marroc per violar els drets dels saharauis.

La sentència suposa un triomf històric per al Front Polisario perquè és la primera vegada, en els 40 anys d'ocupació marroquí del Sàhara, que s'ha anul·lat un acord internacional entre la UE i el Marroc ignorant les pressions del monarca marroquí Mohamed VI.

Espanya va colonitzar el Sàhara Occidental fins el 1975, any que, en la mort de Franco i buscant complaure França i EEUU, enlloc d'entregar la sobirania del territori al poble que hi vivia, va entregar-la fraudulentament a Mauritania i el Marroc. Quan Mauritania es va retirar derrotada pel Front Polisari, el Marroc, que havia acceptat quedar-se la meitat del territori, va passar a ocupar-ne militarment la totalitat. Des de llavors, la meitat de la població saharaui viu refugiada al desert d'Argèlia, on hi van arribar escapant del bombardeig marroquí dels civils en fuga, i l'altra meitat ha quedat atrapada al Sàhara ocupat, on el règim alauita i la població colona practiquen polítiques de discriminació econòmica i social i polítiques culturals de 'marroquinització' de la població.

El Tribunal de Justícia va reconèixer que cap país de la Unió Europea ni la ONU accepten que Marroc tingui cap mandat per administrar el territori del Sàhara Occidental, i per tant, no es pot garantir que els productes agrícoles o pesquers que s'exporten des de Marroc a Europa no provinguin del territori saharaui, cosa que implicaria que la UE estaria donant cobertura a un acte de pillatge contrari als drets dels saharauis. Per tant, l'acord seria vàlid si només exportés productes provinents del Marroc i no del Sàhara, però això implicaria la supervisió del Consell de la Unió Europea perquè la sentència tampoc reconeix que el Marroc sigui apte per supervisar aquesta qüestió.

Els 28 països de la UE han autoritzat els serveis jurídics del Consell de la UE a recórrer la sentència, cosa per a la qual tenen dos mesos, perquè volen poder comercialitzar amb el Marroc en els termes avantatjosos que l'acord promou (sobretot hortalisses fora de temporada i peix) i perquè no volen entrar en conflicte amb un veí que juga al màxim la carta del control de la immigració i del terrorisme. Però en tot cas, s'haurà de contemplar, tal com deixa clar la sentència, que el Front Polisari és el "representant legítim" i l'"interlocutor vàlid" del territori saharaui, i en aquest sentit el seu representant a la UE ha declarat que estan llestos per obrir un nou capítol de negociacions amb la UE i les empreses interesades per trobar un terreny legal perquè puguin comercialitzar respectant el Dret Internacional.

Veurem què acaba passant, però en tot cas es tracta d'un pas endavant, que ajuntant-lo a la determinació de l'enviat especial de ONU per al Sàhara, Christopher Ross, que vol que el poble saharaui tingui la última paraula sobre la solució al conflicte, i el fet que Suècia estigui estudiant ser el primer país europeu que pugui reconèixer el Sàhara Occidental (cosa que ha fet que Marroc llanci un boicot encobert contra Ikea i altres empreses sueques per la seva "postura hostil"!), vol dir que algunes coses s'estan movent en aquest conflicte.



En español:


EL TRIBUNAL DE JUSTICIA DE LA UE ANULA ACUERDO COMERCIAL CON MARRUECOS


El pasado 10 de diciembre, Día Internacional de los Derechos Humanos, conocimos una noticia muy oportuna: el Tribunal de Justicia de la Unión Europea hizo caso a la demanda del Frente Polisario y anuló el acuerdo de libre comercio en materia agrícola y pesquera entre la UE y Marruecos por violar los derechos de los saharauis.

La sentencia supone un triunfo histórico para el Frente Polisario porque es la primera vez, en los 40 años de ocupación marroquí del Sahara, que se ha anulado un acuerdo internacional entre la UE y Marruecos ignorando las presiones del monarca marroquí Mohamed VI.

España colonizó el Sahara Occidental hasta 1975, año en que, en la muerte de Franco y buscando complacer a Francia y EEUU, en lugar de entregar la soberanía del territorio al pueblo que allí vivía, la entregó fraudulentamente a Mauritania y Marruecos. Cuando Mauritania se retiró derrotada por el Frente Polisario, Marruecos, que había aceptado quedarse la mitad del territorio, pasó a ocupar militarmente la totalidad. Desde entonces, la mitad de la población saharaui vive refugiada en el desierto de Argelia, donde llegaron escapando del bombardeo marroquí de los civiles en fuga, y la otra mitad ha quedado atrapada en el Sahara ocupado, donde el régimen alauí y la población colona practican políticas de discriminación económica y social y políticas culturales de 'marroquinización' de la población.

El Tribunal de Justicia reconoció que ningún país de la Unión Europea ni la ONU aceptan que Marruecos tenga ningún mandato para administrar el territorio del Sahara Occidental, y por tanto, no se puede garantizar que los productos agrícolas o pesqueros que se exportan desde de Marruecos a Europa no provengan del territorio saharaui, lo que implicaría que la UE estaría dando cobertura a un acto de pillaje contrario a los derechos de los saharauis. Por lo tanto, el acuerdo solo sería válido si solo exportara productos provenientes de Marruecos y no del Sahara, pero esto implicaría la supervisión del Consejo de la Unión Europea porque la sentencia tampoco reconoce a Marruecos apto para supervisar esta cuestión.

Los 28 países de la UE han autorizado los servicios jurídicos del Consejo de la UE a recurrir la sentencia, para lo cual tienen dos meses, porque quieren poder comercializar con Marruecos en los términos ventajosos que el acuerdo promueve (sobre todo hortalizas fuera de temporada y pescado) y porque no quieren entrar en conflicto con un vecino que juega al máximo la carta del control de la inmigración y el terrorismo. Pero en todo caso, se deberá contemplar, tal como deja claro la sentencia, que el Frente Polisario es el "representante legítimo" y el "interlocutor válido" del territorio saharaui, y en este sentido su representante en la UE ha declarado que están listos para abrir un nuevo capítulo de negociaciones con la UE y las empresas interesadas para encontrar un terreno legal para que puedan comercializar respetando el Derecho Internacional.

Veremos qué acaba pasando, pero en todo caso se trata de un paso adelante, que junto a la determinación del enviado especial de ONU para el Sahara, Christopher Ross, que quiere que el pueblo saharaui tenga la última palabra sobre la solución al conflicto, y el hecho de que Suecia esté estudiando ser el primer país europeo que pueda reconocer el Sahara Occidental (lo que ha hecho que Marruecos lance un boicot encuebierto contra Ikea y otras empresas suecas por su "postura hostil"!), quiere decir que algunas cosas se están moviendo en este conflicto.


(Carta 452)

17 de novembre de 2015

L'"ERROR" EN CAMPANYA DE LA CUP I L'ACORD WIN-WIN

Molts independentistes se sorprenen de l'actitud taxativa de la CUP i esclaten en còlera. Fins i tot votants seus es lamenten d'haver-ho fet. Crec que hem d'entendre què ha passat i, no havent-hi mala fe, acceptar i buscar-hi solucions. Anar a eleccions de nou no convindria a ningú: ni pel que fa als resultats, ni pel desànim que suscitaria entre els independentistes, ni pel fastigueig que provocaria en els no independentistes. Els partits independentistes no poden tapar la seva incapacitat tornant a recórrer a la ciutadania si no fa falta. Estem trobant paranys en el camí, però ningú va dir que seria fàcil? I el més interessant de tot plegat, per ironia dels que ho estan passant malament amb la lentitud, és que les dificultats en el camí faran més fort i més inclusiu el moviment.

Crec que la CUP va fer un error en campanya i la prova d'això és que ara està atrapada. No pot tirar ni endavant ni endarrera... Però bé, tampoc és tan greu i ja s'estan fent passos per arreglar-ho, tot i que no se si es caminarà tot el camí que cal transitar. Perquè em sembla que la millor manera de sortir d'un atzucac així és assumir l'error internament; demanar, en contrapartida, un moviment d'aproximació per part de JuntsxSí; i actuar com s'hagi d'actuar explicant el canvi i el perquè. No n'hi ha d'altra.

Tant que me'ls estimo, els voto i confio en la CUP, però no puc deixar de sentir que va ser un error prometre que no s'investiria a Mas. Per què? Doncs perquè no eren unes eleccions normals per constituir un parlament i triar un President, sinó que eren unes eleccions plebiscitàries per tirar endavant un projecte si guanyava el SÍ. I ells van dir que d'"aquesta aigua mai en veuré". I com que la política vol dir acords amb altres, una frase així simplificada no es pot prometre. La frase "No investirem a Mas" és una simplificació d'una posició en contra de les polítiques de dretes, en contra de retallades socials, en contra de la corrupció, en contra de les privatitzacions, en contra del debilitament dels serveis socials, etc... però és igual qui hi posem al davant, tant si les fa en Mas, la Munté, en Rull o el Pato Donald. Llavors en campanya sonava bé per rivalitzar amb CSQEP i semblava que el "no investirem a Mas" resumia un concepte més ampli. I si no ho deien, els periodistes els ho preguntaven. Però és clar, en realitat dependrà de les condicions en les que calgui investir en Mas, no? No és el mateix investir Mas, rival ideològic, el 2011 amb un programa de dretes neoliberal encarat a beneficiar els poders fàctics, que investir Mas el 2015 amb un programa socialdemòcrata (superior al del tripartit), més orientat a la gent i de ruptura amb les estructures d'estat franquistes, amb la concreció d'una proposta de macroconselleria econòmica (que és la de les possibles retallades i polítiques neoliberals) controlada per un polític socialdemòcrata com Oriol Junqueras, i amb l'afegit conjuntural de tenir el Govern de Madrid carregant munició a l'artilleria pesada... No és el mateix...

Per tant, el que caldria haver dit llavors, malgrat els periodistes busquessin el titular, era que "la CUP farà tot el que pugui i més per impedir polítiques antisocials, i que sobre la investidura de Mas ja en parlarem en el seu moment, tot i que molta simpatia no li tenim, per dir-ho finament". Dient això ja era suficient i ara es podria estar defensant el que veritablement importa, que és que Catalunya tingui un marc nacional adequat i polítiques socials que ajudin a construir una societat justa.

Per què una pregunta: ¿Si JuntsxSí hagués tingut un diputat més i hagués pogut investir Mas, la CUP hi hagués votat en contra? Més aviat s'hagués abstingut permetent la investidura, no? I llavors hagués renegat d'aquest govern i no hi hagués col·laborat per tenir a Mas de President? O en no haver hagut de votar a favor, ja no hi hauria cap problema per seguir endavant? És a dir, que si la gent de la CUP pot trobar-se pensant: "tant de bo no hagués fet falta el nostre suport i Mas s'hagués investit amb els seus propis vots", si podem pensar això, llavors és totalment injust que no permetem tirar endavant, amb una cosa que haguéssim tolerat. És a dir, si hi ha hagut acord polític amb la coalició de JuntsxSí, on hi ha CDC, i es tira endavant el projecte polític, perquè insistir en vetar a la persona?

I quan dic que va cometre aquest error, no els condemno per això. És normal fer errors i almenys són fets amb bona intenció. A més, els comprenc perfectament perquè jo vaig fer el mateix error i, en el temps de campanya, vaig defensar en debats amb amics, que la CUP podia ser garantia de no investir a Mas. No em vaig adonar llavors d'on estaríem ara ni tampoc m'havia parat a analitzar a fons el que necessitem per tirar endavant. A mi m'agradava la idea de rellevar a Mas. Ell no representa el que desitjo per a la societat, i d'ençà de la seva reacció envers el 15M m'havia fet especial ràbia. A més, sabia que la gent continuaria sent independentista i el procés podria tirar endavant. També, no m'agraden els messianismes, més aviat m'agrada que la gent s'empoderi, prengui el poder i no esperi passivament que un líder els faci la feina. Però no era prou conscient que, en aquesta iniciativa, necessitem el gruix de la societat: l'esquerra i també la dreta.

Entenc la voluntat de la CUP d'implicar a CSQEP i que, sense Mas potser això seria una mica més fàcil, però és que la coalició de Mas ha guanyat de llarg. A més, pot passar que intentant implicar CSQEP, perdem a la gent de CDC... Em sembla que, si el Procés Constituent va de veres, CSQEP s'hi implicarà: Perquè ells defensen fer un Procés Constituent sense esperar un procés semblant que també desitgen a Espanya. I llavors ells entendran que, si el 20D Podemos arrassa, llavors es pot canviar la Constitució Espanyola i fer un referèndum vinculant. I davant d'un escenari així, seria molt probable que la majoria de la societat catalana respongués que aquesta Constitució Catalana es desenvolupés dins d'una España reformada. Però si el 20D a Espanya guanyen PP, Cs o PSOE, llavors aquesta Constitució Catalana ha d'obrir-se camí fora d'España. Que CSQEP vulgui gastar un últim cartutx el 20D és normal i és important que ho intentin. Cadascú va arribant al convenciment que el divorci és ineludible quan ja ho ha provat tot per salvar el matrimoni. Però a la llarga CSQEP estarà per la independència si veritablement són dinàmics i dialèctics, i se'ls fa evident el que tots els independentistes pensem: que Espanya no és reformable en termes acceptables abans de 100 anys.

Mentrestant, si collem els de CDC més enllà del que poden aguantar, sabent que ells necessiten sentir-se protagonistes d'aquest procés (pot ser contrari al que ens agrada promoure socialment, però cadascú és com és, i són així) és molt possible que els espantem i s'apartin de la independència i, buscant el pragmatisme, acceptin alguna proposta trilera de Rajoy en forma de pacte fiscal i quatre coses més. Que Mas estigui compromès personalment i èpicament pot fer-me ràbia, però ho veig una bona garantia de mantenir a la dreta implicada. Per altra banda, també hi ha el teixit empresarial i financer català que estan més enllà de les ideologies i, sobretot, els interessen els beneficis. Aquesta gent necessitem que, si bé estan en contra del procés, almenys no ho estiguin molt activament, i que puguin deixar fer. I perquè això succeixi, confiaran més en Mas que en ningú altre, per ser una persona que, en certa sintonia amb ells, veuen amb pes polític i seriós en el sentit de no generar caos i fer les coses ben fetes.

Esperava que la necessitat de comptar també amb la dreta ja estigués més assumida dins del moviment independentista (ho havia escrit en un article que ha estat el més llegit d'entre tots els que he escrit), i és que, per molt que ens rebenti, si no comptem amb el poder empresarial, financer, les classes mitjanes-altes i les classes mitjanes, no tindrem prou força. És impossible. Combatre a "la gent de bé" ara, és fer-se un haraquiri a mig salt del precipici... En el futur caldrà dirimir quin país volem i llavors sí caldrà apuntalar el front d'esquerres per combatre la dreta, però serà llavors, no ara.

I reclamo que JuntsxSí col·labori en trobar una sortida (ho esbossava en aquest article), però si tu has fet un error, has d'assumir-lo i no intentar que els altres t'ho arreglin traient el Mas del mig, quan ha estat refrendat democràticament. És a dir, no crec que el millor sigui fer que els altres et solucionin la papereta i et proposin algú que puguis votar sense despentinar-te. A més que no és tan fàcil fer de President i estar prou format per a ser-ho i en Mas és el seu candidat.

I en el futur acord al que cal que arribin, a CDC no li pot interessar humiliar la CUP (són independentistes de pedra picada, donen un accent social i rupturista que fa falta, poden ajudar a créixer per l'esquerra i, quan hi hagi bufetades des de Madrid, estaran a totes), ni a la CUP li hauria d'interessar humiliar CDC (necessitem ser-hi de tots els estrats socials si volem fer una cosa tan grossa com sortir de l'Estat espanyol, és a dir, no podem fer la independència només amb els sectors populars i cal saber parlar el llenguatge dels sectors de classe mitja i alta). I normalment, en un acord win-win, tots dos adversaris poden guanyar, però és que en aquest cas es va més enllà dels efectes sobre els negociadors, perquè també la societat catalana hi surt guanyant o perdent. Tants els que se n'adonen que a l'Estat espanyol no hi ha possibilitats de democràcia i progrés, com els que no se n'adonen ara mateix per tenir lligams afectius amb persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets, que els fa barrejar els afectes, sentiments i identitats amb quin és el marc polític necessari. I aquesta gent, un cop independents, veuran que ens administrarem nosaltres (aquest serà el veritable canvi) però tot el que els uneix afectivament a persones, indrets o cultures espanyoles o d'altres indrets serà totalment respectat i ho podran seguir cultivant com fins ara.

Per altra banda, JuntsxSí també ha de tenir en compte que la CUP no s'ha inventat la idea de la no-investidura de Mas, sinó que és un mantra que corre per la societat per algun motiu, i això ho han generat els de CDC i, en especial, està analitzat així en els moviments socials d'esquerra, on Mas (així com Felip Puig, Boi Ruíz,...) s'han guanyat el títol de grans dimonis. Per tant, també CDC ha d'assumir això i permetre, amb propostes i assumpció de responsabilitats, perquè la CUP no surti escaldada en la negociació i que no es deixi una terra cremada per a l'esquerra i per als moviments socials.

Quin serà l'acord virtuós? No ho se. Això ho han de desencallar ells. Però l'actitud ha de ser la de buscar la manera sense aixecar-se de la taula i tenint en compte totes les necessitats i no només les pròpies.

Pel que fa al que hauran de cedir les CUP ja poden considerar que han aconseguit coses importants amb aquest "haver-se de" tancar en banda per causa del seu "error" (no hay mal que por bien no venga): S'ha fet 'escrache' públic de les polítiques que Mas va fer, també s'ha fet un toc d'atenció indicant que el procés no és de Mas arribant a considerar la possibilitat de prescindir d'ell (tot i que no s'ha fet, perquè és un actiu important i perquè és molt funcional que estigui al capdavant) i, per últim, també la CUP ha posat en evidència que és un actor decisiu i ineludible per al procés.

En algun moment d'aquest petit calvari, jo com molts altres votants de la CUP ens hem plantejat si no haguéssim hagut de votar una altra cosa. Cadascú donarà la seva resposta. Hi ha gent molt enfadada. A mi em sembla, finalment, que si JuntsxSí hagués tingut majoria absoluta, tot hagués estat més ràpid i fàcil... però haguessin tirat pel dret ignorant a la CUP. I això podria haver-la fet despenjar del procés. En canvi, ara, la solució que trobin els implicarà a tots, també a la CUP. I això acabarà sent una fortalesa per al procés. I a més, en quant a resultats, si JuntsxSí no necessités la CUP per investir el President, tindríem un President omnipotent, sense un govern coral i amb un programa de govern molt menys d'esquerres i menys potent. Per tant, tot això que s'aconseguirà, ho deurem a l'aritmètica actual i a l'"error" de la CUP, i tot plegat acabarà essent un benefici per a tota la societat.

I fins i tot s'hi pot veure una virtut a no tenir President fins a l'últim moment, i és que està retardant la reacció espanyola a l'espera de si ens entrebanquem entre nosaltres i hi ha noves eleccions, perquè això els evitaria haver d'actuar, i mentrestant van digerint la declaració del 9N que hem aprovat. Quan finalment hi hagi President, ja serà massa tard...

Per acabar, un apunt curiós: En la política, sempre hi ha cops de colze per anar davant i ser el "mandamàs". En aquest cas també. Però ¿us heu fixat que ara té el seu mèrit perquè possiblement qui sigui President serà un heroi que passarà (aviat està dit) per la presó?

I per acabar de veritat, sí finalment no hi ha cap tipus d'acord i hem d'anar a noves eleccions, no voldrem escoltar si la culpa va ser d'aquests o d'aquells, no ens interessarà el debat, entendrem que va ser culpa de totes dues coalicions. Perquè, si veritablement volem el que diu la declaració del 9N, i finalment veiem que, aquell amb qui estem negociant, no cedeix i això farà descarrilar el procés, si de veritat volem fer el camí que estem fent, i encara que ens adonem que l'altre no el vol tant, i encara que ens sembli injust, sent conseqüents amb la força que tenim que no és tota, ens tocarà cedir per al bé comú, sabent que en el futur hi haurà la possibilitat de redreçar l'orientació concreta del país.


(Carta 451)