GUATEMALA JUTJA DICTADOR, PERÒ SE'N DESDIU

El 1994 vaig conèixer Guatemala amb l'Associació Catalana d'Amistat amb el Poble de Guatemala, que recolza organitzacions socials a través de l'acompanyament a persones amenaçades. La presència dels 'internacionals' és dissuasòria perquè podrien ser testimonis, en teoria intocables, de vulneracions dels DDHH i les podrien donar a conèixer. Amb la meva joventut, no sabia molt bé on em ficava però, a fi de comptes, les experiències viscudes allí van ser molt determinants per a mi i les vull compartir amb vosaltres.

Una d'elles va consistir en acompanyar uns treballadors que planejaven ocupar una finca, de la que havien estat acomiadats per haver-se sindicat, per forçar la seva readmissió. La nit abans de l'ocupació, en una església on vam dormir, recordo que em van manifestar estar disposats a vessar la seva sang si feia falta, cosa que em va semblar una mica exagerada. 

L'endemà, mentre alguns continuaven l'acompanyament als treballadors de la finca, uns altres vam dirigir-nos al triangle ixil. Aquesta zona remota entre Nebaj, Chajul i Cotzal és on viu el poble ixil que, sobretot en l'època del general Rios Montt, havia sigut perseguit per l'exèrcit en l'estratègia contrarevolucionaria dels EEUU de 'deixar sense aigua el peix'. És a dir, aterroritzar la població local perquè abandonés les muntanyes , i que la guerrilla de la URNG hagués de sortir a buscar menjar fora d'aquesta zona de difícil accés. Per escapar de les matances, les comunitats ixils havien viscut amagades durant anys, parapetant-se sota els arbres, sense encendre foc i canviant constantment de lloc. Ara que les condicions eren més tranquil·les, s'havien armat de valor per tal de construir poblats anomenats Comunidades de Población en Resistencia (CPR) de la Sierra.

Ku i Mat a les CPR de la Sierra

Vaig conviure amb el Ku, la Mat i els seus fills a la seva casa, i vaig participar en les activitats col·lectives d'una comunitat traumatitzada per anys de clandestinitat i terror. Havien patit un autèntic genocidi que no semblava interessar a ningú en el país. Recordo que, a banda de comunicar-me amb ells en castilla -castellà-, vaig esforçar-me amb l'ixil. I si, per exemple, en un camí estret, et creuaves amb algú, el més jove s'havia d'apartar deixant pas i saludant amb 'sh bab' si era home o 'sh nan' si era dona. Llavors, quan es creuaven amb mi, em volien deixar passar, però jo m'avançava i, apartant-me, els saludava en ixil. Se sorprenien molt que un blanc estranger actués amb humilitat i fent un esforç 'innecessari' de parlar ixil i tenir en compte els seus costums. En un país tan racista com Guatemala, d'aquesta manera els vaig fer somriure tímidament moltes vegades.

Al tornar de les CPR vaig conèixer el desenllaç de l'ocupació de la finca. Es va crear molta pressió mediàtica amb declaracions de les autoritats que els treballadors estaven essent instigats per un grup d'espanyols membres de 'La ETA'! Va arribar un moment que la pressió va ser tan gran que els companys van decidir retirar-se amb la promesa de la policia que no hi hauria repressió. Llavors la policia va desallotjar la finca i van traslladar els organitzadors detinguts en helicópter. Després les autoritats van declarar que, volent-se escapar, havien caigut de l'helicópter...

Evidentment, tot això em va fer reflexionar molt i em va portar a implicar en l'intent de transformació d'aquest món. Per altra banda, amb l'experiència d'impunitat del franquisme, mai vaig pensar que els autors del genocidi a Guatemala serien jutjats. Per això em vaig omplenar d'esperança al saber que Efraín Rios Montt era condemnat a 80 anys de presó per la repressió del poble ixil. Però deu dies després comprovem com el Constitucional de Guatemala anul·la la sentència en un ús polític de l'òrgan que ens recorda a altres constitucionals... Ara caldrà que la societat guatemalenca posi el país com una olla a pressió. A l'Argentina també volien passar pàgina i la societat no ho va permetre.

A l'Estat espanyol no hem creat una olla a pressió amb el  franquisme, i el Constitucional ni ha hagut d'entrar en acció per cap judici, perquè senzillament mai s'ha jutjat a ningú pel franquisme. I encara queden 9 ministres de Franco en vida que no s'han penedit del que van fer (alguns van signar sentencies de mort) i han sigut premiats amb càrrecs a grans empreses: Licinio de la Fuente, José María López de Letona, Alberto Monreal Luque, José Utrera Molina, Antonio Barrera de Irina, José María Gamazo Manglano, Antonio Carro Martínez, Fernando Suárez González, i José María Sánchez Ventura. Algú els escratxa? Video de Media.cat.

Última hora Telesur

(Carta 332)

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat, El Setmanari, Bon Dia Andorra.

ESCRATXE A RAJOY I BALANÇ

El 10 de maig, Mariano Rajoy asistia al Saló de l'Automòbil de Barcelona i la PAH va obsequiar-lo amb l'últim escratxe de la campanya de l'ILP. Quan Rajoy va entrar-hi, uns 200 activistes el van esbroncar des de les tanques. Els periodistes van girar les càmeres cap a la PAH i els agents de seguretat, amb empentes, van intentar impedir que

Fotografia feta per Marcelo Expósito

enregistressin la protesta. Un cop Rajoy ja era a dins i el bullici continuava, treballadors de la Fira van comunicar-se amb els activistes per mòbil encoratjant-los a continuar perquè se'ls sentia molt des de dins i calificant la PAH de ser molt grans... L'emoció i la cridòria van redoblar-se! Després els activistes i la mateixa portaveu de la PAH van posar-se davant la cara un cartró que simbolitzava el marc d'una pantalla de plasma, parodiant les últimes “compareixences” de Rajoy.

Els 'escraches' han vingut per quedar-se i necessitem trobar una paraula en català per anomenar-los... S'han suggerit 'escarni' o 'escarn', però no són adequats, perquè 'escarnir' és burlar-se i els

'escraches' són per denunciar. Els va començar a utilitzar l'organització HIJOS, de fills de desapareguts de la dictadura argentina, per denunciar públicament a responsables de desaparicions o tortures que vivien amagant el seu passat. I així com en castellà han incorporat aquesta paraula del lunfardo argentí, en català podem d'incorporar-la amb la nostra grafia: 'escratx' o 'escratxe'.

Fet l'apunt lingüístic, el que més ha sorprès dels escratxes ha estat la reacció del PP, que ha fet un pas més en els seus despropòsits, al comparar un moviment social com la PAH, que s'ha guanyat el cor de la gent, amb el terrorisme i el nazisme! A partir de 1979 a Itàlia, amb un clima de molta mobilització social, el jutge Pietro Calogero va condemnar per terrorisme a Toni Negri i una trentena de membres de l'Autonomia Obrera pel sol fet de defensar principis polítics semblants als de les Brigades Roges. Va ser l'estratègia per, encara que injustament, arrassar amb totes les mobilitzacions que incomodaven el capital i la casta política. El mètode es va batejar com “teorema Calogero”. Exactament el que va copiar Baltazar Garzón al País Basc: tothom qui defensava la independència i el socialisme, encara que utilitzés mètodes no violents, era susceptible de ser acusat de pertinència a banda armada, per compartir objectius polítics amb ETA, i així han ocorregut aberracions judicials com el cas Egunkaria, el cas dels regidors de la Udalbiltza, el sumari 18/98... Però és totalment esperpèntic que el PP hagi intentat relacionar la PAH amb ETA perquè no tenen res a veure ni tan sols pel que fa als objectius polítics... Han d'estar molt desesperats per recórrer a aquest tipus de míssils terra-terra i no adonar-se de la imatge que estan projectant...

En realitat, un escratxe no deixa de ser una manifestació, però en comptes de baixar per Via Laietana i acabar a Sant Jaume, es concentra davant d'on viu o treballa un parlamentari que pretén votar contra una ILP que compta amb el suport del 80% de la societat (inclosos molts votants populars!) i que aborda un problema gravíssim que està destrossant vides (literalment en alguns casos, per desgràcia). I els polítics ¿ens volen dir que no els agrada que la manifestació sigui en un lloc on la notaran tan si volen com si no? Que prefereixen que sigui a la Via Laietana per ignorar-la olímpicament? Doncs llavors, molt millor davant de casa seva! Perquè un escratxe només és insuportable si un mateix creu que és culpable del que se'l denuncia, si un sap que votarà contra la proposta de la PAH per beneficiar els bancs per davant dels ciutadans. En canvi, si un estigués molt segur que defensa el correcte, llavors ni li molestaria l'escratxe més enllà del soroll que provoca, ni li costaria d'explicar el perquè de la seva opció a familiars i amics...

A més, les queixes del PP destil·len altivesa i pretensió d'impunitat. No accepten poder ser qüestionats com qualsevol altra persona. Ens ha recordat quan el moviment del 15M va manifestar-se davant del Parlament i tots els polítics van tancar files exclamant que aquella protesta era inacceptable i un atemptat contra la democràcia. És el mateix pressupòsit que no són servidors sinó senyories...

Però malgrat tot, la PAH surt d'aquest procés d'escratxes amb més legitimitat que mai i havent sabut desactivar, a cop d'escratxe, l'operació de rentat de cara que el PP pretenia dur a terme amb la futura llei de desnonaments, que podran imposar amb la majoria absolutat, però que naixerà totalment desacreditada a ulls de la ciutadania.

(Carta 331)

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat, Anoia Diari, L'independent de Barberà, Bon Dia Andorra, Rebelion.org.

PROVA DEL COTÓ A L'ACTUACIÓ POLICIAL DE L'1 DE MAIG

Amb perspectiva, podem analitzar una de les primeres actuacions del nou conseller d'interior: el dispositiu policial de l'1 de maig a Barcelona. No deu ser fàcil ser conseller d'interior, però ningú els obliga a ser-ho i, com que els cossos de seguretat estan facultats, fins i tot, per agredir-nos violentament si així poden evitar mals majors, això és tan delicat que hauríem d'estar satisfets democràticament quan s'escruta la seva activitat perquè no es pugui cometre ni un sol error.

El 30 d'abril, va haver-hi una manifestació anticapitalista pels carrers de Gràcia que va aplegar unes 150 persones. Es van trobar amb un dispositiu de 30 furgonetes dels Mossos, però el més sorprenent va ser que els 200 antiavalots van sortir dels seus vehicles i van desfilar pels carrers del barri darrera la manifestació, amb cascos, armilles antibales, proteccions, escopetes de bales de goma i màscares antigàs. Els veïns i veïnes es van indignar amb la demostració de força i, fins i tot, s'ha fet algun vídeo de paròdia d'un espectacle mai abans vist.

Certament el dispositiu impressionava. Em va recordar els països d'Amèrica Central on pots trobar-te l'exèrcit patrullant pels carrers amb uniforme de combat i ametralladores. Això aquí no es permet perquè seria intimidatori. L'exèrcit resta tancat als quartels fins que faci falta la seva intervenció. I així havia estat amb els antiavalots, que estaven tancats a les comissaries o, com a màxim, a dins de les furgonetes, per no escalfar l'ambient si no era estrictament necessari. ¿Recordeu com ens vam sentir amb els vols de caçabombarders de l'exèrcit espanyol per terres catalanes després de la manifestació de la Diada? Doncs igual en aquesta ocasió, els antiavalots actuaven amb la consigna de mostrar-se i contaminar l'atmosfera de violència, una actitud molt imprudent i provocadora, més encara en aquests temps que s'està patint molt i necessitem protestar i exigir responsabilitats, mentre veiem que aquestes s'eludeixen i els casos de corrupció afloren arreu.

I la tarda de l'1 de maig, en la manifestació alternativa als sindicats, altra vegada un fort dispostiu d'antiavalots ens amenaçava com si fóssim potencials criminals, violentant el dret de manifestació, només perquè qüestionem que la crisis ha estat provocada per il·legítims rescats, amb diner públic, de bancs privats que s'havien equivocat en les seves operacions econòmiques. I cada carrer per on passava la manifestació era taponat lateralment per desenes de furgonetes de les que sortien els antiavalots ostentosament. Això crispava l'ambient, però els manifestants no queien en la provocació, fins que en el creuament de Còrsega amb Enric Granados, els antiavalots, de sobte i per la força, van dividir la manifestació en dos, separant el cap de la cua, i van posar molt nerviosa la gent. Llavors sí que una part dels manifestants van reaccionar i va haver-hi corredisses, llançament de pedres i es van trencar aparadors.

Però quin dret tenen a tallar una manifestació que avança tranquil·lament? Atempten contra el dret de manifestació! Després han al·legat que era perquè ens acostavem a la Diagonal i no es podia interrompre el seu tràfic en un dia que jugava el Barça. Vinga va! ¿No es pot tallar la Diagonal, ni un moment, per protestar per una crisis que ens està matant, perquè hi ha un partit de futbol? És que frivolitzen el patiment social que existeix i actuen com si fossin els amos i senyors del carrer! Si volen crear ràbia, la veritat és que ho fan molt bé, però compte on ens pot portar això i miro, per exemple, cap a Grècia...

A més d'inapropiat, és que tots aquests jocs de soldadets costen diners i és un malgastament intolerable en el moment actual: Calculen que només el dispositiu del 30 d'abril va costar uns 95.000 euros! I l'1 de maig teníem sobre nostre el recurrent helicòpter dels Mossos que ens costa 2.721 euros cada hora de vol... Indignant, senyor Espadaler! L'única nota positiva és que, malgrat els antiavalots lluïen escopetes de bales de goma, no es van ni atrevir a utilitzar-les. Almenys en aquest aspecte, els hem començat a posar al seu lloc i aviat les hauran de prohibir.

(Carta 330) 

Publicat com a mínim a: La Directa (publicat com a article), El Far del Baix Llobregat, Anoia Diari, Rebelion.org.

FINS SEMPRE, HUGO CHÁVEZ!

Els nostres mitjans de comunicació són terriblement tendenciosos contra Chávez. Uns per ser corretja de transmissió dels interessos de les multinacionals espanyoles i altres per no desmarcar-se dels mitjans de referència. Patètic tot plegat perquè, comprendre el que succeeix en aquest país, és cabdal per entendre el que està passant a l'Amèrica Llatina.

Els diaris diuen que tot va començar el 1992 amb el cop d'estat de Chávez, i així ja comencen aixecant desconfiances. Però seria necessari conèixer els motius del cop d'estat per jutjar-lo. Podrien començar la història més aviat el 1989, després de dècades de bipartidisme immobilista i elitista, quan el poble veneçolà, acorralat per mesures d'ajustament estructural neoliberals (d'austeritat li diuen ara), es revolta saquejant supermercats per aconseguir menjar, i l'exèrcit mata un mínim de 3.000 persones (igualant els números del cop de Pinochet, per posar un exemple que ens permeti entendre).
D'aquí ve l'aixecament de Chávez, que fracassa, però en parlar per televisió, per anunciar la rendició i evitar morts inútils, diu dues coses: “jo assumeixo tota la responsabilitat” (no eludeix responsabilitats!) i “no hem aconseguit els nostres objectius... per ara” (generant grans esperances en el poble). Chávez és empresonat, però la pressió popular fa que dos anys més tard hagin d'amnistiar-lo.

En un procés efervescent arriba al poder el 1999 i, malgrat els poders fàctics pensàven que el podrien cooptar, Chávez comença un camí autònom que el portarà a revolucionar el continent. Reflota l'OPEP i el preu del petroli, reforma la Constitució afegint centenars de drets, aconsegueix que l'empresa petrolera estatal no dilapidi els beneficis amb sous milionaris als directius, sinó que aquests recursos arribin a l'erari públic, s'insubordina a l'FMI, posa a lloc les multinacionals que operen en el país, impulsa desenes de campanyes ('missions') de sanitat, alfabetització, educació primària, secundària i universitària, cultura, economia cooperativa,... construeix centenars de milers d'habitatges socials, crea menjadors per a persones en risc d'exclusió, nacionalitza empreses, retorna empreses als treballadors, fa una certa reforma agrària, i tot això a través d'impulsar la democràcia comunitària amb consells comunals, al mateix temps que guanya processos electorals un rera un altre, invalidant totalment el qualificatiu de “dictador”, amb l'índex de confiança en la democràcia més alt d'Amèrica Llatina (77%)... apareix setmanalment en un programa televisiu per explicar què s'està fent i per motivar el poble a implicar-se socialment (video d'exemple, sobretot els minuts finals). Algunes de les mesures són més voluntaristes que eficaces, però el desig genuï fa que vagin trobant els camins i s'aconsegueixin resultats. Tot això activa els adversaris: es fan aturades patronals i de certs sindicats instrumentalitzats per desequilibrar el procés, es fomenta la polarització social des dels mitjans de comunicació privats, es bloqueja l'empresa petrolera estatal, i fins i tot es recórre al cop d'estat.

El 2002 l'exèrcit segresta Chávez. La patronal pren el poder. EEUU i Aznar beneixen el cop. Els pobres de les barriades de Caracas es posen les camises roges de la revolució bolivariana i baixen de les muntanyes cap al centre, com una riuada roja, per exigir l'alliberament del president, determinats i sense por, exposant-se a ser massacrats. Centenars de milers de persones rodegen el Palau governamental de Miraflores creant un estat de xoc entre els colpistes que trontollen. Militars democràtics prenen la iniciativa i alliberen Chávez. Chávez no serà Allende. El cop ha estat revertit en un cas sense precedents a l'Amèrica Llatina i al món.

La revolució bolivariana continua: S'arriben a guanyar fins a 13 eleccions, es perd una elecció per modificar la Constitució i es reconeix, s'erradica l'analfabetisme, la despesa social puja al 60% dels ingressos!, es redueix un 44% la pobresa!, és el país del continent on més creix l'Índex de Desenvolupament Humà, es crea Telesur per no dependre dels canals nordamericans, es crea l'ALBA bolivariana de l'intercanvi i la solidaritat per contraposar-la a l'ALCA nordamericana de la competència del fort contra el feble del capitalisme, i es “contamina” a altres governs llatinoamericans a ser valents i sobirans davant les multinacionals, tot i que amb una filosofia extractivista i productivista del passat, però almenys enfocada a la tan necessària redistribució. Es defineix un nou socialisme democràtic del segle XXI que “perilla” d'extendre's més enllà d'Amèrica.

Europa s'hi resisteix, perquè ara estem més entossudits que mai amb les polítiques de submissió al pagament del deute extern. Ells ja ho van viure als 70 i 80, i després han florit els governs d'esquerres que han hagut de respondre a les exigències del poble. Farem bé d'aprendre del procés d'Amèrica Llatina i no repetir l'error d'esperar que les solucions vinguin de les polítiques d'austeritat. La solució va ser: cop de puny sobre la taula i modificar les regles de joc per fer que l'economia estigués al servei de les persones. 

(Carta 329)  

Publicat com a mínim a: El Periódico (carta destacada), Diari Ara, L'independent de Barberà (aparegut com a article), L'independent de Gràcia, La Directa, Anoia Diari, Diari Wanàfrica, Diario de Noticias de Navarra, Andalucía Información.

HEM INTERPRETAT CORRECTAMENT EL 25N?

Tres mesos després de les eleccions del 25N encara escolto molta gent que, al meu entendre, no les ha interpretat correctament. Anem a pams:

“La devallada d'escons de CiU indica que la seva aposta independentista ha estat errònia”. Fals. El fet que hagi perdut 12 diputats pot ser una patacada per als interessos del partit, que lògicament eren guanyar escons i poder, però la veritat és que només ha perdut 86 mil vots! En segueix tenint més d'un milió, i treu gairebé sis-cents mil vots al segon. Què ha passat llavors? Hi ha tres factors a tenir en compte:

1) Aquesta pèrdua de 12 diputats s'estableix respecte les anteriors eleccions al Parlament, perquè es comparen eleccions del mateix tipus, però realment aquestes últimes no van ser “normals" pel component plebiscitari inèdit i va fer que, molts votants usualment gens motivats a elegir el Parlament català, en aquestes sí es van mobilitzar per oposar-se a l'eufòria sobiranista. És així com la participació es va enfilar fins al 67,76%, és a dir, 515 mil persones més que en les anteriors! De manera que el nombre de votants de CiU, que habitualment sí hi participen, va ser semblant a l'anterior elecció, però es van traduir en menys escons.

2) En la comparativa tampoc cal oblidar que les eleccions de 2010 arribaven després d'anys de crisi econòmica i desgast del tripartit, de manera que CiU va tenir llavors el ganxo de ser l'alternativa útil per desvancar el tripartit.

3) En canvi, a les eleccions de 2012 és la federació qui suporta el pes de governar en crisis i amb retallades, i hagués pogut perdre tranquil·lament 300 mil vots i no només 86 mil! Preguntem-nos quants vots perdria el PP, només per la crisis, si se celebressin eleccions ara? El fet que CiU sabés renunciar al pacte fiscal per sincronitzar-se amb l'onada popular sobiranista que els amenaçava de desbordar va fer que pogués reil·lusionar al seu electorat i, fins i tot, sumar alguns suports per compensar les pèrdues.

Els de CiU, a banda de si només han estat tacticistes o si a més s'ho creuen, no han “perdut” vots amb el viratge de Mas, sinó que podríem dir que n'han “guanyat” respecte al resultat que haguessin fet sense l'agenda independentista.

Per altra banda, ERC amb mig milió de vots, més que guanyar nous votants, ha recuperat el suport que tenia el 2003 i 2006. El 2010, malgrat la reacció independentista que va seguir la sentència contra l'Estatut, els republicans es van esmicolar, pel desgast i els conflictes derivats del segon tripartit, en diverses forces: ERC, SI i Rcat sumaven 362 mil vots i van provocar una fuga de 140 mil vots cap a l'abstenció i cap a CiU. És en part mèrit d'ERC haver aconseguit aquesta reconcentració, però s'ha de reconèixer que el caràcter plebiscitari del 25N hi va ajudar moltíssim.

Pel que fa al PSC ara va perdre més escons, però tampoc va experimentar una gran devallada de vots (només 50 mil). El fet és que des de 2006 han perdut mig milió de suports! I el 25N van aguantar més del que molts imaginaven, degut a certa mobilització d'abstencionistes de les autonòmiques i degut a la base sociològica del partit que -encara- es manté impertèrrita davant la deriva que el va allunyant de la centralitat política. Per altra banda, el PP, malgrat el caràcter plebiscitari del 25N, no va pujar tant com esperaven, perquè els votants no habituals en eleccions autonòmiques es van decantar majoritàriament per C's que marca un perfil anticatalanista més definit i no tenen responsabilitats a Madrid. 

ICV-EUiA van guanyar molts vots en un equilibri entre el que rebia del PSC i el perdia cap a les CUP. 

Les CUP al seu torn van donar la campanada i van irrompre al Parlament nodrint-se sobretot de vot d'ICV-EUiA, en menor mesura d'ERC i d'abstencionistes militants que votaven per primera vegada. 

Amb tot, l'anàlisis que sí crec que és pertinent és que s'observa una tendència en forma de desplaçament electoral persistent cap a l'esquerra: Tant de CiU a ERC, com del centrisme del PSC cap a ICV-EUiA, i al seu torn, d'ICV-EUiA cap a les CUP. I es consolida un independentisme transversal, amb un bloc molt fort d'esquerres, cosa que, alguns volen obviar, atribuint tendenciosament l'independentisme a Mas, quan ell representa la dreta però, en aquesta aventura, l'acompanya la majoria sociològica d'esquerres del país i això pot determinar molt el procés constituent del nou estat.

(Carta 328) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (publicat com a article).

NECESSITEM GRANS MANIFESTACIONS EL 16F

En les campanyes de denúncia apareix, tard o d'hora, el debat sobre l'aventura d'impulsar una ILP. Els favorables hi veuen la possibilitat de visibilitzar encara més la demanda i, si tot anés bé, arribar a la implementació d'una llei, però als detractors els pesa embrancar-se en un esforç descomunal en el terreny de joc dels poders establerts, generalment contraris a la proposta, que tindran a la seva mà la possibilitat de truncar el procés a la primera de canvi, infligint un revés a les espectatives dels impulsors, exhausts i ficats, de sobte, en un atzucac de tortuosa sortida. La realitat és que en 30 anys, el Congrés no havia ni arribat acceptar a tràmit les més de 60 ILP que s'hi havien presentat, amb una única excepció. Cal remarcar que aconseguir el mig milió de suports que requereixen no és com una àgil recollida de suports a internet, sinó que és un esforç ingent de gestionar fulls oficials, de paradetes al carrer, d'explicar la proposta i debatre-la... per tant, que la ILP de la dació retroactiva hagi aconseguit 1.402.854 suports és espectacular! Hi ha ajudat el drama social en augment, la coincidència amb l'inesperat esclat del 15M, i l'energia i coratge de la PAH i col·laboradors, que han combinat la recollida de signatures amb constants accions de desobediència contra els desnonaments. Tot semblava abocat a un nou capítol de frustració i patetisme del nivell democràtic post-franquista, amanit amb un contrapunt de sarcasme si la ILP a favor dels toros properava, quan ha saltat la sorpresa: el PP ha acceptat la proposició a tràmit (CiU ja havia canviat de postura dies abans, per deixar el PP sol davant de la ciutadania). En el canvi, ha estat determinant el gran suport ciutadà, contrastable mediàticament i demoscòpica, construït a base d'accions directes, de la compareixença de la PAH al Congrés, del drama dels suïcidis, i tot això visibilitzat a les xarxes socials i als mitjans de comunicació. Està bé aprofitar-ho per a remarcar-nos que “mobilitzar-se, sí que serveix!”, però hem d'entendre també què ha portat al PP a actuar així. Tenien dues possibilitats: 1) Rebutjar-la i acabar d'irritar la ciutadania provocant una explosió social en cadena a partir de la manifestació convocada per al 16F. 2) Acceptar-la a tràmit, encara que eclosioni un debat que no volen obrir, amb l'intent de passar el tràngol del 16F amb un optimisme desmobilitzador: “ja s'ha aconseguit fer justícia”, “han entès que era necessari”, “les coses comencen a canviar” i, a llarg termini, intentar desinflar el globus, desvirtuant la proposta, que només els polítics podran debatre, de forma que esdevingui complicat tornar a aglutinar tant de rebuig contra el que finalment aprovin. Aquesta és l'aposta del PP, i de CiU també. Està a les nostres mans aconseguir una grandíssima manifestació el 16F com ho hagués estat amb la revocació de la ILP. Cadascú s'ha d'encarregar de convèncer el seu entorn per assistir-hi. D'altra manera, desaprofitarem l'acorralament a que els hem sotmès.

(Carta 327) 

Publicat a: Ara, El Punt Avui, Estrella Digital, El Far del Baix Llobregat, El Periódico d'El Raval, Aragon Digital, Rebelion.org.

S'HA EQUIVOCAT LA CUP?

Molts mitjans de comunicació ho expliquen com si la CUP no hagués votat a favor de la Declaració de Soberania. Però saben que la CUP ha declarat estar-hi a favor i ha votat a favor, tot i que volent mostrar-se crítica. És veritat que s'han sumat 2 vots menys pel 'sí'. I, en tot cas, si el que interessa és sobretot que els mitjans no puguin descartar a la CUP, llavors sí que la CUP ha votat malament. I sovint ens sembla que el que diuen els mitjans és el més important. I és important. Però potser no tant com pensem. Al final, el que acaba comptant més és la veritat i no la veu dels mitjans -que rarament són coincidents-. Tenim un exemple recent en la lectura de molts mitjans de les eleccions del 25N: El pla sobiranista de Mas s'havia estroncat. Però la realitat ha acabat aflorant per a tothom: ni el procés és de Mas, ni ha ensopegat, en tot cas és tan complexe com la societat mateixa. Per tant, no caiguem en urgències i sacralitzacions amb la Declaració. En què hagués canviat tenir 2 vots més pel 'sí'? En poc. En canvi, ¿quant ha servit i servirà que es visualitzés, malgrat haver enfurismat a alguns independentistes, que per la CUP l'àmbit de la nació són els Països Catalans i que no vulguin veure's dins la UE sense debat? Per una banda, encara que minoritaris, aquests dos temes ja floten en el caldo i, per altra, ¿com se'ls hagués tractat a partir d'ara als de la CUP si, no havent incorporat cap proposta seva, haguessin acabat votant afirmativament? S'hagués conclòs, encertadament, que aquests aspectes no eren tan importants per a ells i que, malgrat tota la retòrica del cavall de troia de les classes populars, et pots permetre no tenir-los en compte perquè acabaran venint a menjar de la mà. Lluny de ser una necessitat imperiosa el 'sí' dels 3 de la CUP, serà molt més útil pel llarg procés que no acaba amb aquesta declaració d'intencions del Parlament, que se sàpiga que la CUP farà valdre el que representa. En traurem molt més. Òbviament, ara i a nosaltres no ens toca decidir pels Països Catalans, més encara si acceptem la classificació autonòmica espanyola i només consultem a la població de la Comunidad Autónoma de Cataluña, però el precedent històric apuntat per la CUP pot ser rellevant per enllaçar amb processos que, en un futur, tinguessin lloc al País Valencià, Balears, Franja o Catalunya Nord... Per altra banda, pot ser molt útil visualitzar que l'independentisme “més radical” planteja sortir de la UE, perquè el fet de la permanència o no a la UE és un element que no depèn solament de Catalunya, i que està més aviat en mans d'España. No és tant per si al final hi podríem entrar o se'ns vetaria, perquè, de voler-ho Catalunya -i realment caldria decidir-ho a banda del tema independentista-, està assegurat que la UE ens hi voldria perquè som contribuents nets a la UE i perquè, la part del pagament del deute espanyol que Catalunya assumiria, no quedés fora de la UE i fos més alt el risc que la societat catalana decidís no pagar-lo. Però en tot cas, desitjar explícitament de pertànyer a la UE, ens farà més vulnerables al xantatge de la por que España intentarà aplicar. La postura flexible de voler ser a la UE -que genera credibilitat internacional- però, al mateix temps, poder-hi renunciar si España i la UE ens amenacessin, fent que els independentismes més moderats  es "radicalitzessin" inclinant-se per la tesis de la CUP de sortir de la UE, és la postura que ens dota de més poder i maniobrabilitat. La CUP ha sabut comprendre que el seu paper no és començar renunciant el primer dia de la marxa, sinó agafar posicions, fer-se valdre i preparar-se per contribuir al llarg de tot el recorregut. Ara la tindran més en compte. Tot i que això no vol dir que el 'sí crític' fos desitjable per a tots els partits. Cadascú ha tingut el seu paper. El vot d'altres també ha estat decisiu per tirar endavant una Declaració que enceta el camí cap a la consulta, on haurem de decidir si volem ser un estat sobirà no supedidat a les estructures d'Estat espanyoles que tant malestar han provocat i provoquen a Catalunya.

(Carta 326)

Publicat a: Ara, La Vanguardia, Anoia Diari, Bon dia Andorra, L'independent de Barberà (aparegut com a article), El Temps.

RESUM AUDIOVISUAL DEL 2012

PRIMER COP DE LA CUP

El discurs de David Fernàndez de la CUP en el debat d'investidura va despertar l'admiració tant entre els que havien votat el partit com els que no. I va ser degut al contingut i al to. El David no és un bon orador, en el mal sentit de la paraula, perquè no s'expressa amb virtuosisme per amagar un discurs buit, però sí és un bon orador, en el bon sentit de la paraula, perquè s'expressa suficientment bé i té molt a dir. Va ser un discurs amb una mirada intel·ligent, clara i compromesa amb els problemes que viu la gent del carrer. També el to del David es feia escoltar, perquè no arengava amb la cantarella dels mitings polítics, sinó que conversava tranquil·lament, sabent que tenia coses a dir. Va ser una bona primera intervenció de les moltes que pressumiblement hi haurà en una legislatura que es preveu il·lusionant. Fins i tot vaig sospitar que les intervencions de la CUP influiran a pujar el nivell de la "conversa" parlamentària.

Però sobretot em pregunto com veuran ICV-EUiA i ERC la presència de la CUP? Alguns analistes apunten que aquests partits senten la nova candidatura com una amenaça. I això deu ser-hi en part, perquè aquests dos partits han estat -i aquest és un dels seus mals- massa temps hostatges del funcionament partidista ple d'interessos propis de partit i deslligats del carrer -tot i que sembla que últimament tendeixen a corregir-se-, i llavors sí que poden haver sentit una mica d'enveja del discurs de la CUP o una mica de por que els pugui "robar" votants. Però sobretot, i degut al to del David i a que confio que tant ICV-EUiA com ERC són partits amb un punt de vista d'esquerres, m'he imaginat que, en escoltar el discurs del David Fernàndez, han sentit més aviat admiració i coincidència... I presenteixo que, si aconsegueixen superar la competitivitat visceral i inmadura, podran desplegar una acció parlamentària amb sinèrgies que sigui més plural i efectiva.

I ja se que això que ara diré és massa prematur i que dependrà, en tot cas, de com evolucionin les coses, però com que estic intentant analitzar l'impacte en el Parlament del discurs de la CUP, m'arrisco i ho dic: Crec que, l'altre dia, amb aquest discurs, es van començar a posar les bases d'una futura coalició d'esquerres a l'estil Bildu (on hi ha Batasuna, EA, Alternatiba, Aralar...) o també Syriza. Això només serà possible si tots tres partits es reconeixen mútuament defensant posicions d'esquerra, cadascú des de la seva singularitat, posició i, sobretot, rol (i aquí ERC, com a segona força del Parlament, amb un decisiu i responsable pacte amb CiU per fer la consulta i forçar un gir social, haurà de suar al llarg de la legislatura per fer valdre que és un veritable partit d'esquerres i CUP i ICV-EUiA hauran de comprendre el paper d'ERC i no condemnar-la, d'entrada, per això). També caldrà generositat per adonar-se que una incidència màxima només serà possible renunciant a fer resultats propis (i aquí també als altres però, sobretot a la CUP, li costarà, un cop dintre el Parlament i amb l'altaveu mediàtic al seu avast, renunciar a presentar-se en solitari i poder experimentar un gran creixement electoral). Però sobretot caldrà comprendre com funciona el sistema electoral que serveix per escollir el Parlament que redacta les lleis que condicionen, com poques altres coses, la vida d'un país. El que cada persona o grup és i fa, en la seva singularitat, no s'ha de confondre amb el que cal fer per aconseguir grans majories que puguin superar el llindar del 3% de vots per accedir a l'hemicicle i, a través de la llei d'Hondt, traduir-se en escons.

Deixeu-me exposar-ho amb números: ERC, ICV-EUiA i CUP han tret 21, 13 i 3 escons respectivament, i això suma 37 escons. Però si haguessin anat en coalició haguessin ajuntat 981.368 vots (només 130.000 vots menys que CiU!) que haguessin representat uns 48 escons! Per no dir que segur que la quantitat de paperetes experimentaria un gran increment per la il·lusió que generaria una aposta d'aquest tipus. Per tant, finalment, una societat d'esquerres com la catalana, podria tenir un govern veritablement d'esquerres. És fer volar coloms? Crec que no, crec que és la única proposta possible si no ens volem resignar a seguir sent marginals pel que fa a la redacció de les lleis que ordenen la realitat política, social i econòmica del nostre país, i crec que el poble ho exigirà a aquests partits.

(Carta 325)

Publicat com a mínim a: Ara, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), Diari d'Anoia, Bon Dia d'Andorra, Diari de Tarragona, Rebelion.org.

STOP BALES DE GOMA

Ara que estem donant forma a un futur estat anomenat Catalunya, aquestes coses encara són més importants... Durant els últims 5 anys, a Catalunya, ja van 7 persones que han perdut un ull per culpa de les bales de goma dels Mossos d'Esquadra! L'última víctima ha estat Ester Quintana en la jornada de vaga del 14N. Felip Puig va rebutjar categòricament que s'haguessin utilitzat bales de goma a la zona on l'Ester va perdre l'ull, negant les persones que ho van testimoniar. ¿És que ens volien fer creure que l'Ester havia perdut l'ull d'alguna altra manera i s'inventava que havia estat per una bala de goma per calumniar als Mossos? Ara que ha sortit a la llum un vídeo que demostra que es van disparar bales de goma en aquella zona, la policia diu que farà una investigació... Felip Puig ha de dimitir i demanar perdó pel mal que ha fet. No pot ser que el màxim responsable d'Interior s'extralimiti una i altra vegada en un càrrec tan sensible. I és que la cosa va així: la ciutadania es manifesta al carrer, a l'Administració no li agrada la protesta i envien la policia per treure la gent del carrer. Amb quin dret? El dret de reunió és un dret reconegut a la Constitució espanyola, i també ho haurà de ser a la futura constitució catalana. ¿No és totalment inadmissible democràticament que es vulgui impedir una protesta? Davant d'una manifestació, la policia hauria d'estar amagada per no provocar, i només hauria d'aparèixer i intervenir si hi hauria un mal major que el que ells causarien reprimint, però mai haurien d'aparèixer ni intervenir si la gent simplement es manifesta, per molt que el tema de la protesta no agradi als polítics de torn. És urgent que el Parlament prohibeixi aquestes armes perilloses que amenacen i intimiden a qui es vol manifestar i també posen en perill a qualsevol transeünt que passi a prop. L'autodeterminació d'un poble no només ha d'abarcar a quin estat es vol pertànyer, sinó que també ha de permetre a la societat autodeterminar-se en tots els aspectes de la seva vida.

(Carta 324)

Publicat com a mínim a: Setmanari La Directa (aparegut com a article), El Far del Baix Llobregat, Revista Cafè amb Llet, L'independent de Barberà (aparegut com a article).

DRET A L'HABITATGE?

Repassem els fets: D’ençà de la crisis, els desnonaments s’han multiplicat per cinc, i a l’Estat espanyol se’n fan una mitjana de 517 al dia! En aquest marc, el Consejo General del Poder Judicial (CGPJ) encarrega a 6 magistrats un informe amb mesures per agilitzar els processos civils. En l’annex d’aquest informe els magistrats aborden el tema dels desnonaments i estipulen 18 mesures concretes per canviar-ne el com s'haurien de tractar judicialment. El contingut de l’informe, amb un enfocament molt més humanista que la llei d’hipoteques del 1909, es filtra a la premsa, i la ciutadania rep amb esperança que els jutges comencin a cedir a la pressió popular que reclama solucions.

Però el 24 d’octubre, el mateix CGPJ es desmarca de l’informe que ells mateixos havien encarregat, i no assumeixen ni volen debatre el seu contingut. Un dia després, a Granada, en José Miguel Domingo se suïcida penjant-se amb una corda quan l’anaven a desnonar per una hipoteca de 240.000 euros amb la Caja Rural de Granada. L’endemà, Manuel G.B., veí de Burjassot al País Valencià, s’intenta suïcidar saltant per la finestra quan venien a desnonar-lo.

I el 9 de novembre, Amaia Egaña de Barakaldo, se suïcida llançant-se per la finestra davant l'imminent desnonament per una hipoteca amb La Caixa. Es dona el cas que era ex-regidora socialista de Barakaldo i coneguda de l’ex-lehendakari Patxi López. No son casos aïllats, ja que el 34% dels suïcidis a l'Estat espanyol es desencadenen al voltant dels traumàtics processos de desnonaments, que van de la mà de drames personals de pèrdua de feina, problemes econòmics, depressions,…

No és perquè si que, el 8 de novembre, l’advocada general del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, Juliane Kokott, fa públic un dictamen sobre el cas d’un ciutadà expulsat de l'habitatge per impagament d’una hipoteca amb CatalunyaCaixa. En el dictamen denuncia que la normativa espanyola de desnonaments vulnera la normativa comunitària perquè no garanteix una protecció eficaç dels consumidors davant possibles clàusules contractuals abusives en les hipoteques.

Davant d'aquest casos, la dació en pagament retroactiva, que ha donat a conèixer la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), és el mínim que s’hauria de contemplar, però caldria anar molt més enllà si volem acostar-nos a certa justicia amb les dues altres mesures que la PAH exigeix: Aplicar una moratòria dels desnonaments en els casos d'habitatge habitual i posar els pisos buits dels bancs en règim de lloguer social. Si això no es fa urgentment, haurem de ser coherents i demanar una altra modificació de la Constitució per tal d'esborrar l'article que parla de garantir el dret a l'habitatge.

(Carta 323)

Publicat com a minim a: El Punt Avui, El Far del Baix Llobregat, Anoia Diari, La Marina Digital, Bon Dia d'Andorra, Rebelion.org, L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà.

10.000 EUROS PER UN CAFÈ AMB LLET!

La revista Cafèambllet, de distribució gratuïta a les comarques gironines, va destapar irregularitats en la gestió i l’adjudicació de contractes públics als hospitals de Blanes i Calella. Ho van fer en un vídeo publicat a internet amb el títol de “El major robatori de la història de Catalunya”, que ja suma més de mig milió de visites. L'èxit del vídeo va encendre totes les alarmes en certs sectors de polítics, sobretot de CiU, però també del PSC, que han gestionat la semiprivatització de la sanitat catalana. Arran del vídeo, alguns dels assenyalats estan essent investigat per l'Oficina Antifrau, com Ramon Bagó, president de Serhs i conseller del Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Josep Prat, director de l'Institut Català de la Salut (ICS) i director general del holding Innova. I el 27 de setembre, Marta i Albano, editors de la revista van haver d'acudir a judici per una denuncia de part de Josep Maria Via, assessor d'Artur Mas i president del Parc de Salut de Barcelona. Aquest els acusa de lesions al seu dret a l'honor per haver estat nombrat en un vídeo que conté la paraula “robatori” al títol, al·legant que ell no ha robat res. A la sortida del judici, on Via va poder explicar-se mentre que ells no hi van tenir dret de paraula, els editors es van mostrar sorpresos d'haver estat acusats per Via, i no per Bagó o Prat, per exemple, a qui sí assenyalaven clarament. A Via només el van esmentar citant un article seu publicat a El País, on opinava que la fiscalització de la gestió sanitària la fa ferragosa i burocràtica i que això no és desitjable. Res més. Una mera menció d'un article publicat per ell mateix. En tot cas, potser Via, menys exposat al vídeo, fa la feina bruta als seus companys i intenta espantar els editors de la revista perquè no continuin amb les seves investigacions. Aquest 23 d'octubre, hem sabut que la jutgesa els condemna a indemnitzar a Josep Maria Via amb 10.000 euros (ho podeu veure a: http://www.youtube.com/watch?v=wNNawj7MMVo ). El que no comprenen aquests senyors amb corbata és que la solidaritat en xarxa encara donarà encara més ales a aquestes informacions de Cafèambllet. Endavant Marta i Albano! El periodisme d'investigació és més necessari que mai!

(Carta 322)

Publicat com a mínim a: Diari de Badalona, Diari Bon Dia d'Andorra, Setmanari La Directa (aparegut com a article), L'independent de Gràcia (aparegut com a article), El Periódico d'El Raval.

INDEPENDÈNCIA, FEDERALISME I ELECCIONS

Donada la impossibilitat d'impulsar un referèndum ara, l'única opció era anticipar les eleccions per no deixar el país en temps mort. El resultat valdrà com un prereferèndum encobert que aclarirà tendències socials i llançarà un missatge al món. Però, no serà únicament un referèndum i s'hi barrejaran aspectes diversos, ja que en definitiva es conformarà el Parlament que governarà en un context de canvi nacional, però també de crisis econòmica... Les eleccions serviran per veure si hi ha una majoria que permeti un salt endavant, però també servirà, si la majoria independentista no és suficient, per a que Artur Mas es perpetui una o dues legislatures més amb l'esquer de l'estat propi i de la sobirania (evitant de dir-ne independència, per si ha d'acabar pactant amb Espanya una dependència més "sobirana"...). Els independentistes hem d'entendre que, en aquestes eleccions excepcionals, si fraccionem el vot, reduirem la representativitat en escons. I els partits sobiranistes han d'adonar-se que, els que volen un canvi, són els independentistes i els federalistes. Parlo dels federalistes de debò -espero que ICV-EUiA siguin valents de ser-ho-, és a dir, els que voldrien una federació de nacions lliures, no els que -com el PSC- proposen un federalisme poc més que autonomista, únicament per frenar l'independentisme i amb la intenció de poder-se presentar oferint alguna millora a un poble que pateix l'encaix actual i que anhela més llibertat. I és que, malgrat els independentistes i els federalistes de veritat es veuen distants, en realitat aspiren a la sobirania, encara que desitgen un resultat final lleugerament diferent. En tot cas, la única cosa que Catalunya pot decidir realment és si vol ser plenament sobirana o no, aquesta és la qüestió. Perquè el federalisme no el pot aprovar Catalunya, sinó que únicament el pot proposar, i sempre necessitaria la voluntat d'Espanya. I, en aquest sentit, hem comprovat com Espanya no deixa entreveure per enlloc un impuls honest en aquest sentit. Així estant, al final, un plantejament federalista de veritat, acabaria arribant, si no ho ha fet ja, a la única opció possible: la independentista... Aquesta evidència que Espanya en l'arquitectura interna de la seva identitat (conquesta d'Amèrica, Decret de Nova Planta, franquisme i post-franquisme) no pot concebre's a ella mateixa de diferent manera, ens aboca a les eleccions amb dues postures, i no tres, a nivell nacional: aconseguir la sobirania o continuar en la submissió -disfressada del que es vulgui, però submissió al cap i a la fi-. Aleshores hi ha qui demana als partits de fer coalicions per evidenciar el resultat plebiscitari. I aquí és on neix, per exemple, la demanda de fer un únic bloc independentista transversal a dretes i esquerres, però mentre això podria ser útil per a la qüestió nacional, acabaria essent una olla de grills i socialment seria molt irresponsable, donat que el camí cap a la independència no serà de dos dies i, mentrestant, caldrà prendre decisions socials. Per tant, seria molt més útil políticament organitzar una aliança sobiranista d'esquerres (un Front d'esquerres català) amb: ERC, ICV-EUiA, CUP, Revolta Global, i altres partits més petits. D'aquesta manera, els vots independentistes es dividirien únicament en dos blocs: un bloc de dretes amb CiU -i potser SI i Reagrupament- i aquest necessari bloc d'esquerres. Aquests dos blocs tirarien endavant el procés d'alliberament nacional, però la divisió esquerres-dretes podria impedir la deriva neoliberal d'una CiU més de dretes que mai. Tant si un se sent prosistema com antisistema, no hauríem de menystenir aquestes eleccions com una oportunitat històrica d'alliberar-nos, així com tampoc deixar passar el moment històric de resistència a les polítiques ultraliberals, en alça a Europa, però immensament qüestionades i a punt d'un necessari canvi de cicle a nivell mundial.

(Carta 321)

Publicat com a mínim a: Diari de Badalona, El Far Informatiu del Baix Llobregat, Estrella Digital, Rebelion.org, Anoia Diari, Bon Dia Andorra, Setmanari Directa, L'independent de Gràcia (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article).

EUROVEGAS: NI AQUÍ NI ENLLOC!

La pugna entre Madrid i Barcelona compleix la funció que, l'un per l'altre, s'abaixin els pantalons. Plantegen, per exemple, redactar una llei especial per facilitar l'expropiació dels terrenys agraris del Delta del Llobregat. Enutja que el govern “dels millors” utilitzi l'argument de crear llocs de treball, quan sabem que, més aviat, CiU està interessada que regalimin negocis per "als amics" i, sobretot, espera salvar, a qualsevol preu, el seu govern moribund, ingressant uns quants euros avui que siguin la fam del demà. Diuen que és una gran oportunitat, però ¿per què Las Vegas Sands Corporation aterra precisament a l'Estat espanyol? No és per alegrar-se'n, venint d'algú que amassa el 90% dels seus beneficis a Macau i Singapur, on opera pel fet que gairebé no li cobren taxes, i que està en guerra contra Obama i les seves intencions d'apujar els tributs a les empreses que inverteixen fora del país. De fet, Adelson és investigat per la justícia dels EEUU per vulnerar la Llei de Pràctiques Corruptes a l'Estranger. No podem ignorar el personatge, si volem intuir què projecta construir. Necessiten societats políticament febles per poder exigir prerrogatives exclusives. Primer demanen una excepció en la llei antitabac, després serà un altre tema, i qui posarà límit a les seves peticions? A més, anuncien llocs de treball però, en aquesta zona protegida d'interès mediambiental, ja hi treballen 1.500 camperols. ¿Canviarem l'agricultura per 'apostes' i 'ludopatia', malgrat utilitzen eufemismes com 'oci' i 'joc'? ¿Substituirem una zona verda metropolitana per 36.000 places hoteleres, 50.000 places de restaurants, 6 grans casinos, 18.000 màquines escurabutxaques...? Inicialment, pot comportar negoci i ocupació, però com evolucionarà a llarg termini? L'estat de Nevada, que allotja Las Vegas, és dels que té més atur, execucions hipotecàries, prostitució i morts per crim. Volem decidir en referèndum sobre aquest tema tan intrussiu. Possiblement a l'Adelson no li importi l'oposició social, però els de CiU no saben el que estan generant! Els haurem d'agrair que creïn un símbol per canalitzar el creixent descontentament. Sembla que Eurovegas serà l'espurna que encendrà Catalunya.

(Carta 320)

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, ABC, Anoia Diari, El Far del Baix Llobregat, Rebelion, Bon Dia Andorra, L'independent de Gràcia, L'independent de Barberà.

ALEMANYA-GRÈCIA

A les eleccions gregues Merkel va intentar condicionar el vot dels grecs tot el que va poder, en una mostra de manca d'ètica democràtica. Tot i així una força radical d'esquerres antiajustaments, fins fa poc minoritària, ha quedat segona per poc, i ja veurem com reacciona un poble que ja porta onze vagues generals a la continuïtat del memoràndum... És un bon moment per recordar que el 1953, Alemanya no podia pagar els seus deutes fruit de les reparacions de guerra, dels préstecs de postguerra i d'haver-se beneficiat del Pla Marshall. En els Acords de Londres, 22 països, entre ells Grècia i l'Estat espanyol, van decidir renunciar a la meitat del que Alemanya els debia, i se li van extendre els terminis de pagaments fins a 40 anys establint que no se superés el 5% de les exportacions, per tal d'impedir que l'economia alemanya s'ofegués. Amb aquest tractament de favor del seu deute, Alemanya va poder duplicar el seu PIB en sols 10 anys i recuperar-se de la crisi. Actualment, Alemanya imposa a Grècia que prioritzi el retorn dels préstecs, sense importar-li que pagui l'equivalent del 80% de les seves exportacions! Això destrossa l'economia grega, igual que la de la resta de països PIIGS que estan retallant amb l'únic propòsit de satisfer els creditors. La ironia històrica encara és més gran perquè Hitler havia obligat la Grècia ocupada a prestar-li 3.500 milions dòlars i, un cop perduda la guerra, Estats Units i el Regne Unit van pressionar Grècia perquè renunciés al retorn d'aquest deute i també a la indemnització de guerra per haver sigut destrossada per l'exèrcit nazi, que sí van rebre Polonia (1956) i Yugoslavia (1971). Grècia va reclamar, infructuosament, el retorn del deute el 1945 i el 1995. Actualment, aquest deute històric representaria, segons els experts, uns 330.000-575.000 milions d'euros que superen de llarg el present deute grec de 340.000 milions d'euros. Per altra banda, gran part dels diners que Grècia deu no hauria de recaure sobre la població grega perquè no va ser consultada sobre les grans compres d'armament a crèdit que van sobreendeutar el país. Coneixent aquests precedents podem deduir que la sortida a aquesta situació no és ni de bon tros pagar tots els deutes a qualsevol preu.

(Carta 319)

Publicat a: Diari de Badalona, El Punt Avui, Ara, La Directa, Estrella Digital, Anoia Diari, ABC, Bondia d'Andorra, Rebelion, L'independent de Gràcia.

20.000 EUROS PER UN CAFÈ AMB LLET

Aquestes últimes setmanes, alguns amics meus han viscut directament la injustícia de la retallada sanitària en un país amb riquesa suficient per permetre's un sistema sanitari millor. Una amiga va ser ingressada d'urgències i va comprovar com la falta de personal provocava un alentiment inacceptable a urgències, on et pots jugar la vida. I de fet, un amic m'ha explicat que, fa una setmana, un familiar seu de 40 anys va morir d'un atac de cor en no poder ser atès a temps al CAP de Breda ni a cap altre de La Selva, que tanquen durant la nit per estalviar! Pots veure, les declaracions d'Artur Mas, prèvies a l'incident, justificant el tancament del CAP de Breda perquè no hi ha moltes visites. A més que mentia al Parlament, tal com demostren les dades oficials que l'Assemblea de Breda ha penjat al seu web, la persona que va morir tenia tant dret a ser atesa com els que viuen en grans ciutats. La despesa en sanitat no és un luxe, és una qüestió de país. Cal buscar recursos on sigui (impost de successions, impost de patrimoni, impostos al capital, impost d'IRPF, combat del frau fiscal, retallada de luxes, de protocols i d'ajudes als bancs,...) per garantir el que volem com a país, però és que, a més, el mateix sistema sanitari disposaria de recursos suficients si no dilapidés part de l'erari públic en concerts hospitalaris que gasten molt més que els centres públics! Els companys de la revista Cafèambllet van difondre un vídeo molt interessant "El major robatori de la història de Catalunya" on explicaven el procés seguit per intentar conèixer la destinació concreta de partides pressupostàries sospitoses d'hospitals privats que reben diners públics, i com els havia estat d'impossible aconseguir-ho. Ara, Josep Maria Via, un assessor d'Artur Mas, els demanda 20.000 euros pel seu honor. Si no hagués estat per la valuosa recerca de la revista Cafèambllet, que ha derivat finalment en investigacions judicials, hauríem seguit malgastant els diners públics en els casos de Blanes i Calella. Parafrasejant al Che Guevara: Cal fer un, dos, tres cafès amb llet!

(Carta 318)

Publicat com a mínim a: L'Independent de Barberà (publicat com a article), La Marina, Rebelion.org, Revista Eccus, Línia Vallès, Diari de Girona.

PROHIBIM LES BALES DE GOMA A CATALUNYA

Mentre que es van difondre àmpliament les imatges de contenidors cremant durant la vaga general, vaig trobar a faltar el mateix interès, per part dels mitjans de comunicació i de polítics com Felip Puig, per donar ressò als ferits per causa de la policia. Els Mossos d'Esquadra utilitzen bales de goma, una arma rebutjada oficialment per la Unió Europea, i aquell dia van buidar un ull a almenys dues persones. I ja van sis persones que han perdut un ull a Catalunya en els últims quatre anys. Cristina Francés, companya d'un dels afectats, Angelo Cilia, ha explicat que els Mossos disparaven a tort i a dret sense mirar, cosa que podeu comprovar als vídeos: Mossos: disparar per plaer o Mossos d'Esquadra llencen pilotes sense motiu. També podeu veure als afectats per bales de goma a Catalunya. Al novembre, el Parlament de Catalunya va rebutjar la creació d'una comissió per estudiar l'ús i la conveniència d'utilitzar aquestes armes. Estaria bé que, ara que venen temps d'empobriment i reivindicacions, amb l'acumulació de tots aquests casos i amb la recent mort per bala de goma d'Íñigo Cabacas durant una celebració de fútbol al País Basc, es prohibeixi l'ús d'aquestes armes que amenacen a qualsevol transeünt. És totalment desproporcionat el dany irreversible que poden causar, respecte del que la policia intenta impedir, per no dir que poden atemptar contra qualsevol persona que es trobi al carrer en aquell moment, tant si s'està manifestant, com si passava per allí.

(Carta 317)

Publicat com a mínim a: Estrella Digital, Rebelion.org, Revista Eccus.

L’EXEMPLE D'ARGENTINA

1) No ha estat un robatori, sinó una expropiació amb indemnitzacions legalment establertes. La motivació no ha estat la cobdícia sinó preservar la sobirania sobre els hidrocarburs que s'extreuen del seu subsòl.

2) Repsol no és espanyola, sinó una empresa privada que en un 42% pertany a fons d'inversions que no tenen seu a Espanya i en un 9,5% a l'empresa mexicana Pemex. I tampoc contribueix tant al país perquè només declara a Espanya el 25% dels seus beneficis mundials.

3) És la segona empresa espanyola amb més presència en paradisos fiscals (12 filials a les Illes Caiman i una a Libèria).

4) El govern espanyol afirma que la decisió "perjudica a millones de pequeños inversores", però ningú es creu que aquests els preocupin tant, sinó més aviat els grans inversors.

5) Mai una iniciativa privada destinada al lucre hauria d’estar per sobre del dret dels pobles a viure dignament i, a més, cal tenir en compte que l'empresa gaudia dels beneficis mentre que el país es quedava amb la contaminació derivada de l'extracció.

6) Entre 2003 i 2011 la demanda de petroli i gas a l’Argentina havia pujat un 38% i 25%, mentre que la producció de petroli havia caigut un 12% i la de gas només havia augmentat un 2,3%. Això ha fet que l’Argentina, essent un país productor de cru, hagi hagut d'importar-ne.

7) La petroliera afirma que l'expropiació "viola els més fonamentals principis de seguretat jurídica i de confiança de la comunitat inversora internacional", és a dir, li preocupa la justícia pel que fa a les empreses estrangeres, però no li va importar que el govern de Carlos Menem hagués fet que l'Argentina assumís el deute de YPF abans de privatitzar-la, i que la malvengués a Repsol, en un procés ple d'irregularitats, a un preu molt per sota del real, enmig d'una estratègia d'Aznar de pressionar els països que tenien deute extern amb Espanya per afavorir l'expansió de les multinacionals espanyoles.

8) Argentina considera que controlar els hidrocarburs és estratègic i els beneficis que n’obtindrà revertiran, tal com ja està fent, en inversió social i productiva.

9) Es diu que l'Argentina quedarà aïllada econòmicament, però és justament a l'inrevés: El control d’Argentina sobre el seu petroli, farà que sigui econòmicament més sòlida i solvent, i això generarà interès en els agents econòmics. Sí que podrien donar-se represàlies amb motivació política per part de governs i institucions neoliberals que desitgen un escenari econòmic entregat a les grans empreses, però l’Argentina és actualment independent de l’FMI i compta amb complicitats continentals suficients per superar còmodament les protestes que sorgeixin.

10) Però per sobre de tot, el govern de Cristina Fernàndez mostra que és possible la sobirania, és a dir, prioritzar les necessitats dels argentins enfront dels desitjos de grans poders econòmics aliens. Això, lluny de perjudicar-los, els permetrà construir una societat més justa i pròspera, mentre que a Europa ignorem les necessitats de la població per intentar "donar confiança als mercats", una política que frenarà l’economia i alentirà la sortida de la crisis. I si no, temps al temps... La història ens mostrarà clarament el resultat de cada opció.

(Carta 316)

Publicat com a mínim a: Línia Badalona, Periódico Diagonal, El Punt Avui (carta destacada), Revista Eccus, La Opinión de Málaga, El Periódico d'El Raval.

LA CASTA REIAL

El país sencer s'ha enfurismat en saber que el rei borbó d'Espanya, Juan Carlos I, era de viatge de luxe a Botswana assassinant elefants pel pur gaudi de matar (és clar que alguns no els semblarà greu perquè no dista molt de la matança de toros...). Fa poc es va comunicar que es rebaixava el pressupost de la Casa Reial només en un 2%, i que la retallada s'aplicaria als funcionaris reials, però no pas al monarca i a la seva cort. Fa vergonya aliena que hagin retallat tan poc essent com són una despesa tan innecessària i prescindible per un país que aspira a ser racional i modern. Està clar que aquest tipus de viatges i tot el que impliquen no s'han retallat ni es retallaran, perquè a l'oligarquia li importa ben poc el que la gent humil estigui patint. I això és així ja des de l'herència històrica i antidemocràtica del que un rei representa, però agreujat pel fet d'haver estat imposat al poble per un dictador sanguinari per continuar la seva obra d'España: "una, grande y libre". El més interessant d'aquest accident del rei és que permet que la seva figura aflori d'una manera ben poc honrosa, per a desgràcia dels mitjans de comunicació que es veuen obligats a difondre-ho i que, habitualment, contribueixen a insuflar veneració envers la Corona, cosa que fa que els antimonàrquics ens sentim minoritaris enmig d'una massa fervorosa i devota. En canvi, gràcies a aquest tipus de notícies, un descobreix, sobretot a les webs que permeten posar comentaris, que els antimonàrquics som una multitud gens menyspreable i, a més, en ràpid creixement. Possiblement vegem aviat la III República!

(Carta 315)

JO FARÉ VAGA

Jo participaré a la vaga i a les manifestacions de la tarda. I serà formant part de la Vaga del 99%, és a dir, junt al 99% de la societat que intenta que l'1% més poderós no ens imposi mesures que els beneficien a ells i ens perjudiquen a la resta. I no hi participaré només contra la reforma laboral, sinó pels 6 punts cabdals i bàsics que marca la Vaga del 99%. Donada la manera de ser catalana, ens sembla molt raonable que els governs diguin que són "austers" i que no volen gastar més del que tenen, cosa que acompanyen amb un "no és fàcil aplicar aquestes mesures, però són necessàries". Però farem bé d'entendre que, en aquesta guerra de classes que pren forma de guerra semàntica per intentar amagar que s'està prenent partit per un cert model de societat, li diuen "austeritat" quan es tracta de "desinversió social". Parlen d'austeritat com si fos no gastar en luxes, cosa que qualsevol política veritablement d'esquerres contemplaria en primer lloc: no malbaratar els recursos públics que han de servir per fer moltes coses necessàries. Però el paral·lelisme seria que una persona que cada vegada guanya menys a la feina i que, lògicament, el porta a tenir deutes, pretengui aplicar-se l'"austeritat" de no menjar perquè així gastarà menys i podrà tornar els deutes. El que passarà és que s'afeblirà i no podrà treballar, així que finalment, no només no podrà tornar els deutes, sinó que posarà la seva vida en risc. Tots a la Vaga del 99%!

(Carta 314)

Publicat com a mínim a: Anoia Diari, Revista Eccus, Periódico Diagonal.

EL POBLE EN DEFENSA DE LA SANITAT PÚBLICA

És bonic observar que el poble cada vegada està més despert políticament i és més difícil de manipular i de mantenir en la inacció. Per exemple, es pot comprovar en la sanitat pública, un camp en el que CiU s'havia compromès a no retallar durant la campanya electoral. Ara posen excuses de mal pagador com que no sabien que les arques estaven tan buides. Però si escolteu la "Vídeo-carta oberta al President Artur Mas" de la revista Cafèambllet al youtube (Part 1 i Part 2), descobrireu que no caldria retallar la sanitat si es gastessin els diners públics amb austeritat i màxim aprofitament, cosa que no passa. També podeu veure una altra iniciativa espectacular a la web de La PAS on descobrireu com podeu adherir-vos a la denúncia que la Plataforma d'Afectades per les Retallades Sanitàries va posar a la Fiscalia Superior de Catalunya perquè les retallades a la sanitat atempten contra l'article 542 del Codi Penal. És interessant perquè, degut a una pila de motius que tenen a veure amb diferents àmbits, Artur Mas s'ha trobat amb un poble que ja no és tan submís com quan va governar Jordi Pujol... Endavant el poble!

(Carta 313)

Publicat com a mínim a: Línia Sants, L'independent de Gràcia, Revista Eccus, Rebelion.org.

UN JUTGE JUSTIFICA LA VIOLÈNCIA POLICIAL

56 persones van interposar una denúncia als caps polítics i policials que el 27-M van enviar els antiavalots a desallotjar l'acampada de Plaça Catalunya. Havien estat agredides mentre protestaven assegudes pacíficament i valoraven l'atac rebut com a totalment injustificat. El fet que les forces de l'ordre siguin treballadors públics amb potestat d'utilitzar legalment la violència, fa que l'acusació s'hagi de considerar molt seriosament, encara que estiguem relativament "acostumats" (ja és trist) a veure aquest tipus d'actuacions policials. Al jutge li va semblar que no n'hi havia per tant i va arxivar el cas perquè "la actuación policial fue correcta y razonablemente proporcionada". Si voleu fer-vos una idea del que va passar podeu escoltar això al youtube. Només perquè al Felip Puig no li agradi que la gent protesti contra l'status quo, no és motiu suficient per enviar antiavalots a agredir persones. No es condemna tant la violència? Doncs no es pot justificar alegrement! Si a la Plaça la gent hagués representat una greu amenaça vers algú, la violència policial hagués pogut ser un últim recurs per evitar mals majors, però és totalment innacceptable utilitzar la violència legalitzada i pagada per tots perquè una protesta "molesti" als governants, i menys quan s'hi recorre a la primera de canvi, com s'estan acostumant a fer últimament. En el marc d'un increment progressiu de l'enfrontament polític entre les classes dirigents i la ciutadania, és imprescindible que quedin clares les regles de joc i impedir que siguin antidemocràtiques. Per això és tan important que es reobri el cas i que s'elevi la denúncia, si fa falta, a Estrasburg com vol aconseguir la campanya "Som27m" (http://som27m.wordpress.com/contribuir), que proposa que compreu bons de 10 ó 50 euros per arribar als 30.000 euros necessaris. Ho farem possible entre tots?

(Carta 312)

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia.

ROBATORI A LA SANITAT

Si poseu al buscador del youtube el títol: "El major robatori de la història de Catalunya", trobareu una investigació sobre la sanitat en dues parts (Part 1 i Part 2) que han fet des de la revista Cafèambllet basada en dos casos concrets d'hospitals concertats de Blanes i Calella. Increïble el que aquests ciutadans demostren i és que la democràcia s'ha de poder garantir des de baix exercint control sobre els gestors públics. Expliquen com, durant dos anys, han analitzat els pressupostos d'aquests hospitals i hi han trobat partides de milers d'euros en: "Atencions protocolaries", "Estudis i dictàmens", "Despeses diverses", sense haver pogut arribar a saber en què es van gastar aquests diners, malgrat que han recorregut tota la xarxa de responsables que s'han negat sistemàticament a facilitar-los les dades o han manifestat desconèixer-les. Hi ha empreses de gent afí als grans partits catalans que s'han especialitzat en donar "serveis" d'aquest tipus que beuen dels diners públics. Aquest pastís i les seves engrunes són el que persegueixen els que s'entreguen a la funció pública amb tant d'"altruisme", per això els grans partits malden per arribar al poder a tota costa. Ha començat un nou cicle i els ciutadans ensenyarem moltes coses a una classe política que està acostumada a aprofitar-se de la situació...

(Carta 311)

Publicat com a mínim a: El Punt Avui, Periódico d'El Raval.

LA VAGA I EL CONGRÉS DE MÒBILS

He sentit molts polítics, empresaris i opinòlegs demanant responsabilitat als sindicats i als treballadors de metro i autobusos de cara al congrés dels mòbils. Ara que han desconvocat la vaga, em pregunto si ¿hi haurà la mateixa corresponsabilitat, per part de tots els que demanaven seny, per reclamar a la direcció de TMB que entri en raó? Molt em temo que no, perquè un cop la protesta es fa invisible, se la ignora, de manera que donen la raó als que defensaven que la vaga seria més efectiva precisament durant el congrés dels mòbils perquè seria més molesta. I la incomprensió arriba fins al punt que el Conseller d'Empresa i Ocupació de la Generalitat ha instat el Congrés dels Diputats, controlat pels seus amics del PP, a canviar la llei per limitar el dret de vaga en moments "importants". A més, els mitjans de comunicació porten temps promocionant valors de dretes (el principal defecte del tripartit va ser no haver fet servir els mitjans de comunicació per crear debats públics educatius socialment parlant), i fan que la gent rebutgi les protestes laborals i les interpreti com a defensores de privilegis. Molts es queixen que no es poden mobilitzar perquè estan en precari o en sectors desorganitzats, i veuen els que sí que poden reclamar millores com a barruts egoistes, quan podrien entrendre que estan creant millores en el seu sector que acabaran afectant a tots els sectors del país. I és que una societat és un sistema de vasos comunicants. De totes maneres, un veterà lluitador social em comentava que, en l'actual conjuntura social i econòmica, cal buscar maneres de protestar imaginatives que crein solidaritat. Per exemple: fer "vaga" deixant pujar gratis a tothom a l'autobus. En època de crisis això molestaria a l'empresa, però generaria simpàtia i solidaritat dels usuaris vers els vaguistes. Potser tingui raó...

(Carta 310)

Publicat com a mínim a: El Setmanari, Revista Eccus, Rebelion.org, Bondia Andorra.

LES MANIFESTACIONS A VALÈNCIA I L'ESPERANÇA

Els estudiants i afins que s'estan manifestant a València m'han retornat l'esperança. Ja donen per fet que hi haurà manifestacions a Barcelona o a Madrid, i aguanten el xàfec, però no s'esperaven que a llocs com València també ocorregués... vol dir que alguna cosa està canviant, i està canviant de pressa. No és el mateix abogar per la polítització i analisi crític de la gent en un moment que en un altre. Recordo que la Plataforma Aturem la Guerra feia temps que treballava per la pau des de la guerra de l'Afganistan, però sense gaire seguiment, amb la Guerra de l'Irak es va crear una gran ona social a causa que múltiples corrents es van ajuntar: pacifisme, antimilitarisme, indignació amb Aznar que ens ficava en una guerra, sentiment antiimperialista ianqui, sentiment anti-PP i, fins i tot, interessos partidistes que volien afeblir el PP... i tot això va catapultar la lluita social a uns nivells molt alts, tot i que, igual de ràpid com va arribar, es va dissoldre. Ara amb la guerra contra Líbia, la Plataforma ha tingut moltes més dificultats i la seva protesta no ha deixat de ser minoritària. En canvi amb aquesta crisi, ens afecta a molts i ens afecta de prop i l'abús que estan comentent les dretes és voraç i desacomplexat. S'observa una alfabetització política de la societat molt accelerada perquè la gent vol saber què passa i perquè passen les coses que passen. Del patiment i les sinèrgies que s'estan teixint, està venint possiblement un canvi de cicle històric on moltes coses han de canviar. El 15M només ha estat un primer batec... A veure quant aguanten aquests governs de dretes abans de cremar-se... 2 anys...?

(Carta 309)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, L'independent de Gràcia, La Verdad de Alicante, Revista Eccus, Rebelion.org, Bondia Andorra, Setmanari La Directa (aparegut com a article).

EL POSTFRANQUISME I GARZÓN

Sembla que la cosa anirà així: La dreta espanyola no pot tolerar que ningú ni tan sols faci l'intent d'aixecar la catifa sota la que hi ha enterrades 110.000 persones en fosses clandestines (som el segon país del món que en té més després de Cambodja!) però per altra banda no vol quedar, davant de la comunitat internacional, com un país encara semi-feixista i poc democràtic que impedeix investigar un període de la seva història. Solució? Búsquen algun cas en que es pugui imputar al jutge i se l'inhabilita per això, mentre que se l'absoldrà pel cas del franquisme. Resultat? Internacionalment queden bé, mentre que tots els altres jutges han entès la lliçó i aquells crims contra la humanitat queden encara més ben segellats que abans. Per això, hem de sortir al carrer com han fet les Madres de la Plaza de Mayo d'Argentina per reclamar justícia i reparació. Mai és massa tard per reclamar dignitat. Sobretot perquè tenim un dels grans partits espanyols, el PP, que mai ha condemnat el franquisme ni l'aixecament contra un legítim govern democràtic, tot i que ara pretén donar lliçons de democràcia i ha impulsat coses tals com la Llei de Partits. A Alemanya no n'hi ha necessitat perquè no tenen un partit nazi continuador de les idees de Hitler, ni tampoc a Itàlia tenen un partit feixista seguidor de Mussolini. Però com que aquí sí que existeix un partit seguidor de les idees de Franco, fins fa poc amb vestigis vivents del règim com el traspassat Fraga, és necessari que s'analitzi el passat, es demanin disculpes i s'assumeixin responsabilitats, com a mínim morals. D'altra manera, la nostra democràcia mai podrà ser equiparable a les europees, on les dretes són dretes, però són inqüestionablement democràtiques.

(Carta 308)

Publicat com a mínim a: El Periódico d'El Raval, L'independent de Barberà.

LA MANIPULACIÓ MEDIÀTICA

Circula per internet un article de l'intel·lectual Noam Chomsky que es titula "Les 10 estrategies de manipulació mediàtica". El podeu trobar facilment i us permetrà descobrir diàfanament com la dreta fabrica el consentiment envers les mesures antipopulars que ells volen impulsar i que nosaltres de cap manera hauríem de permetre. Avui llegeixo a la portada d'un rotatiu de dretes: "Rajoy avisa que la pitjor xifra d'atur està per arribar" i a sota un altre titular que exposa que la nova legislació laboral abaratirà l'acomiadament. I és precisament la quarta regla que apunta Chomsky, l'estratègia de diferir. Si es vol aplicar una mesura impopular o preparar el terreny per a una notícia que no agradarà, s'avança la seva informació perquè la gent es vagi acostumant. No s'ho pendran tan malament perquè esperaran que finalment no arribi a ser tan terrible com s'anuncia. A més si es pot afirmar que la mesura és "dolorosa, però necessària" (us sona d'alguna cosa?) encara millor. Potser de vegades, amb molta ingenuïtat, simplifiquem el que significa la política institucional. Desgraciadament, avui dia la democràcia és la versió moderna de la societat de classes de tota la vida, on les oligarquies controlen el poder, tot i que el sistema electoral les obliga a construir consensos socials a través dels mitjans de comunicació. És el que s'anomena 'enginyeria social'. Els grans partits, PP, PSOE, CiU, patronals, think tanks, etc... inverteixen molts diners, recursos i esforços a saber com ens han de presentar les seves propostes perquè la gent del poble estiguem fotuts i alhora cofois. Només així s'explica que, partits amb propostes molt antipopulars, aconsegueixin el suport popular. Però, en última instància, som cadascú de nosaltres els que ens empassem l'ham o no. Formem-nos, qüestionem, desenvolupem el sentit crític, alfabetitzem-nos políticament, debatem, creem anticossos contra la manipulació. Aquestes 10 estratègies que apunta Noam Chomsky poden ser un bon començament. Cal crear un, dos, tres, molts 15Ms.

(Carta 307)

Publicat com a mínim a: Setmanari La Directa (aparegut com a article), Rebelion.org, Eccus, web Comunicació21 (aparegut com a article), L'independent de Barberà (aparegut com a article).

SOCIALDEMÒCRATES, NO ÉS AIXÒ...

En el bipartidisme que el poder econòmic i mediàtic promocionen, el partit socialista representa l'opció socialdemòcrata, però cada vegada actuen més com a social-liberals. Ara estan molt preocupats perquè han tret molt mals resultats i intenten reinventar-se, però és més aviat un maquillatge. Amb Navarro hi ha un NOU PSC? Amb Rubalcaba el PSOE trobarà el camí? Tant fa Rubalcaba com Chacón, el canvi radical que es necessita no pot sortir de dins del partit per iniciativa pròpia, ja que el partit és una marca electoral gestionada per buròcrates que ni es plantegen desafiar els rics i que són incapaços de fer que l'economia estigui al servei de les persones. Més aviat, aspiren a convèncer les persones que han de somriure mentre l'economia fa el seu curs i els passa per sobre. El 2002 a l'Argentina, la situació econòmica tenia paral·lismes amb l'europea actual i el deute extern va comportar grans retallades fins que es va arribar al “corralito”. Llavors la societat va esclatar al crit de “¡Que se vayan todos!”. Això va fer que el Partit Justicialista, el gran partit de tradició peronista, intentés calmar la fúria social proposant nous presidents que duraven molt poc fins que el poble els feia dimitir: Puerta, Rodríguez Saá, Camaño, Duhalde, fins que van posar Kirchner, que també semblava cridat a ser un tecnòcrata més, populista i liberal, però que, amb una revolta social en curs, va comprendre que calia activar mesures que responguessin al malestar de la gent, i ell -i la seva dona després-: van rebocar la llei d'amnistia obrint el camí als judicis a la junta militar, van plantar cara a l'FMI, van devaluar la moneda i van reactivar l'economia amb la inversió pública, van solucionar el tema del deute extern, van combatre la concentració dels mitjans de comunicació, van enfrentar l'egoisme de l'oligopoli agroexportador, i van endegar polítiques socials. En un any, l'Argentina va sortir d'aquesta greu crisis i s'ha aconseguit capgirar totalment la situació econòmica i social del país. És a dir, estic convençut que els partits socialdemòcrates europeus no tornaran a l'esquerra per voluntat pròpia, sinó que una situació insostenible (com la que es viu ara a Grècia) farà que la societat desbordi el marc creat per l'establishment, i llavors: o pujaran molt altres partits ara petits o algú en aquests grans partits socialdemòcrates sortirà amb la valentia d'aplicar una democràcia econòmica. De moment sembla que no vulguin entendre res, haurem de ser nosaltres que deixem les coses clares.

(Carta 306)

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, Revista Eccus, Rebelion.org, Estrella Digital.