15 novembre de 2014

L'ESQUERRA CONTRA MAS: ABRAÇADES I ALTRES CONTES

Si alguns s'esquinçaven les vestidures quan CUP, ICV-EUiA o ERC sortien a la foto amb Mas, llavors fer-s'hi una abraçada ja és pecat capital. I no parlo de la gent no-polititzada, als que l'abraçada els va transmetre emoció en estat pur lluny del teatre politiquero i els va encantar, sinó que parlo de la gent polititzada d'esquerres. Diuen que va ser un error. Anem a pams.

Si estem parlant que la societat catalana s'independitzi del nacionalisme filo-franquista que controla l'Estat espanyol, no ho podrà aconseguir l'esquerra sola. S'ha de fer amb la dreta també. És que no es tracta de guanyar un govern. Si volem reeixir (i ningú ho assegura) en trencar el marc que ens lliga a un estat maltractador, un marc internacionalment acceptat, caldrà anar junts: els d'esquerres, els obrers, els precaris, els moviments socials, el teixit associatiu, la classe mitjana, però també la dreta, la classe alta, els empresaris... Si els pobres advoquem per la independència però els rics no, no anirem molt lluny. Un amic d'esquerres em reconeixia: "La independència sense CiU és impossible, però amb CiU, és imparable". El difícil és saber si CiU és honesta, per això estem sempre amb l'ai al cor. Però fixem-nos que Madrid va sentir vertigen quan Mas va deixar de ser autonomista per passar a voler realitzar una consulta, perquè van veure davant d'ells una massa crítica molt àmplia i, sobretot, socialment transversal. Per tant hem de tenir molt clar i sense cap complexe que, per sortir del túnel, cal caminar junts. Que no vol dir fer una llista conjunta, però sí caminar en la mateixa direcció com fins ara. Això no vol dir que, mentre duri el viatge, i sobretot després, les dretes i les esquerres no combatin políticament com a qualsevol societat del món.

Val a dir de passada que, si algú creu en la reforma de la Constitució, per realment canviar les coses a Espanya, serà una situació semblant en la que l'esquerra i la dreta espanyoles hauran de caminar juntes, perquè es necessitarien 2/3 al Congreso. Us imagineu un caminar plegats entre Podemos i el PP? Impossible.

En aquest sentit, va ser diàfana l'explicitació del David Fernàndez a l'inici de legislatura: "mà estesa per avançar cap a l’autodeterminació del nostre poble i puny tancat contra les retallades". És un plantejament madur i que separa les coses, i fa veure que no es perdran energies en debats estèrils. De fet, ara podríem fer-li la broma d'aconsellar-li una frase més concreta: "abraçades per avançar cap a l’autodeterminació i cops de puny cada dia al Parlament amb Rato, Pujol i qui faci falta".

I cal ser conscient que CiU i CUP han estat treballant junts i van entendre que era important fer una consulta el 9N, per això no es van aixecar de la taula quan, a ERC i ICV-EUiA, els van agafar tots els mals, desorientant força a la gent, sigui dit de passada, per tant, tota aquesta emoció es va traduir en una abraçada al trobar-se. Tal com diu David Fernàndez: una abraçada personal. Els que santifiquen les formes diuen que va ser un error polític. Què voleu que us digui...?

Però és que més enllà d'això, David Fernàndez ha sigut insubmís, i és veritat que la CUP ha posat de moda la desobediència civil dins del Parlament, i també és cert que CiU va refusar fer la primera consulta per no vulnerar la llei. Però també vam escoltar com, entrevistat per Ana Pastor a la Sexta, tot un polític de dretes com Mas va respondre: "No es pot condemnar la desobediència civil com si fos la pesta perquè, en algunes circumstàncies de la història de la humanitat, la desobediència ha tingut tot el sentit del món"! Aviseu-me quan el PP digui alguna cosa semblant... I el 9N, els voluntaris i els votants vam realitzar un massiu acte de desobediència civil, però siguem sincers, qui s'estava exposant legalment era Artur Mas. L'esquerra avalua que Mas ha sortit reforçat del 9N, potser sí, ja ho veurem... En tot cas, és que se l'ha jugat. I això se li ha de reconèixer...

Quants de vosaltres imaginàveu una exposició així de Mas després de la diada 2012? No s'ho imaginaven ni ells. I li podem treure ferro, dir que no li passarà res, o el que vulguem, però que es posi algú altre davant de l'Estat espanyol, un estat que prové del genocidi franquista. I, en definitiva, haver portat un polític de dretes fins aquest punt, té mèrit. I ha estat un mèrit de la societat, però també i molt de l'esquerra! Llavors: Vine cap aquí, que t'abraço! ;)

(Carta 534)

7 novembre de 2014

9N: VOTAR O NO VOTAR?


Centrem el punt de partida: Catalunya no està debatent el seu futur perquè li vingui de gust. Ho fa com a defensa davant d'una agressió persistent de part d'un nacionalisme conservador filofeixista, que està instal·lat en les estructures de l'Estat espanyol des que Franco ho va deixar "lligat i ben lligat".

Ple del Tribunal Constitucional
I contra la visió d'alguns que el nou 9N és una aposta-enganyifa de Mas, cal ser conscients que la pressió popular té el mèrit d'haver portat el partit més votat, un partit de dretes, fins a les portes de la desobediència. No és un resultat gens menyspreable d'un dels més grans moviments socials de l'Europa contemporània.

Recapitulem: Mas no volia la independència sinó el pacte fiscal. Davant l'onada popular, va decidir surfejar sobre la demanda independentista per seguir sent un dels partits centrals. I sobre aquesta onada ha guanyat l'admiració de molts però ha anat perdent pistonada electoral perquè no és el terreny propi d'una força conservadora. CiU és un partit de la transició (com el PSC que ja naufraga), però gràcies a la intel·ligència del seu líder ha sabut no oposar-se al corrent que s'ho enduïa tot per davant (com sí hagués fet Duran i Lleida), sinó nadar-hi a favor i, per això, encara floten. Novament la pressió popular el va obligar a haver de convocar els partits sobiranistes per donar la data de la consulta, en la que van introduir la doble pregunta trampa, recuperant el "Sí-No" que manté viva l'opció del pacte fiscal. I encara una altra vegada la pressió popular el va obligar a fer alguna cosa el 9N, i el màxim al que Mas es va veure en cor va ser convocar un "procés participatiu" (en realitat una consulta no vinculant, com l'anterior) que no vulnera la llei i li permet no decebre l'onada popular.

Ortofoto ampliable a http://via2014.assemblea.cat/ortofoto
La consulta del 9N no té garanties democràtiques, ni cal que les tingui. Prohibida per Rajoy i sense la participació dels anti-consulta, no tindrà un resultat que serveixi per veure quin és el posicionament de la societat catalana i, per tant, no servirà per decidir en la línia del que va ser el referèndum a Escòcia.

Però és que nosaltres estem lluitant per un dret molt més bàsic que l'organigrama actual d'Espanya ens nega: el dret a decidir, el dret a ser subjecte polític. I ens ho neguen com si els hi anés la vida perquè, aquesta negació de l'Altre, forma part de l'ADN d'España. Per tant, els que votin estaran enfrontant-se a aquesta negació.

Si la participació és baixa, Rajoy sortirà exultant i Mas esgotarà la legislatura tot intentant ressuscitar el pacte fiscal, però Rajoy no sentirà cap inclinació a cedir en res i aplicarà la màxima: "a l'enemic, ni aigua". Acabarem pitjor que no vam començar.

Si la participació és normal, Rajoy la vendrà com una derrota, mentre que Mas la vendrà com un èxit. Però Mas també podrà esgotar la legislatura, tot esperant a veure que passa. Ens quedarem en stand-by encara més temps...

Si la participació és molt alta, Rajoy seguirà fora de joc, la comunitat internacional rebrà un bon missatge, i Mas no podrà esgotar la legislatura. La societat catalana es posarà com una olla a pressió demanant, quan abans millor, un escrutini real sobre les preferències de la ciutadania. Ara sí com Escòcia. I Mas no podrà evitar, davant del clamor popular, haver de convocar unes eleccions autonòmiques que funcionin com a referèndum.

Cadascú que valori quin escenari prefereix.


(Carta 533) 

Publicat com a mínim a: Anoia Diari, Diari de Tarragona.

11 octubre de 2014

9N: LA QUADRATURA DEL CERCLE


Analitzem qui ha de tirar endavant la consulta: Per una banda, CiU es va posar davant de la marea amb el convenciment que, tant si arribàvem a la independència com a un pacte fiscal, podrien dir que havien aconseguit el màxim i estar al davant els semblava important. Tanmateix, cada vegada costa més mantenir els dos finals com a possibles perquè la societat exigeix. De la mà del President Mas, que ha trencat tots els pronòstics fins ara, CiU s'ha enfrontat a la tradicionalment aliada oligarquia madrilenya, ha incomodat als poders econòmics catalans i, al llarg del procés, s'ha acostat a la idea que la desobediència civil és necessària per al canvi social. Tot i així, la seva línia vermella, almenys fins ara, és no fer cap pas fora de la legalitat espanyola, per tant CiU prefereix unes plebiscitàries a la consulta. Després tenim ERC que, amb el seu principal objectiu a l'horitzó, s'han encarregat de la ingrata tasca d'apuntalar en Mas, que potser ja haguessin fet caure del cavall els d'Unió, l'oligarquia catalana o alguns del seu propi partit. ICV-EUiA ha anat més lluny que mai a nivell nacional amb la premissa democràtica, però exigeixen una consulta amb garanties democràtiques que permeti un debat ampli. I per últim tenim a la CUP, petita però amb les idees clares, que no contempla cap escenari que no sigui la consulta i que s'ha acabat quedant sola apostant per la desobediència. Davant hi tenim un govern espanyol que exemplifica perfectament perquè volem marxar. I és que no és qüestió d'identitat, ni de nacionalisme, ni de diners, és qüestió de respecte per un mateix, de democràcia i de l'anhel de passar pàgina de l'agressiu nacionalisme espanyol postfranquista. I per últim la comunitat internacional no és partidària de canvis de l'estatus quo i, per diplomàcia d'estat, mentre Catalunya estigui dins l'Estat espanyol, no dirà res.

Com es poden encaixar totes les peces d'aquest trencaclosques? No ens en sortirem si no separem les diverses qüestions involucrades i establim clarament les prioritats. El punt de partida és que Catalunya no és ni serà mai reconeguda com a subjecte polític per Espanya. Aquesta és, en realitat, l'arrel de tot el problema, però aquest també serà el major impediment per superar-lo. No ens trobem, en un escenari com el del Regne Unit que reconeix Escòcia com a nació i on s'han pogut centrar en decidir. De manera que, tant decidir com independitzar-nos, implicarà passar en algun moment per la desobediència. Sembla que, de fa un cert temps ençà, creiem en el paradigma democràtic mentre que abans pensàvem que l'Estat espanyol ho impediria per les armes si calia, però estar dins l'UE ens fa creure que, si demostrem a Europa la nostra voluntat, España ho haurà d'acceptar. Això és inèdit i no està clar que sigui cert, però creure-hi ho fa cada vegada més possible. Per tant, serà la comunitat internacional la que haurà de fer acceptar a España que Catalunya decideixi si opta per la independència. Amb aquesta expectativa, voldríem celebrar un referèndum vinculant, però ho hem acabat rebaixant a una consulta per conèixer l'opinió. Una consulta seria molt més clara, diàfana i neta que unes eleccions habituals convertides en plebiscitàries. A més, una consulta fa explícit el dret a decidir perquè, en preguntar, es reconeix al subjecte polític. Però l'arquitectura constitucional d'España està dissenyada per impedir aquest dret i, usada convenientment, no ens permetrà mai fer la consulta legalment. Un desafiament així es pot contestar per part de l'Estat -en grau ascendent-: amb multes, amb la inhabilitació del President, amb penes de presó contra representants polítics, amb la intervenció de l'autonomia o amb l'exèrcit. Tot i que està clar que aquests mètodes tindrien un cost polític per a la credibilitat d'España, no hem de dubtar que poden portar-ho a terme, sobretot si la situació no és clara i la poden mig trampejar amb la seva diplomàcia internacional.

Arribats a aquí veiem que caldrà desobeir institucionalment, per erigir-se internacionalment com a subjecte polític, però que caldrà que sigui en el moment clau en que s'hagi acaparat suficientment l'atenció internacional (per això España i altres països aliats sempre han intentat reconduir aquests desafiaments com a afers interns en els que els altres països no s'hi han de ficar) i en el moment que també ens haguem carregat de raons i fet un bon treball de diplomàcia internacional. Desobeir institucionalment de forma obertament frontal i precipitada podria permetre a España de suspendre l'autonomia i espantar a gran part de la població, en una situació confusa per a la comunitat internacional. De moment, el treball fet, per la societat civil en primer lloc i per part del món institucional català, ho han fet molt bé per anar explicant internacionalment la “qüestió” catalana. Hi ha marge per fer petites desobediències institucionals, que no els autoritzin a decapitar les institucions catalanes, i en el moment adequat travessar el llindar vers una declaració unilateral d'independència (DUI) final el màxim d'inapel·lable. Hi ha gent que parla que tenim una sola bala a la recàmera i que l'hem d'usar en el moment adequat per fer el pas definitiu, perquè no podem desobeir reiteradament i a cada pas si volem semblar un país seriós. Així s'ha caminat fins ara, en el Mas style, fent les coses de manera impecable formalment i amb el brogit del carrer de fons.

Però la CUP i ERC volen fer la consulta peti qui peti, ICV-EUiA exigeix que es faci amb plenes garanties democràtiques, cosa impossible davant l'oposició frontal de l'Estat, i CiU no vol fer la consulta fora de la legalitat i menys encara una DUI. Per fora hi ha el PSC que només faria la consulta amb permís de l'Estat i, com que aquest ens ho impedeix, aposta per demanar una reforma de la Constitució, i per últim tenim al PP i C's que s'oposen desacomplexadament a donar la veu al poble i demanen seguir igual o confonen parlant de fer alguns canvis a la carta magna com a mal menor.

Llavors, què fer? Tal i com ho veig, el quid de la qüestió és: sostenir públicament que el 9N volem dur a terme la consulta institucionalment sense plans B, ni ajornaments. Davant de les prohibicions, anar-les intentant esquivar perquè l'Estat espanyol augmenti la magnitud de la repressió fent augmentar la tensió fins al màxim. S'ha de sostenir la voluntat de celebrar la consulta el 9N i fer que el món observi el desafiament en termes democràticament irreprotxables i que prengui nota també la resposta autoritària de Madrid. Fer qualsevol altra cosa, amagaria a ulls del món el problema de naturalesa democràtica que tenim.

Però no podrem organitzar una consulta institucional el 9N perquè CiU no hi està disposada i perquè podria ajudar España a suspendre el President o l'autonomia sense encara haver pogut ni comprovar la voluntat popular d'independència en unes urnes, cosa que faria entrar el procés en un fangar que jugaria a favor de Madrid. A nosaltres ens beneficia mantenir la impecabilitat del procés. I, tot i que no està clar que escenaris més convulsos ens perjudiquessin necessàriament, perdríem credibilitat davant la comunitat internacional a qui no li agraden les revolucions.

Un escenari intel·ligent, per seguir augmentant el nostre capital moral, seria suspendre la consulta institucional cap al 15 d'octubre (Homs va assenyalar aquesta data per decidir si es podria celebrar la consulta) davant l'oposició frontal i autoritària del govern de Madrid, i en la jornada reivindicativa convocada per l'ANC i Òmnium el 19 d'octubre, assumir la consulta des de la societat civil més enllà d'aquestes mateixes organitzacions. Això suposaria finalment desobeir la prohibició però, al no fer-se institucionalment, faria impossible per part de l'Estat impedir-ho perquè no hi hauria responsables polítics implicats, perquè en realitat no deixaria de ser una mobilització popular, i perquè seria assumida per un nombre ingent d'activistes. La bufetada de la societat catalana a un govern central que ha mantingut constantment que la consulta no es faria, seria monumental.

Alguns diuen que això ja es va fer amb les consultes realitzades del 2009 al 2011. Però aquelles 555 consultes, que van recollir 884.508 vots, es van fer sense que la comunitat internacional s'hi fixés gaire. Ara seria totalment diferent. La consulta, en un mateix dia a la totalitat del miler de municipis de Catalunya, succeiria amb tots els mitjans del món cobrint-ho i els analistes i estadistes interpel·lant España. El potentíssim missatge dirigit a la comunitat internacional seria: El govern espanyol no és democràtic però la societat catalana salta la tanca organitzant una consulta sense precedents a Europa. Fins i tot seria un missatge més clar de la gran voluntat popular que una consulta organitzada amb tots els mitjans d'una administració, perquè no hi ha cap lloc a Europa on es pogués mobilitzar a tanta gent per un objectiu comú. Seria voluntat popular emanant directament del poble. Una mobilització d'envergadura semblant a la “diada” però totalment encarnada en la demanda: el poble fent el que la llei espanyola impedeix. Al 2000 vam organitzar la Consulta Social per l'Abolició del Deute Extern a tot l'Estat, i a Catalunya es va dur a terme als 212 municipis més grans (80% de la població) en la que van votar 500.000 catalans. La vam organitzar 8.000 voluntaris, de manera que en una consulta al miler de municipis (100% de la població) es necessitarien uns 10.000 voluntaris. Un número totalment a l'abast del moviment independentista.

Una altra de les virtuts d'organitzar la consulta des de la societat civil, però de manera autònoma i sense cap tutela del govern ni de les forces pro-consulta, seria que es podria canviar la fraudulenta doble pregunta, amb tres resultats possibles, i que inclou el Sí-No que demana esdevenir un estat dins una España confederal, una situació que no depèn de nosaltres i que ens tornaria a deixar a mercè d'España. Es podria optar per una pregunta clara a l'escocesa: Sí o No a la independència. Malgrat la possibilitat de fer-ho, és molt previsible que, almenys des de l'ANC i Omnium, no es volgués canviar la pregunta per no desacreditar la fórmula del President, sembla ser que suggerida per Herrera i segur que molt aplaudida per Duran. En tot cas, s'hauria de batallar des d'altres sectors, tot i que la manca de temps no crec que possibilités guanyar aquest punt.

Evidentment els resultats d'aquesta consulta no tindrien validesa (els contraris a la independència no hi participarien i el resultat seria esbiaixadament favorable), però això no seria el més rellevant, sinó que ho seria mostrar la voluntat de decidir el nostre futur i faria caure tots els vels davant del món, una vegada més i apuntant a un resultat final...

Després d'això ens trobarem amb la comunitat internacional veient-ho inevitable, la societat catalana amb la màxima força, Madrid desmoralitzat i intentant tapar infructuosament les vies d'aigua, i el Parlament havent de moure fitxa definitivament. No es podrà promulgar una DUI perquè Mas no vol infringir la llei i perquè el resultat de la consulta no tindrà garanties democràtiques. Serà el moment de convocar unes plebiscitàries legals per saber què vol la societat. Previsiblement les guanyaran les forces sobiranistes amb ERC al capdavant, de manera que el nou President Junqueras es veurà legitimat a fer una DUI i ell i el seu partit sí s'atreviran a infringir la llei. La comunitat internacional veurà emergir un nou estat després d'un llarg, democràtic i inqüestionable camí. Un gran ventall de països de tot el món començaran a reconèixer Catalunya, alguns seduïts per la dreta catalana, altres seduïts per l'esquerra. La UE, ara sí, prendrà partit. España, vençuda en el pols democràtic i sense el recurs històric de recórrer a la força, no podrà impedir-ho i iniciarà negociacions sobre el deute i altres qüestions per no sortir-ne més mal parada del compte.

El naixement del nou estat català donarà lloc a un procés constituent que haurà de ser ampli, com tot el procés, comptant amb la societat que l'ha fet emergir. Una oportunitat d'or per debatre, ara sí, més serenament que en el procés de confrontació amb España, quin tipus de societat volem. No és garantia de res, però sempre serà millor que partir d'una societat muntada i amb un munt de privilegis socials establerts i amb molta inèrcia. Per a España també serà un període d'oportunitat per redefinir-se i iniciar un procés de depuració democràtica respecte al franquisme. I això serà així perquè la derrota del nacionalisme franquista generarà, a España, un procés com l'independentisme a Catalunya, que s'ha menjat tot el que venia de la transició: el PSC i en el futur CiU. Serà el moment de Podemos o alguna cosa semblant per superar i arraconar el PP franquista i una falsa esquerra com ha estat el PSOE. De seguida dins l'UE, Catalunya i España seràn veïns sense cap frontera real entre ells, i llavors la lluita passarà a ser: Quina Europa volem? Si no ens agrada, lluitem per canviar-la aliant-nos amb els altres països descontents: España, Grècia, Portugal, Itàlia, etc...

Tot plegat suposarà un gran pas per a la societat catalana, en la que hi haurà tres elements molt significatius.

1- D'una banda un evident creixement de l'autoestima com a societat.

2- De l'altra, lluny de la vaticinada fractura social, una societat que s'haurà cohesionat en el procés i que superarà el frontisme identitari que ha marcat la Catalunya fins avui dia. Una societat tensionada a nivell identitari entre el nacionalisme de dretes, l'independentisme d'esquerres, el "cosmopolitanisme pluralista" dels socialistes i l'atrinxerament contra el fet català de C's i PP. Deixarà d'haver-hi: 1- els catalans de tota la vida, resistents culturalment per supervivència davant una suposada “amenaça” nacional dels de fora; 2- els que han vingut d'España fent front comú davant dels catalans que no se senten espanyols perquè se senten rebutjats en veure que aquests rebutgen España; i 3- els immigrants de països tercers, molts dels quals no acabaven d'entendre en profunditat on són davant del frontisme imperant, cosa que no els permet vincular-s'hi efectivament. La nova societat catalana serà catalana, en tant que pertanyent a l'Estat català, però amb identitats culturals diverses que no han de suposar una amenaça per a ningú sinó, definitivament, una riquesa patrimoni de totes i tots. Haurem separat definitivament l'embolic entre les identitats individuals (inqüestionables i que s'han de respectar i facilitar-ne el desenvolupament) dels projectes polítics com a societat, que responen al rumb que la societat vol prendre.

3- En la nova Catalunya, la dreta de CiU perdrà el gairebé monopoli del que ha gaudit en l'autonomisme, administrant el victimisme i essent l'únic actor rellevant a Madrid. CiU deixarà de ser el gran partit “catalanista” (ara ho seran tots en tant que pertanyents al país Catalunya) per passar a ser simplement un partit de classe. En la nova Catalunya, el biaix sociològic d'esquerres es traduirà, finalment, en un Parlament amb una majoria d'esquerres plural durant molts anys i fins a nou avís.

No és la fi de la història. Continuarà i amb força, sobretot en l'eix dreta-esquerra, que ara emergirà diàfanament com a eix central.


(Carta 532) 

Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (com a article), Diari de Balears, Bon Dia d'Andorra

30 setembre de 2014

PROBLEMA CATALÀ O PROBLEMA ESPANYOL?


Alicia Sánchez-Camacho ha declarat (video) que "Tots aquells que convoquin a manifestar-se contra la suspensió cometran un delicte d'inducció a la sedició". És una més de les grans frases que van apareixent últimament i que, paradoxalment, responen més a aquesta entelèquia que se'n diu España que no pas a la singularitat identitària de la societat catalana. A veure: "Inducció a la sedició"?... És a dir, traició. Traició a què? A la pàtria? Si us plau, qui és nacionalista?

Els catalans portem tant de temps aguantant que se'ns titlli de nacionalistes... Prou ja de mentides. I prou ja, per part de l'esquerra, de pensar i entendre que, per ser d'esquerres, no hem de defensar la integritat de la nostra identitat i manera de ser, plural i diversa, perquè això seria nacionalisme i seria fer el joc a la burgesia!

Quan una dona és feminista, no ho és per imposar-se als homes, sinó que ho és per impedir que la trepitgin per la seva condició de dona. I ningú l'acusarà de ser nacionalista del gènere femení. Quan un català defensa la seva cultura i societat, és el mateix. És en defensa pròpia davant d'un assetjament, no reconeixement i una voluntat d'eliminació física o moral (depenent de l'època). I aquesta defensa és molt necessària i s'encarna perfectament en els valors d'esquerres que malden pels febles davant dels forts!

En canvi, el nacionalisme espanyol no és el mateix, perquè tenint un estat i tota la potència que d'ell emana (lleis i Constitucions incloses) el seu nacionalisme no té cap explicació raonable. Fa por entendre que manté similituds amb el nacionalisme alemany nazi, el serbi, el croat, l'israelí, el marroquí, o el xinès... és un nacionalisme (segurament fruit d'una profunda inseguretat i infravaloració pròpia) que intenta imposar-se i destruir al que pot ser un igual a ell.

Per això s'entesten en que l'Estatut no contingui la paraula "nació", ja que només pot existir la seva. I no ens poden deixar votar i decidir perquè, temerosos del que puguem voler, sostenen que haurien de votar tots els espanyols ja que ens consideren una part subalterna d'ells, una part d'Espanya. No ens poden reconèixer la condició de subjecte en nosaltres mateixos perquè els deixaria en fals. Per aquest motiu de base, és impossible que l'Estat espanyol vulgui i pugui ser un estat federal, perquè no poden reconèixer ser una unió de subjectes polítics (com per exemple ho és el Regne Unit que reconeix Escòcia com una nació). Per a España, és vital que ser "UNA, grande y constitucional"... I és que, només es podrà tractar amb España i tenir-hi relacions d'"amistat", essent independents d'ells i, llavors sí, d'igual a igual.

L'independentisme és un camí, que intentem recórrer, de trànsit cap a la normalitat. Quantes ganes de normalitat i de deixar d'haver-nos de defensar contínuament. I a més a més, ajudarà també als espanyols a superar el nacionalisme malaltís que gasta aquest estat, que també ho necessiten, per iniciar la gran feinada que cal fer, per part d'uns i altres, per aconseguir sengles estats democràtics i justos socialment, construint societats sense privilegis i sense castes madrilenyes ni catalanes. No ens entretinguem en els prolegòmens i en picabaralles infantils de si podem o no podem decidir. Evidentment que hem de poder! El veritablement important, vindrà després tant a una banda com a l'altra de la "frontera" invisible i inexistent que s'"aixecarà". Serem pobles germans i també ens caldrà obrir-nos més cap als altres germans del sud d'Europa i del Mediterrani per construir una Europa més justa.

(Carta 531) 

Publicat com a mínim a: El Periscopi, L'independent de Barberà.

29 agost de 2014

EL CAS PUJOL PERJUDICA CATALUNYA?


Ja ens ha estat perjudicant durant 34 anys, de manera que ara el millor és poder conèixer la realitat i que, en endavant, ens serveixi com a fuel per impulsar la construcció d'una arquitectura política infinitament més combativa contra la corrupció.

Per què el cas Pujol ha sortit ara?
Perquè els serveis secrets catalans van assabentar-se que Madrid pretenia destapar el cas Pujol al setembre intentant llançar una "bomba atòmica" contra el procés independentista. Un delicte que, probablement, ja feia molts anys que les clavegueres de l'Estat coneixien. Sabent que es faria públic, era millor avançar-se i també separar-ho del setembre i novembre.

Què vol aconseguir Madrid?
Interpreten erròniament que el procés d'independència és cosa de CiU i que el poble segueix messiànicament al President, a l'ex-President i al govern. Per això intenten desanimar el procés tocant de mort al pare polític de CiU. Però CDC, UDC i les elits econòmiques no volien fer aquest pas i estan constantment intentant reconduir-lo. Catalunya, en aquests anys i aquest tema, és un dels pocs llocs del món on els polítics van darrera de l'onada que aixeca la societat. Mentre a altres països estan ensorrats moralment per la crisis, a Catalunya, malgrat la crisi, hi ha un estat d'alegria col·lectiva perquè ens estem valorant i optant per tirar endavant una societat que engresqui, més justa i on puguem viure millor tots junts. Aleshores, destapar mals i vicis passats, contribueix a creure que sí que podrem fer net i aprendrem la lliçó. Després d'això, la Constitució catalana haurà de ser, de totes les del món, una de les que més es doti i treballi contra la corrupció. És a dir, que no hem de fer com els països llatinoamericans, on els processos d'independència no es van fer per al poble, sinó per a les oligarquies locals, d'ascendència espanyola, que no volien enviar tributs a Espanya, sinó quedar-se tots els diners i gaudir de tot el poder. Aquesta independència és la que pot arribar a interessar a CiU, però no al gruix de la societat. El cas Pujol ens impulsa a estar en guàrdia per no continuar sent una societat dominada enterament per les elits, com ho són la majoria.

Quin efecte tindrà?
En realitat, hem d'estar molt contents que, pel fet que Jordi Pujol ho ha reconegut públicament, no s'intentarà negar el delicte ni acusar Madrid d'haver-s'ho inventat per hostilitat contra Catalunya (tot i que sí ho han investigat i volgut destapar per intentar fer descarrilar el procés independentista). Per sort el moviment social independentista no es veurà temptat de defensar uns fets indefensables per mals entesos patriotismes. En contrast amb tants altres polítics que han delinquit i ho han negat fins al final, li hem d'agrair a Pujol d'haver-lo reconegut públicament, no com va fer amb Banca Catalana, i permetre'ns així de separar el seu cas de l'independentisme. ¿Us imagineu el cansament que produiria desviar tota la força social en defensors i detractors de Jordi Pujol? Hagués estat terrible per al procés... Ara podem seguir camí i, pel que fa a aquest cas, aplicar la llei sense cap impunitat per no seguir en el futur amb els mals del passat i del present.

La Cambra de Comerç de Barcelona
Què volem dir quan diem que CiU i Pujol són de dretes?
Doncs no és una simple opció política, no vol dir que són de l'equip de color blau. Vol dir que els seus valors s'estructuren al voltant de l'objectiu d'afavorir les classes riques i benestants, i advocant per mantenir-ne els privilegis i la dominació que exerceixen sobre les classes populars i empobrides. Sabent que la dreta té aquests valors, ens ha d'estranyar que actuïn, en un cas així, per a fer que un poderós tregui benefici de la seva posició?

Només són diners d'una herència?
Ja ho diran els jutjats, però tot fa sospitar que hi ha diners amb altres procedències. Els paradisos fiscals serveixen per esquivar els impostos, però també per amagar la procedència d'ingressos no justificables... Potser les famoses comissions del 3% (que sembla que realment eren del 5%...)?

El lobby econòmic Pont Aeri amb l'actual Rei d'Espanya
Quan diem que no és bo que algú estigui molt de temps al poder, què volem dir?
No és que quedi millor que hi hagi alternança en els càrrecs de poder sinó que, ser el que remena les cireres durant massa temps, fa que sorgeixin propostes i temptacions de corrupció. Per això és abominable la monarquia. Imagineu-vos, si Pujol ha estat corrupte amb 23 anys al poder, ¿quant no ho serà el rei, que va ser proclamat successor oficial de Franco el 22 de juliol de 1969, fa 45 anys? Si no sabem més de la seva corrupció és per la protecció constitucional, legal i mediàtica de la que ha gaudit, que per sort s'ha començat a esberlar amb les xarxes socials.

És, el frau de Pujol en si, el més destacable?
Crec que el més important és la caiguda d'un fals mite i la caiguda del vel que cegava molts catalans: Malgrat certa aparent bonhomia comparant amb altres geografies, la realitat és que la societat catalana és massa classista, sobretot pel que fa a la seva classe alta. Aquesta “casta” (la parauleta està de moda) socioppvergent, situada a totes les esferes de rellevància del país, a més de xuclar els recursos i oportunitats fraudulentament, fan de tap al veritable talent social d'aquest país. Han de caure els murs, i a aquests efectes, el procés independentista -amb l'augment de l'autoestima per part del poble i amb el trencament de l'status quo- és el millor escenari, en segles, per fer-ho. Mai com ara veurem obrir-se la finestra d'oportunitats per a que es plantegi com volem viure i com volem organitzar-nos socialment. Esperem que, tots els que tenim valors d'esquerres, sapiguem estar en el nostre lloc i prémer fortíssim en la direcció correcta!

10 juliol de 2014

ABSOLUCIÓ PEL "SETGE" AL PARLAMENT


Ja ha sortit la sentència de l'Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català del 15 de juny de 2011. De les 19 persones acusades d'atemptat contra institucions de l'Estat amb peticions de penes que de fins a 8 anys (al final sembla que eren 5 anys i mig), després de tres anys d'investigació, se n'ha exculpat a 18 i a un se l'ha condemnat a presentar-se a comissaria durant quatre dies per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista de dretes, i s'està fent bullir l'olla amb exclamacions grandiloqüents i irades: "És inacceptable!", "estan donant carta blanca als violents", "la sentència és absolutòria perquè els fets són al Parlament de Catalunya, si haguessin sigut al Congrés de Madrid no dirien el mateix",... Finalment, la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema en els minuts 24' al 31'), només puc dir que, per sorpresa meva, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se'ls imputa. Per tant, als que no els agrada aquesta sentència ¿potser voldrien que sense proves se'ls condemnés igualment perquè en aquella mobilització van passar fets inacceptables? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s'estigui d'aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d'una investigació que ha durant tres anys, no? I això deixa a l'aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i, davant la meva sorpresa, em va explicar que els mitjans de comunicació n'anaven plens i que allí s'estava atacant els diputats i assetjant el Parlament, és a dir, una mena de nou 23F... El tsunami mediàtic era tan gran, que aquesta familiar no em creia quan li negava que això estigués passant, i no em creia malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués succeir i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures i tots els mitjans, més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques, també carregant. L'endemà, tots els diaris obrien a portada completa amb el titular “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència, atès el nom amb el que es denominava als manifestants, que suposadament estaven "indignats" en contra d'un sistema poc democràtic que funciona en pro dels interessos econòmics d'unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de desocupar les places. El veuen com un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprovava. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats. L'alta abstenció de l'electorat d'esquerres fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi uns “magnífics” resultats a la dreta. Les acampades continuen, però segons l'Ajuntament i la Generalitat el circ s'ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen amb tan bons ulls i els volen fer fora de la plaça. El 27M té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s'aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L'acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s'oposen a l'aprovació d'uns pressupostos que retallen la despesa social en pro de pagar deutes, rescatar bancs i continuar la festa. S'anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s'impedirà la retallada del pressupost, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l'entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l'ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot ocórrer. L'entrada del president i 30 diputats més en helicòpter subratlla l'escenificació de la perillositat d'entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant enmig dels manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp de tulipans... No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o li van tirar l'interior d'un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d'hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d'indignats volent demostrar l'animadversió vers els pressupostos, es podria haver concentrat els diputats en un punt llunyà, haver-los muntat en un autocar i, amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, haurien entrat l'autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Us n'adoneu! El dispositiu policial no era tan difícil! Crec que opositaré per a Conseller d'Interior o Cap dels Mossos perquè tinc les coses clares i un talent natural per al càrrec... D'aquesta manera, els diputats haurien fet la seva feina i aprovat les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants haurien fet també la seva feina i mostrat el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n'hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami mediàtic. Una i una altra vegada passaven les mateixes imatges: uns diputats escridassats i una persona tirant una ampolla d'aigua (!) a una furgoneta blindada dels Mossos... Llavors va venir tot allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d'estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l'Estat (de les que es van desmarcar ICV i alguns membres del PSC). Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè, desdir-se ara, seria percebut pel públic com un gran engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i l'establishment polític.

Si us plau, deixeu de fer el ridícul!


(Carta 349) 


Publicat com a mínim a: Diari de Terrassa, El Far del Baix Llobregat i L'Hospitalet, L'independent de Gràcia, Rebelion.org, El Periódico del Raval.

29 maig de 2014

SERIOSAMENT: DISSOLEM LA BRIMO DELS MOSSOS?


Manifestació de suport a Can Vies
Sembla que faci broma amb la revolada mediàtica d'aquests dies respecte de Can Vies, però ho dic seriosament. En la Catalunya que volem, la millor opció seria tenir uns Mossos d'Esquadra sense Brigada Mobil d'antiavalots. Els moviments socials, en la seva croada per millorar i transformar la societat, no oblidem els cossos de seguretat. Ja hem aconseguit que se'ls prohibeixi una arma lesiva com són les bales de goma, i també hem fet fora un mal comandament. En la campanya per seguir millorant-la proposem, ara sí seriosament, dissoldre la BRIMO. Amb més motiu encara en el marc de conflicte social que es viu aquests dies Barcelona. 

Els Mossos s'encarreguen de qüestions molt importants: homicidis, màfies, delinqüència, violència de gènere, gestió del transit,... però resulta que totes aquestes unitats han patit retallades mentre que el cos d'antiavalots ha rebut una dotació extra de 2 milions d'euros per nous materials, armes, furgonetes... 2 milions d'euros en plena crisi! És que les manifestacions són el problema més greu de la societat? Més que els aspectes abans mencionats? No! El que ho explica és que, els polítics tenen por del poble, tenen por que es revolti davant la pobresa, o millor dit empobriment, i volen poder-lo reprimir si fes falta. Però no fa falta, la veritat és que el poble es porta molt bé, massa bé. A altres latitud sí hi ha violència de veritat (a Ucraïna, per posar un exemple...).

Noi a qui li han rebentat l'oïda mentre anava en bicicleta
Algú aixecarà el braç i dirà “I què passa amb els violents que hi ha a les manifestacions?”. ¿Es refereixen als que han trencat ulls, i que l'altre dia van trencar l'oïda a un manifestant d'un cop de porra? “No, no, ens referim als violents de part dels manifestants!”. Ah, el mantra político-mediàtic! En realitat què vol dir això de “violents”? Vol dir que són persones violentes de natural que aprofiten qualsevol excusa per exercir-la, com he sentit dir a Espadaler i a Trias? Totalment fals! Estarem d'acord o no amb la reacció, però tots sabem que la gent s'enfada per certes coses i no per altres.

I de quin tipus de violència estem parlant? Morts? Ferits? O trencadisses i focs? Més aviat això últim, oi? Val, llavors és més vandalisme contra mobiliari públic que violència pròpiament dita (que té connotacions d'atacs contra persones). I és que els manifestants no han ferit mai a un ciutadà de a peu! “Però és que també ataquen a la policia!” Bé, això ja és capítol a part. Un dels motius pels que crec que s'hauria de dissoldre la BRIMO és perquè la seva sola aparició en una manifestació, ja incentiva la confrontació. A la última vaga general, quan els manifestants desfilaven per Via Laietana a l'altura de la Plaça de la Catedral. A un cantó hi havia un cordó impressionant de Mossos. A l'altra banda de la Via Laietana, la Patronal del Treball, enemic número u del proletariat. No podent-se controlar els treballadors van començar a llançar crits primer i alguns objectes després. Cap a on? Cap a la Patronal? No! La gent donant l'esquena a la Patronal, s'encarava cap al cordó policial que era qui focalitzava la bronca. S'entén? 

No tothom ho està passant bé en aquesta societat, no tothom està feliç amb el sistema capitalista-consumista-competitiu que està organitzat. I algunes persones disconformes creuen que ho han d'expressar socialment. Senten impotència i ràbia perquè els sembla que tot està “atado y bien atado”. Llavors, quan apareixen uns policies vestits com robocops, diran ells que la indumentària és defensiva, però el cert és que generen amenaça i inquietud, que és el menys indicat per contenir a algú que sent ràbia. En realitat no prevenen res, sinó que més aviat, els enfrontament amb la policia representen metafòricament l'oposició al sistema opressor, i permeten simbolitzar el desacord d'una persona enfadada políticament amb la institucionalitat.

Resistència no-violenta davant la policia
A més, estan abillats amb tanta protecció que, a part d'amagar les persones que hi ha dins (semblen més màquines que éssers humans), també les fan semblar invulnerables. Llavors dialogant amb gent que tira pedres a la policia, els he preguntat: “¿Si un policia antiavalots s'ajupís davant vostre a recollir alguna cosa i li caigués el casc, deixant el seu cap al descobert, aprofitaríeu l'oportunitat per colpejar-lo amb una pedra o pal i ferir-lo greument o matar-lo?” La cara de sorpresa per la pregunta no deixava lloc a dubtes: Tiren pedres a la policia, precisament perquè creuen que no els faran mal, com una manera d'“expressar” rebuig al que representen. I quan em defensaven que calia enfrontar-se a la policia, els preguntava: “I fins a on estaríeu disposats a arribar i què creieu que aconseguiríeu? Aniríeu pujant el nivell fins a matar com feia ETA?” I també llavors se'ls desencaixava la boca. Atenció! En realitat, no són violents, simplement volen escenificar de la manera més grandiloqüent el seu descontentament però, excepte casos clínics puntuals, són gent amb bons valors, que desitgen millorar el món i no volen fer mal de veritat. 

Aleshores, en aquest marc d'anàlisis: ¿Per què hem de gastar tants i tants diners per mantenir un cos que només serveix com a boc expiatori en unes escenificacions de la mala llet social? És un d'aquells casos en que la pretesa solució ha perdut de vista el problema pel que va ser creat i ja no l'arregla sinó tot el contrari. Però ningú sembla adonar-se'n i la gent repeteix convençuda "a ningú li agrada l'ús de la violència policial, però mira quins disturbis, calen els antiavalots...". Res a veure, és com enviar un piròman a apagar focs argüint que els focs són greus i delmen els boscos. Per tant, proposem que, en la nova Catalunya, la policia fos present en les manifestacions, de forma tranquil·la i confiada, en forma de parelles de Mossos, a l'estil bobbies anglesos. Més discrets, menys intimidadors, més “vulnerables” (o tan vulnerables com els manifestants), més propers... preparats per a donar solució a petits conflictes entre la ciutadania. 

Però la mà tornarà a demanar d'intervenir: “Però sense antiavalots, llavors la ràbia que dius faria cremar containers, bancs, etc... i aquests bobbies no ho podrien impedir!”. I llavors arribem al cap del carrer de la qüestió... Per què la gent està enfadada? Podem fer alguna cosa perquè la gent no tingui aquest malestar interior? En la majoria de casos sí! I els polítics que tant s'estripen les vestidures amb la "violència" de part dels manifestants són en gran part el problema. No de la crisis en si, sinó de la gestió de la crisis. A qui li donen prioritat? Qui tenen en compte i qui no? Per què ajuden els bancs sense condicions? Per què redueixen els impostos als rics? (un 20% des de la transició fins ara!). Per què generen les condicions per a la corrupció i frau a hisenda? ¿Podem somniar una societat catalana on la gestió pública no generi ràbia? La convivència implica en alguns moments cert malestar, certs desacords, però si aquests es dirimeixin democràticament i no fraudulentament, el malestar portaria a negociacions i acords, i no derivaria en ràbia. És clar que si es vol governar sense escoltar, sense representar els més febles, i sense velar pel bé comú, llavors sí que necessites un exèrcit de soldats que permetin reduir la societat i fer-li acceptar aquesta manera de governar, que és el que passava, per exemple, a l'Edat Mitjana.

Can Vies
I en el cas concret de Can Vies, es pot somniar una negociació sense imposicions? En la que s'accepti que era un equipament públic gestionat de manera diferent? D'una manera que també ha de tenir el seu lloc en una societat plural? Simplement són lògiques polítiques diferents: la lògica institucional i la lògica de sobirania ciutadana i popular. I no és més democràtica ni legítima la institucional... El centre ocupat era un orgull dels moviments socials i del barri i, durant 17 anys, havia fet possibles infinitat de reunions, festes, xerrades, conferències, etc... per la que havien passat milers de persones. Les que ara es solidaritzen i sorprenen a l'Ajuntament. Perquè enderrocar tot un edifici és tan o més destructor que cremar un container. 

¿Com us sembla que es valoraria si, la propera vegada que estiguéssim disputant alguna cosa amb Trias o amb Manel Prat, lloguéssim una grua i enderroquéssim una seu de CiU o una comissaria? No em puc arribar ni a imaginar els escarafalls dels polítics i tertulians! Hauríem creuat una línia vermella i hi hauria una cacera de bruixes!

I en les negociacions sobre Can Vies, la condició de l'Ajuntament era que se sortís temporalment de l'edifici per tal de remodelar-lo i que després es podria tornar a utilitzar, mentre que els que el gestionaven, desconfiant, plantejaven remodelar-lo posant els diners ells mateixos, perquè veien venir que l'Ajuntament l'enderrocaria quan sortissin, com s'ha confirmat ara que l'Ajuntament ha actuat unilateralment. És vergonyós el poc transparents que són i mostra com entenen la democràcia: intenten aparentar una cosa diferent del que són. Perquè executen aquest desallotjament quan ja no els pot afectar el resultat de les eleccions europees, i volent fer-ho el més lluny possible de les municipals. Aquests càlculs de l'impacte de l'enderrocament, els ha portat a fer-ho el dia després de la contesa electoral! I a més cremant un Manel Prat amortitzadíssim amb el cas d'Ester Quintana i altres...

Realment Trias ha signat la seva futura derrota municipal, i els socialistes no seran el recanvi anant com van de derrota en derrota. Per tant, necessitaríem alguna cosa millor que destronés aquests dos partits impropis que s'han anat alternant en la ciutat. 

Mentrestant podem dissoldre la BRIMO: un cos que malaguanya diners públics, que suposa un perill per als manifestants, i que aconsegueix el contrari del que suposadament hauria d'aconseguir.

(carta 348) 


Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article en dues entregues), L'independent de Barberà (aparegut com a article, però molt escurçat), El Periscopi d'Andorra.



Molt interessant el vídeo aquí amb una resistència no-violenta davant els Mossos fins que aquests marxen: http://www.vilaweb.cat/noticia/4193859/20140526/tensio-primeres-carregues-mossos-protesten-desallotjament-can-vies.html

22 maig de 2014

DIETARI ELECTORAL


Abans, a molts els semblava que les eleccions eren el més apassionant que podia passar en anys... ara és tot el contrari, succeixen tantes coses en aquest país que les eleccions, i més encara les europees, són més aviat el menys emocionant. Però hi són i ens interpel·len d'una manera o una altra. 

Per exemple, tornem a veure l'enèssima campanya del PSC intentant atreure vots amb l'argument de la por a la dreta. Quants anys porten fent el mateix eslògan? Què ve la dreta!, Aturem la dreta!, Aturem Aznar!, Aturem Rajoy!. És un partit d'“esquerres” sense propostes d'esquerres, que no il·lusiona, que va néixer (a l'ampara d'Alemanya i EEUU) per impedir que la veritable esquerra tingués opcions de poder, i que treu partit del bipartidisme intentant fer valer que són un mal menor davant la dreta franquista.

Per sort, van sorgint opcions d'esquerres autèntiques. La gent d'esquerres ens quedàvem desquadrats al visitar l'Amèrica Llatina amb el nostre quadre fòbic anti-eleccions. El nostre pessimisme s'admirava de
veure opcions veritablement d'esquerres que havien arribat al govern i organitzaven la societat de maneres més il·lusionants. I també ho volíem viure, encara que al principi dèiem que, a Europa, era impossible. Però no ho és...

Per això molts no entenem perquè les CUP no s'ha presentat a les europees. Igual com el 2009 vaig pensar que C's cometia un error no presentant-s'hi (tot i que no m'importava, és clar), doncs ara penso que és un error que la CUP no s'hagi presentat (i aquest sí que m'importa). Tenen els seus motius, és clar. Però, per una banda, no “estan presents" en tot el doll d'informació, debats, tertúlies, etc... que es mou en els mitjans de comunicació i que els permetria fer-se conèixer més per a la gent que encara no els coneix prou. I per altra banda han deixat una mica desemparats els votants independentistes i d'esquerra radical. Hi ha algunes altres opcions interessants, tot i que no plenament satisfactòries... En tot cas, tot porta el seu procés i segur que la CUP no deixarà escapar la propera contesa.

També, hem escoltat unes declaracions impressionants de Cañete que encara té la barra de dir que no s'esperava que creessin tant rebombori. ¿Serà perquè donava per fet que el patriarcat és hegemònic i no s'ha adonat que està sent àmpliament qüestionat? No només és que les dones també voten (i els homes feministes) i que per tant aquests comentaris el poden perjudicar, com s'ha dit, sinó que és totalment inadmissible que un polític mostri aquesta manera de pensar. ¿Us imagineu que hagués passat si Cañete hagués dit el mateix però aplicat a una persona amb un altre color de pell deixant caure que tenen menys intel·ligència que els blancs? S'hauria muntat el sant cristo gros! En canvi, l'incident ha quedat com un comentari una mica inadequat, però si demana disculpes, no passa res...

En tot cas, tampoc el contrincant bipartidista demostra molta més sensibilitat: En aquest vídeo encobert del PSC surten dues dones enfadades, però reforçant tots els estereotips: parlen frívolament de política mentre es maquillen, la seva més gran reflexió és que les entabanen i que no els donen el que els prometen, i això no pot ser, elles estan disposades a rebre, però no a no rebre. Trist concepte de la política. Suggereix que és millor que votin a altres homes, menys als del PP. I a sobre diuen “que li donin al PP!” que no és correcte, en comptes d'atrevir-se a dir “que el bombin al PP!” com seria correcte en català, segurament per por a que Fernández Díaz els tanqui a la presó al costat dels del twitter.

 

I per últim, però no menys important, una broma i una convidada. Si està costant tant que aquesta “democràcia” espanyola ens permeti fer “un” referèndum, què esperàvem en convocar un “multi” referèndum? I és que no sorprèn que la Junta Electoral Central intenti prohibir que es celebri el multireferèndum el dia de les eleccions. Ja va intentar, el 2000, prohibir la Consulta per l'Abolició del Deute Extern que vam organitzar coincidint amb les eleccions generals. Però vam desobeir, la vam
fer i va participar-hi un milió de persones a tot l'Estat (mig milió a Catalunya). Per cert, que molta gent d'esquerres deia “aquesta vegada no votaré a les eleccions perquè em sento molt més identificat amb la Consulta i votaré només en ella”, i després Aznar va treure majoria absoluta... Vam tenir-hi algo a veure? Espero no acabar condemnat a l'infern per dolent... 

I ara la convidada: si precisament, per a la majoria, el procés independentista engresca, no per canviar la bandera espanyola per una de catalana, sinó per canviar moltes coses que són impossibles o molt lentes en l'Estat espanyol fill de la dictadura i la transició, llavors precisament volem decidir moltes coses. I per això farem bé d'apuntar que volem organitzar referèndums i altres mecanismes de deliberació col·lectiva per tirar endavant el procés constituent que serà necessari. Per això, organitza una taula o vota en el multireferèndum!

(carta 347) 

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat.
 

15 maig de 2014

EL TERCER ANIVERSARI DEL 15M


Quan fa tres anys va començar el moviment 15M, vam filmar tota l'experiència i, un any més tard, vam compartir a internet, amb llicències lliures, el documental “El despertar de les places”. Arran de les projeccions del documental he participat en desenes de debats i m'ha sorprès escoltar sovint comentaris d'aquest estil: “què se n'ha fet del 15M?”, “després de tot, van sortir elegits el PP i CiU!”, “tant que ens va il·lusionar, i va quedar en res”... I malgrat aquesta percepció de molta gent, tantes coses han canviat... I necessitem saber llegir la realitat i celebrar els triomfs populars. 

El sorgiment del 15M no va donar lloc a una organització de la que ara puguem comptar els membres. El 15M va ser un “moviment” social. És a dir, que va servir de catalitzador per “moure” col·lectius, associacions, iniciatives, persones no-mobilitzades... i en aquest sentit està entre nosaltres, com un pas més amunt en els esglaons de l'organització social. Però podem afirmar sense embuts que el 15M va canviar radicalment el clima polític del país. Les conseqüències més visibles han estat l'èxit de la PAH, que ja existia prèviament, i que s'ha convertit en l'MST espanyol. Així mateix, un partit com la CUP, també preexistent, ha entrat al Parlament i ha canviat la temperatura fins i tot dins la cambra. També hem vist desenes de mobilitzacions anti-retallades i mil lluites, anteriors i noves, s'han enfortit, tot i que molts desitjaríem més mobilització encara. 

Però aquest canvi de clima també està alterant els intangibles. Espanya va conformar-se a través del franquisme. La República, fins i tot massa tímida políticament, va resultar totalment inadmissible per al poder econòmic, i la dreta va impulsar un cop d'estat per derrocar el govern legítim i instal·lar al poder una dictadura feixista que no va dubtar a cometre un dels majors genocidis de la història. En total es van executar sumàriament unes 150.000 persones! Si ho comparem amb la dictadura de Pinochet que va assassinar 3.500 persones o la d'Argentina amb 30.000, entendrem la magnitud del que va passar aquí. 

Els cronistes del règim argumenten que la República també va cometre crims. I és veritat, però és un argument malèvol, perquè el que va succeir és que, per resistir el cop d'estat, es van repartir armes al poble i el desgavell va comportar 50.000 execucions sumàries al bàndol republicà. Aquestes no responien a ordres del govern sinó a decisions unilaterals de grupuscles autònoms, mentre que les 150.000 execucions feixistes formaven part d'un pla metòdic per a no fer presoners. I quan ja havien vençut, va seguir assassinant perquè l'objectiu anava més enllà de vèncer, consistia en eradicar tot indici d'esquerres.

I amb aquest llegat històric, Espanya ha esdevingut un país de zòmbies: Totalment desarticulat a nivell social i políticament corrupte i al servei del capital. La transició va ser un intent d'amagar els morts sota la catifa i continuar com si res. Però no es pot començar de zero com si res hagués passat, amb tanta por i tants morts als marges. 

35 anys més tard, el moviment 15M, sorgit amb la crisis i contra la falsedat d'una democràcia venuda al capital financer, ha aconseguit canviar el clima polític en el país zombi i, des de llavors, han anat caient tabús i mites. Gràcies al 15M, els debats de les minories mobilitzades s'han estès a grans capes de la societat, i s'ha acabat posant en qüestió tota la institucionalitat de la transició: la democràcia, la classe política, la banca, la monarquia, la policia, el bipartidisme, la despolitització de la societat, l'ultranacionalisme espanyol,... i això està esdevenint un tsunami social del que encara no som prou conscients, però que assanyalarem clarament d'aquí unes dècades. 

En el cas que conec, a Catalunya, l'esfondrament de la transició està generant un soroll eixordidor. I l'independentisme social, que beu més de demandes democràtiques que d'identitarismes i de motius econòmics (gràfics de la pag.8 de "Cataluña ante la consulta sobre la independencia" Robert Liñeira, ICPS-UAB) representa una de les protestes concretes davant aquesta estructura d'Espanya, capturada per l'ultranacionalisme caspós i descaradament a favor del capital, sorgida de la imposició feixista i el seu extermini.

Gràcies 15M!

(carta 346)


Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat, Rebelion (aparegut com a article, Anoia Diari.

16 abril de 2014

#ANTIAVALOTS #MOSSOS: UN DEBAT PENDENT


Ús proporcional de la violència?
Arran de la publicació a El Periódico, d'una carta on qüestionava els antiavalots dels Mossos, vaig rebre un allau de crítiques i desqualificacions al twitter i al meu bloc, de suposats membres del cos. Per cert, el diari va canviar el meu títol a l'edició en paper per "Una policia violenta" cosa que encara els va enfurismar més. I fins i tot el Sindicat de Mossos d'Esquadra de CCOO va publicar una resposta al mateix diari tancant files corporativament. 

Amb paciència i intentant anar al fons de la qüestió, el debat al bloc va anar millorant, i van arribar a fer autocrítica sobre el cas de l'intent de desallotjament del 15M a Plaça Catalunya.

I al mateix temps, desenes i desenes de persones em van felicitar perquè se sentien totalment identificades amb la carta i no veien aquest tipus d'opinions publicades per al gran públic.

Ús de la violència per evitar mals majors?
Personalment no poso tots els Mossos al mateix sac, penso que hi ha dotacions útils socialment, com la que tracta la violència de gènere, les màfies, el tràfic viari, o els homicidis, però desaprovo sobretot als antiavalots perquè observo que serveixen principalment per desincentivar la reivindicació i exercir un control social a favor de les elits econòmiques.

Si busqueu a internet “La Síndrome de Sherwood trobareu el treball de final de màster d'un alt comissari territorial dels Mossos. Hi exposa tècniques per desprestigiar manifestacions. Disposar els antiavalots ben visibles per provocar els més rabiosos. No intervenir, permetent que les minories que trenquen mobiliari públic ho puguin fer tranquil·lament. Així s'aconsegueix que, quan
Fora de la manifestació però molt sovint tolerats (?) pels antiavalots...
carreguen indiscriminadament contra tota la manifestació, els aleatòriament detinguts es trobin amb una opinió pública consternada pels fets, i així perjudicar la reivindicació. Això és, exactament, el que observem a cada manifestació crítica amb els governs o els poders econòmics.

Per exemple, per què van intentar els Mossos desallotjar el 15M de la Plaça Catalunya? Simplement perquè el Felip Puig no els volia allí? I la violència que van generar els Mossos, provocant molta ràbia, era per evitar mals majors? No. Era per invisibilitzar una reivindicació necessària. Igualment en l'acció del 15M al Parlament, la Conselleria d'Interior va buscar que hi hagués incidents contra els diputats per
Presència provocadora?
poder criminalitzar el moviment. Per sort, no es va caure al parany. I des de llavors, el prestigi dels Mossos no para de caure...

Evidentment, la major responsabilitat del que fan els Mossos recau a Interior, però pel que fa a les males praxis, no haurien de defensar-se corporativament, sinó assumir els errors per no desprestigiar tot el cos. L'escrutini de les seves actuacions els deu causar tensió, però ningú els ha obligat a treballar-hi i no s'haurien d'estripar les vestidures cada vegada que se'ls critica, sinó tot el contrari, exigir-ho com a prevenció contra la temptació de caure en conductes inacceptables. Han de ser conscients que se'ls permet utilitzar la violència contra els ciutadans per evitar mals majors, i això fa normal i desitjable que siguin molt fiscalitzats socialment i políticament.

Ús de la violència per evitar mals majors?
D'aquí poc, la societat catalana haurà de desobeir per aconseguir la seva llibertat, i de la mateixa manera alguns sentim que hem de desobeir per defensar els drets aconseguits. Perquè sense les vagues generals i lluites obreres, tant els Mossos com els altres, treballaríem 16h diàries sense cap tipus de drets.

És a dir, que les manifestacions representen un dels béns més preuats de la democràcia i caldria cuidar-les al màxim. Això sembla quimèric amb els governs que tenim però, pel que fa als ciutadans, no ens podem quedar a casa pel fet que, a les manifestacions, algú trenqui un vidre o la policia carregui indiscriminadament. És un imperatiu ciutadà!


(Carta 345)

Publicat com mínim a: El Periódico de Catalunya, El Punt Avui, El Far del Baix Llobregat, El Periscopi d'Andorra, Bon Dia d'Andorra, L'Independent de Gràcia (aparegut com a article).