29 agost de 2014

EL CAS PUJOL PERJUDICA CATALUNYA?


Ja ens ha estat perjudicant durant 34 anys, de manera que ara el millor és poder conèixer la realitat i que, en endavant, ens serveixi com a fuel per impulsar la construcció d'una arquitectura política infinitament més combativa contra la corrupció.

Per què el cas Pujol ha sortit ara?
Perquè els serveis secrets catalans van assabentar-se que Madrid pretenia destapar el cas Pujol al setembre intentant llançar una "bomba atòmica" contra el procés independentista. Un delicte que, probablement, ja feia molts anys que les clavegueres de l'Estat coneixien. Sabent que es faria públic, era millor avançar-se i també separar-ho del setembre i novembre.

Què vol aconseguir Madrid?
Interpreten erròniament que el procés d'independència és cosa de CiU i que el poble segueix messiànicament al President, a l'ex-President i al govern. Per això intenten desanimar el procés tocant de mort al pare polític de CiU. Però CDC, UDC i les elits econòmiques no volien fer aquest pas i estan constantment intentant reconduir-lo. Catalunya, en aquests anys i aquest tema, és un dels pocs llocs del món on els polítics van darrera de l'onada que aixeca la societat. Mentre a altres països estan ensorrats moralment per la crisis, a Catalunya, malgrat la crisi, hi ha un estat d'alegria col·lectiva perquè ens estem valorant i optant per tirar endavant una societat que engresqui, més justa i on puguem viure millor tots junts. Aleshores, destapar mals i vicis passats, contribueix a creure que sí que podrem fer net i aprendrem la lliçó. Després d'això, la Constitució catalana haurà de ser, de totes les del món, una de les que més es doti i treballi contra la corrupció. És a dir, que no hem de fer com els països llatinoamericans, on els processos d'independència no es van fer per al poble, sinó per a les oligarquies locals, d'ascendència espanyola, que no volien enviar tributs a Espanya, sinó quedar-se tots els diners i gaudir de tot el poder. Aquesta independència és la que pot arribar a interessar a CiU, però no al gruix de la societat. El cas Pujol ens impulsa a estar en guàrdia per no continuar sent una societat dominada enterament per les elits, com ho són la majoria.

Quin efecte tindrà?
En realitat, hem d'estar molt contents que, pel fet que Jordi Pujol ho ha reconegut públicament, no s'intentarà negar el delicte ni acusar Madrid d'haver-s'ho inventat per hostilitat contra Catalunya (tot i que sí ho han investigat i volgut destapar per intentar fer descarrilar el procés independentista). Per sort el moviment social independentista no es veurà temptat de defensar uns fets indefensables per mals entesos patriotismes. En contrast amb tants altres polítics que han delinquit i ho han negat fins al final, li hem d'agrair a Pujol d'haver-lo reconegut públicament, no com va fer amb Banca Catalana, i permetre'ns així de separar el seu cas de l'independentisme. ¿Us imagineu el cansament que produiria desviar tota la força social en defensors i detractors de Jordi Pujol? Hagués estat terrible per al procés... Ara podem seguir camí i, pel que fa a aquest cas, aplicar la llei sense cap impunitat per no seguir en el futur amb els mals del passat i del present.

La Cambra de Comerç de Barcelona
Què volem dir quan diem que CiU i Pujol són de dretes?
Doncs no és una simple opció política, no vol dir que són de l'equip de color blau. Vol dir que els seus valors s'estructuren al voltant de l'objectiu d'afavorir les classes riques i benestants, i advocant per mantenir-ne els privilegis i la dominació que exerceixen sobre les classes populars i empobrides. Sabent que la dreta té aquests valors, ens ha d'estranyar que actuïn, en un cas així, per a fer que un poderós tregui benefici de la seva posició?

Només són diners d'una herència?
Ja ho diran els jutjats, però tot fa sospitar que hi ha diners amb altres procedències. Els paradisos fiscals serveixen per esquivar els impostos, però també per amagar la procedència d'ingressos no justificables... Potser les famoses comissions del 3% (que sembla que realment eren del 5%...)?

El lobby econòmic Pont Aeri amb l'actual Rei d'Espanya
Quan diem que no és bo que algú estigui molt de temps al poder, què volem dir?
No és que quedi millor que hi hagi alternança en els càrrecs de poder sinó que, ser el que remena les cireres durant massa temps, fa que sorgeixin propostes i temptacions de corrupció. Per això és abominable la monarquia. Imagineu-vos, si Pujol ha estat corrupte amb 23 anys al poder, ¿quant no ho serà el rei, que va ser proclamat successor oficial de Franco el 22 de juliol de 1969, fa 45 anys? Si no sabem més de la seva corrupció és per la protecció constitucional, legal i mediàtica de la que ha gaudit, que per sort s'ha començat a esberlar amb les xarxes socials.

És, el frau de Pujol en si, el més destacable?
Crec que el més important és la caiguda d'un fals mite i la caiguda del vel que cegava molts catalans: Malgrat certa aparent bonhomia comparant amb altres geografies, la realitat és que la societat catalana és massa classista, sobretot pel que fa a la seva classe alta. Aquesta “casta” (la parauleta està de moda) socioppvergent, situada a totes les esferes de rellevància del país, a més de xuclar els recursos i oportunitats fraudulentament, fan de tap al veritable talent social d'aquest país. Han de caure els murs i el procés independentista -amb l'augment de l'autoestima per part del poble i amb el trencament de l'status quo- és el millor escenari, en segles, per fer-ho. Mai com ara veurem obrir-se la finestra d'oportunitats per a que es plantegi com volem viure i com volem organitzar-nos socialment. Esperem que, tots els que tenim valors d'esquerres, sapiguem estar en el nostre lloc i prémer fortíssim en la direcció correcta!

(Carta 350) 

Publicat com a mínim a: Diari de Balears, Circ de Tarragona, Notícies TGN, Periódico Diagonal, Rebelion.org.

10 juliol de 2014

ABSOLUCIÓ PEL "SETGE" AL PARLAMENT


Ja ha sortit la sentència de l'Audiència Nacional sobre el “Setge” al Parlament català del 15 de juny de 2011. De les 19 persones acusades d'atemptat contra institucions de l'Estat amb peticions de penes que de fins a 8 anys (al final sembla que eren 5 anys i mig), després de tres anys d'investigació, se n'ha exculpat a 18 i a un se l'ha condemnat a presentar-se a comissaria durant quatre dies per una falta de danys per haver pintat amb spray la gavardina de Montserrat Tura.

La sentència ha caigut com una bomba en el món polític, mediàtic i catalanista de dretes, i s'està fent bullir l'olla amb exclamacions grandiloqüents i irades: "És inacceptable!", "estan donant carta blanca als violents", "la sentència és absolutòria perquè els fets són al Parlament de Catalunya, si haguessin sigut al Congrés de Madrid no dirien el mateix",... Finalment, la fiscalia, el Parlament, el Govern català recorreran la resolució. Pel que fa a mi, que vaig ser present en aquells fets com a realitzador del futur documental “El despertar de les places” (http://vimeo.com/42043884 es tracta el tema en els minuts 24' al 31'), només puc dir que, per sorpresa meva, la veritat ha aflorat i ha deixat amb un pam de nas als que van muntar una operació de manipulació grotesca contra el moviment 15M. No només vaig poder comprovar que no va passar res greu, sinó que a més, coincideixo amb algunes de les apreciacions de la sentència que intenten emmarcar el cas. Anem a pams.

Primer que la sentència diu que no es pot provar que els acusats fossin al lloc dels fets ni que fessin allò que se'ls imputa. Per tant, als que no els agrada aquesta sentència ¿potser voldrien que sense proves se'ls condemnés igualment perquè en aquella mobilització van passar fets inacceptables? O sigui, que paguessin ells com a caps de turc simplement perquè suposadament van participar en una mobilització que desaprovem? Convindreu amb mi que, per molt en contra que s'estigui d'aquell “assetjament” al Parlament, no es pot voler passar per sobre d'una investigació que ha durant tres anys, no? I això deixa a l'aire que la policia va detenir persones indiscriminadament i sense fonament, cosa que és molt greu contra les persones que han patit aquest dit acusador que ara es demostra infundat.

Dit això, ara anem al fons de la qüestió. Què va passar? Perquè, de tant repetir que hi va haver gran violència, al final la majoria de la gent s'ha quedat amb la idea que va ser així, però és fals. Només diré que, mentre era allí, una familiar em va trucar exclamada del que “estàvem fent allí” i, davant la meva sorpresa, em va explicar que els mitjans de comunicació n'anaven plens i que allí s'estava atacant els diputats i assetjant el Parlament, és a dir, una mena de nou 23F... El tsunami mediàtic era tan gran, que aquesta familiar no em creia quan li negava que això estigués passant, i no em creia malgrat jo era allí interessat en filmar tot el que pogués succeir i malgrat aquesta persona té absoluta confiança en el meu criteri i honestedat. Al arribar a casa vaig veure els representants polítics de tots els partits (ICV inclosa) estripant-se les vestidures i tots els mitjans, més o menys corretja de transmissió de les diferents forces polítiques, també carregant. L'endemà, tots els diaris obrien a portada completa amb el titular “Indignant” en referència a la “il·legítima” mobilització dels indignats davant del Parlament.

Però aquella concentració va ser absolutament normal. És més, massa normal i mancada de violència, atès el nom amb el que es denominava als manifestants, que suposadament estaven "indignats" en contra d'un sistema poc democràtic que funciona en pro dels interessos econòmics d'unes elits.

Repassem la història telegràficament: Manifestació del 15 de maig per una democràcia real. Acampada a Puerta del Sol, Madrid. Desallotjament forçós. Acampada a Plaça Catalunya en solidaritat. A una setmana de les eleccions municipals es munten acampades a diverses ciutats que catalitzen el descontentament popular. Els mitjans prenen amb simpatia el moviment davant la demanda de la Junta Electoral Central i del Govern del PP de desocupar les places. El veuen com un desafiament ciutadà original, en resposta a la crisis i que el PP desaprovava. Arriben les eleccions i paradoxalment PP i CiU treuen boníssims resultats. L'alta abstenció de l'electorat d'esquerres fa que el partit “socialista” es desplomi i deixi uns “magnífics” resultats a la dreta. Les acampades continuen, però segons l'Ajuntament i la Generalitat el circ s'ha acabat. Han estat útils fins aquí, però ja no els veuen amb tan bons ulls i els volen fer fora de la plaça. El 27M té lloc un intent de desallotjament per part dels Mossos. El teixit social generat en base a les setmanes de presència al carrer i el suport mediàtic rebut, fan que milers de persones rodegin els Mossos en solidaritat amb els acampats i s'aconsegueix aturar el desallotjament pacíficament. La violència dels Mossos deixa molt mal parat al conseller Felip Puig. L'acampada continua. Els indignats no són un moviment folclòric, denuncien la manca de democràcia i el segrest neoliberal existent, per tant, s'oposen a l'aprovació d'uns pressupostos que retallen la despesa social en pro de pagar deutes, rescatar bancs i continuar la festa. S'anuncia amb antelació una mobilització contra els pressupostos que es simbolitzarà rodejant el Parlament. Ningú creu que s'impedirà la retallada del pressupost, però almenys es vol fer públic i evident el frau.

Felip Puig dissenya una estratègia per revertir el suport popular al moviment, amagar les vergonyes del govern convergent i salvar el seu nom. No organitza l'entrada dels diputats de cap manera especial, simplement fa que els Mossos carreguin a les 7h del matí contra els concentrats per crear un corredor en una única porta. Amb l'ambient caldejat i els ànims encesos, Felip Puig preveu que qualsevol cosa pot ocórrer. L'entrada del president i 30 diputats més en helicòpter subratlla l'escenificació de la perillositat d'entrar per terra. Els altres 105 diputats entren com els dóna la gana. Alguns en furgonetes policials, altres en cotxes particulars, i fins i tot alguns, com Boada, Tura, Llop, López Tena entren caminant enmig dels manifestants indignats, com la Heidi passejant per un camp de tulipans... No se que hagués passat, per exemple a Ucraïna, però aquí els diputats van poder arribar al Parlament. Pel camí els van escridassar, insultar, i a algun el van empentant, escopir, ruixar amb spray o li van tirar l'interior d'un entrepà. Són coses una mica gamberres i desagradables, ens poden semblar malament o que nosaltres no ho faríem, però convindreu amb mi que no són molt greus. Repeteixo que no són molt greus. Als camps de futbol passen coses així, a les manifestacions els Mossos són escridassats i insultats, i els manifestants empentats i fins i tot colpejats o disparats amb bales de goma o foam. Però és clar, ells són senyories. Són una casta, i no poden tolerar que a ells es passi això.

Si realment no volien que els passés això, petites mostres d'hostilitat (perquè repeteixo que les mostres de veritable hostilitat violenta haguessin sigut alguna cosa més i algun diputat hagués acabat amb alguna cosa més que una bona empipamenta), el dispositiu hagués pogut ser molt diferent. Sabent que hi hauria milers d'indignats volent demostrar l'animadversió vers els pressupostos, es podria haver concentrat els diputats en un punt llunyà, haver-los muntat en un autocar i, amb la protecció dels Mossos que haurien tancat el Parc de la Ciutadella, haurien entrat l'autocar fins al Parlament amb tota tranquil·litat. Us n'adoneu! El dispositiu policial no era tan difícil! Crec que opositaré per a Conseller d'Interior o Cap dels Mossos perquè tinc les coses clares i un talent natural per al càrrec... D'aquesta manera, els diputats haurien fet la seva feina i aprovat les retallades (contraries al que van dir en campanya electoral) i els manifestants haurien fet també la seva feina i mostrat el seu rebuig al veritable setge a la democràcia que es perpetrava dins del Parlament.

Però Puig necessitava que alguna cosa passés. I es va crear una manipulació mediàtica de llibre. Després les televisions tenien dificultats per mostrar imatges violentes perquè gairebé no n'hi havia hagut (molt menys que en la majoria de manifestacions!), en canvi el que tenien era només declaracions i més declaracions condemnatòries però eren pura opinió interessada o intoxicada pel tsunami mediàtic. Una i una altra vegada passaven les mateixes imatges: uns diputats escridassats i una persona tirant una ampolla d'aigua (!) a una furgoneta blindada dels Mossos... Llavors va venir tot allò de les línies vermelles que deia el President, i tots els partits (ICV inclosa) van tancar files corporativament. Es va parlar de nazisme, de cop d'estat, de kale borroka, de guerrilla urbana, i es van fer denuncies per atemptat a les institucions de l'Estat (de les que es van desmarcar ICV i alguns membres del PSC). Es va fer tan rebombori que ara estan obligats a ratificar les acusacions i tancar-se sobre la versió venuda perquè, desdir-se ara, seria percebut pel públic com un gran engany i no es pot desmuntar la credibilitat dels mitjans de comunicació i l'establishment polític.

Si us plau, deixeu de fer el ridícul!


(Carta 349) 


Publicat com a mínim a: Diari de Terrassa, El Far del Baix Llobregat i L'Hospitalet, L'independent de Gràcia, Rebelion.org, El Periódico del Raval.

29 maig de 2014

SERIOSAMENT: DISSOLEM LA BRIMO DELS MOSSOS?


Manifestació de suport a Can Vies
Sembla que faci broma amb la revolada mediàtica d'aquests dies respecte de Can Vies, però ho dic seriosament. En la Catalunya que volem, la millor opció seria tenir uns Mossos d'Esquadra sense Brigada Mobil d'antiavalots. Els moviments socials, en la seva croada per millorar i transformar la societat, no oblidem els cossos de seguretat. Ja hem aconseguit que se'ls prohibeixi una arma lesiva com són les bales de goma, i també hem fet fora un mal comandament. En la campanya per seguir millorant-la proposem, ara sí seriosament, dissoldre la BRIMO. Amb més motiu encara en el marc de conflicte social que es viu aquests dies Barcelona. 

Els Mossos s'encarreguen de qüestions molt importants: homicidis, màfies, delinqüència, violència de gènere, gestió del transit,... però resulta que totes aquestes unitats han patit retallades mentre que el cos d'antiavalots ha rebut una dotació extra de 2 milions d'euros per nous materials, armes, furgonetes... 2 milions d'euros en plena crisi! És que les manifestacions són el problema més greu de la societat? Més que els aspectes abans mencionats? No! El que ho explica és que, els polítics tenen por del poble, tenen por que es revolti davant la pobresa, o millor dit empobriment, i volen poder-lo reprimir si fes falta. Però no fa falta, la veritat és que el poble es porta molt bé, massa bé. A altres latitud sí hi ha violència de veritat (a Ucraïna, per posar un exemple...).

Noi a qui li han rebentat l'oïda mentre anava en bicicleta
Algú aixecarà el braç i dirà “I què passa amb els violents que hi ha a les manifestacions?”. ¿Es refereixen als que han trencat ulls, i que l'altre dia van trencar l'oïda a un manifestant d'un cop de porra? “No, no, ens referim als violents de part dels manifestants!”. Ah, el mantra político-mediàtic! En realitat què vol dir això de “violents”? Vol dir que són persones violentes de natural que aprofiten qualsevol excusa per exercir-la, com he sentit dir a Espadaler i a Trias? Totalment fals! Estarem d'acord o no amb la reacció, però tots sabem que la gent s'enfada per certes coses i no per altres.

I de quin tipus de violència estem parlant? Morts? Ferits? O trencadisses i focs? Més aviat això últim, oi? Val, llavors és més vandalisme contra mobiliari públic que violència pròpiament dita (que té connotacions d'atacs contra persones). I és que els manifestants no han ferit mai a un ciutadà de a peu! “Però és que també ataquen a la policia!” Bé, això ja és capítol a part. Un dels motius pels que crec que s'hauria de dissoldre la BRIMO és perquè la seva sola aparició en una manifestació, ja incentiva la confrontació. A la última vaga general, quan els manifestants desfilaven per Via Laietana a l'altura de la Plaça de la Catedral. A un cantó hi havia un cordó impressionant de Mossos. A l'altra banda de la Via Laietana, la Patronal del Treball, enemic número u del proletariat. No podent-se controlar els treballadors van començar a llançar crits primer i alguns objectes després. Cap a on? Cap a la Patronal? No! La gent donant l'esquena a la Patronal, s'encarava cap al cordó policial que era qui focalitzava la bronca. S'entén? 

No tothom ho està passant bé en aquesta societat, no tothom està feliç amb el sistema capitalista-consumista-competitiu que està organitzat. I algunes persones disconformes creuen que ho han d'expressar socialment. Senten impotència i ràbia perquè els sembla que tot està “atado y bien atado”. Llavors, quan apareixen uns policies vestits com robocops, diran ells que la indumentària és defensiva, però el cert és que generen amenaça i inquietud, que és el menys indicat per contenir a algú que sent ràbia. En realitat no prevenen res, sinó que més aviat, els enfrontament amb la policia representen metafòricament l'oposició al sistema opressor, i permeten simbolitzar el desacord d'una persona enfadada políticament amb la institucionalitat.

Resistència no-violenta davant la policia
A més, estan abillats amb tanta protecció que, a part d'amagar les persones que hi ha dins (semblen més màquines que éssers humans), també les fan semblar invulnerables. Llavors dialogant amb gent que tira pedres a la policia, els he preguntat: “¿Si un policia antiavalots s'ajupís davant vostre a recollir alguna cosa i li caigués el casc, deixant el seu cap al descobert, aprofitaríeu l'oportunitat per colpejar-lo amb una pedra o pal i ferir-lo greument o matar-lo?” La cara de sorpresa per la pregunta no deixava lloc a dubtes: Tiren pedres a la policia, precisament perquè creuen que no els faran mal, com una manera d'“expressar” rebuig al que representen. I quan em defensaven que calia enfrontar-se a la policia, els preguntava: “I fins a on estaríeu disposats a arribar i què creieu que aconseguiríeu? Aniríeu pujant el nivell fins a matar com feia ETA?” I també llavors se'ls desencaixava la boca. Atenció! En realitat, no són violents, simplement volen escenificar de la manera més grandiloqüent el seu descontentament però, excepte casos clínics puntuals, són gent amb bons valors, que desitgen millorar el món i no volen fer mal de veritat. 

Aleshores, en aquest marc d'anàlisis: ¿Per què hem de gastar tants i tants diners per mantenir un cos que només serveix com a boc expiatori en unes escenificacions de la mala llet social? És un d'aquells casos en que la pretesa solució ha perdut de vista el problema pel que va ser creat i ja no l'arregla sinó tot el contrari. Però ningú sembla adonar-se'n i la gent repeteix convençuda "a ningú li agrada l'ús de la violència policial, però mira quins disturbis, calen els antiavalots...". Res a veure, és com enviar un piròman a apagar focs argüint que els focs són greus i delmen els boscos. Per tant, proposem que, en la nova Catalunya, la policia fos present en les manifestacions, de forma tranquil·la i confiada, en forma de parelles de Mossos, a l'estil bobbies anglesos. Més discrets, menys intimidadors, més “vulnerables” (o tan vulnerables com els manifestants), més propers... preparats per a donar solució a petits conflictes entre la ciutadania. 

Però la mà tornarà a demanar d'intervenir: “Però sense antiavalots, llavors la ràbia que dius faria cremar containers, bancs, etc... i aquests bobbies no ho podrien impedir!”. I llavors arribem al cap del carrer de la qüestió... Per què la gent està enfadada? Podem fer alguna cosa perquè la gent no tingui aquest malestar interior? En la majoria de casos sí! I els polítics que tant s'estripen les vestidures amb la "violència" de part dels manifestants són en gran part el problema. No de la crisis en si, sinó de la gestió de la crisis. A qui li donen prioritat? Qui tenen en compte i qui no? Per què ajuden els bancs sense condicions? Per què redueixen els impostos als rics? (un 20% des de la transició fins ara!). Per què generen les condicions per a la corrupció i frau a hisenda? ¿Podem somniar una societat catalana on la gestió pública no generi ràbia? La convivència implica en alguns moments cert malestar, certs desacords, però si aquests es dirimeixin democràticament i no fraudulentament, el malestar portaria a negociacions i acords, i no derivaria en ràbia. És clar que si es vol governar sense escoltar, sense representar els més febles, i sense velar pel bé comú, llavors sí que necessites un exèrcit de soldats que permetin reduir la societat i fer-li acceptar aquesta manera de governar, que és el que passava, per exemple, a l'Edat Mitjana.

Can Vies
I en el cas concret de Can Vies, es pot somniar una negociació sense imposicions? En la que s'accepti que era un equipament públic gestionat de manera diferent? D'una manera que també ha de tenir el seu lloc en una societat plural? Simplement són lògiques polítiques diferents: la lògica institucional i la lògica de sobirania ciutadana i popular. I no és més democràtica ni legítima la institucional... El centre ocupat era un orgull dels moviments socials i del barri i, durant 17 anys, havia fet possibles infinitat de reunions, festes, xerrades, conferències, etc... per la que havien passat milers de persones. Les que ara es solidaritzen i sorprenen a l'Ajuntament. Perquè enderrocar tot un edifici és tan o més destructor que cremar un container. 

¿Com us sembla que es valoraria si, la propera vegada que estiguéssim disputant alguna cosa amb Trias o amb Manel Prat, lloguéssim una grua i enderroquéssim una seu de CiU o una comissaria? No em puc arribar ni a imaginar els escarafalls dels polítics i tertulians! Hauríem creuat una línia vermella i hi hauria una cacera de bruixes!

I en les negociacions sobre Can Vies, la condició de l'Ajuntament era que se sortís temporalment de l'edifici per tal de remodelar-lo i que després es podria tornar a utilitzar, mentre que els que el gestionaven, desconfiant, plantejaven remodelar-lo posant els diners ells mateixos, perquè veien venir que l'Ajuntament l'enderrocaria quan sortissin, com s'ha confirmat ara que l'Ajuntament ha actuat unilateralment. És vergonyós el poc transparents que són i mostra com entenen la democràcia: intenten aparentar una cosa diferent del que són. Perquè executen aquest desallotjament quan ja no els pot afectar el resultat de les eleccions europees, i volent fer-ho el més lluny possible de les municipals. Aquests càlculs de l'impacte de l'enderrocament, els ha portat a fer-ho el dia després de la contesa electoral! I a més cremant un Manel Prat amortitzadíssim amb el cas d'Ester Quintana i altres...

Realment Trias ha signat la seva futura derrota municipal, i els socialistes no seran el recanvi anant com van de derrota en derrota. Per tant, necessitaríem alguna cosa millor que destronés aquests dos partits impropis que s'han anat alternant en la ciutat. 

Mentrestant podem dissoldre la BRIMO: un cos que malaguanya diners públics, que suposa un perill per als manifestants, i que aconsegueix el contrari del que suposadament hauria d'aconseguir.

(carta 348) 


Publicat com a mínim a: L'independent de Gràcia (aparegut com a article en dues entregues), L'independent de Barberà (aparegut com a article, però molt escurçat), El Periscopi d'Andorra.



Molt interessant el vídeo aquí amb una resistència no-violenta davant els Mossos fins que aquests marxen: http://www.vilaweb.cat/noticia/4193859/20140526/tensio-primeres-carregues-mossos-protesten-desallotjament-can-vies.html

22 maig de 2014

DIETARI ELECTORAL


Abans, a molts els semblava que les eleccions eren el més apassionant que podia passar en anys... ara és tot el contrari, succeixen tantes coses en aquest país que les eleccions, i més encara les europees, són més aviat el menys emocionant. Però hi són i ens interpel·len d'una manera o una altra. 

Per exemple, tornem a veure l'enèssima campanya del PSC intentant atreure vots amb l'argument de la por a la dreta. Quants anys porten fent el mateix eslògan? Què ve la dreta!, Aturem la dreta!, Aturem Aznar!, Aturem Rajoy!. És un partit d'“esquerres” sense propostes d'esquerres, que no il·lusiona, que va néixer (a l'ampara d'Alemanya i EEUU) per impedir que la veritable esquerra tingués opcions de poder, i que treu partit del bipartidisme intentant fer valer que són un mal menor davant la dreta franquista.

Per sort, van sorgint opcions d'esquerres autèntiques. La gent d'esquerres ens quedàvem desquadrats al visitar l'Amèrica Llatina amb el nostre quadre fòbic anti-eleccions. El nostre pessimisme s'admirava de
veure opcions veritablement d'esquerres que havien arribat al govern i organitzaven la societat de maneres més il·lusionants. I també ho volíem viure, encara que al principi dèiem que, a Europa, era impossible. Però no ho és...

Per això molts no entenem perquè les CUP no s'ha presentat a les europees. Igual com el 2009 vaig pensar que C's cometia un error no presentant-s'hi (tot i que no m'importava, és clar), doncs ara penso que és un error que la CUP no s'hagi presentat (i aquest sí que m'importa). Tenen els seus motius, és clar. Però, per una banda, no “estan presents" en tot el doll d'informació, debats, tertúlies, etc... que es mou en els mitjans de comunicació i que els permetria fer-se conèixer més per a la gent que encara no els coneix prou. I per altra banda han deixat una mica desemparats els votants independentistes i d'esquerra radical. Hi ha algunes altres opcions interessants, tot i que no plenament satisfactòries... En tot cas, tot porta el seu procés i segur que la CUP no deixarà escapar la propera contesa.

També, hem escoltat unes declaracions impressionants de Cañete que encara té la barra de dir que no s'esperava que creessin tant rebombori. ¿Serà perquè donava per fet que el patriarcat és hegemònic i no s'ha adonat que està sent àmpliament qüestionat? No només és que les dones també voten (i els homes feministes) i que per tant aquests comentaris el poden perjudicar, com s'ha dit, sinó que és totalment inadmissible que un polític mostri aquesta manera de pensar. ¿Us imagineu que hagués passat si Cañete hagués dit el mateix però aplicat a una persona amb un altre color de pell deixant caure que tenen menys intel·ligència que els blancs? S'hauria muntat el sant cristo gros! En canvi, l'incident ha quedat com un comentari una mica inadequat, però si demana disculpes, no passa res...

En tot cas, tampoc el contrincant bipartidista demostra molta més sensibilitat: En aquest vídeo encobert del PSC surten dues dones enfadades, però reforçant tots els estereotips: parlen frívolament de política mentre es maquillen, la seva més gran reflexió és que les entabanen i que no els donen el que els prometen, i això no pot ser, elles estan disposades a rebre, però no a no rebre. Trist concepte de la política. Suggereix que és millor que votin a altres homes, menys als del PP. I a sobre diuen “que li donin al PP!” que no és correcte, en comptes d'atrevir-se a dir “que el bombin al PP!” com seria correcte en català, segurament per por a que Fernández Díaz els tanqui a la presó al costat dels del twitter.

 

I per últim, però no menys important, una broma i una convidada. Si està costant tant que aquesta “democràcia” espanyola ens permeti fer “un” referèndum, què esperàvem en convocar un “multi” referèndum? I és que no sorprèn que la Junta Electoral Central intenti prohibir que es celebri el multireferèndum el dia de les eleccions. Ja va intentar, el 2000, prohibir la Consulta per l'Abolició del Deute Extern que vam organitzar coincidint amb les eleccions generals. Però vam desobeir, la vam
fer i va participar-hi un milió de persones a tot l'Estat (mig milió a Catalunya). Per cert, que molta gent d'esquerres deia “aquesta vegada no votaré a les eleccions perquè em sento molt més identificat amb la Consulta i votaré només en ella”, i després Aznar va treure majoria absoluta... Vam tenir-hi algo a veure? Espero no acabar condemnat a l'infern per dolent... 

I ara la convidada: si precisament, per a la majoria, el procés independentista engresca, no per canviar la bandera espanyola per una de catalana, sinó per canviar moltes coses que són impossibles o molt lentes en l'Estat espanyol fill de la dictadura i la transició, llavors precisament volem decidir moltes coses. I per això farem bé d'apuntar que volem organitzar referèndums i altres mecanismes de deliberació col·lectiva per tirar endavant el procés constituent que serà necessari. Per això, organitza una taula o vota en el multireferèndum!

(carta 347) 

Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat.
 

15 maig de 2014

EL TERCER ANIVERSARI DEL 15M


Quan fa tres anys va començar el moviment 15M, vam filmar tota l'experiència i, un any més tard, vam compartir a internet, amb llicències lliures, el documental “El despertar de les places”. Arran de les projeccions del documental he participat en desenes de debats i m'ha sorprès escoltar sovint comentaris d'aquest estil: “què se n'ha fet del 15M?”, “després de tot, van sortir elegits el PP i CiU!”, “tant que ens va il·lusionar, i va quedar en res”... I malgrat aquesta percepció de molta gent, tantes coses han canviat... I necessitem saber llegir la realitat i celebrar els triomfs populars. 

El sorgiment del 15M no va donar lloc a una organització de la que ara puguem comptar els membres. El 15M va ser un “moviment” social. És a dir, que va servir de catalitzador per “moure” col·lectius, associacions, iniciatives, persones no-mobilitzades... i en aquest sentit està entre nosaltres, com un pas més amunt en els esglaons de l'organització social. Però podem afirmar sense embuts que el 15M va canviar radicalment el clima polític del país. Les conseqüències més visibles han estat l'èxit de la PAH, que ja existia prèviament, i que s'ha convertit en l'MST espanyol. Així mateix, un partit com la CUP, també preexistent, ha entrat al Parlament i ha canviat la temperatura fins i tot dins la cambra. També hem vist desenes de mobilitzacions anti-retallades i mil lluites, anteriors i noves, s'han enfortit, tot i que molts desitjaríem més mobilització encara. 

Però aquest canvi de clima també està alterant els intangibles. Espanya va conformar-se a través del franquisme. La República, fins i tot massa tímida políticament, va resultar totalment inadmissible per al poder econòmic, i la dreta va impulsar un cop d'estat per derrocar el govern legítim i instal·lar al poder una dictadura feixista que no va dubtar a cometre un dels majors genocidis de la història. En total es van executar sumàriament unes 150.000 persones! Si ho comparem amb la dictadura de Pinochet que va assassinar 3.500 persones o la d'Argentina amb 30.000, entendrem la magnitud del que va passar aquí. 

Els cronistes del règim argumenten que la República també va cometre crims. I és veritat, però és un argument malèvol, perquè el que va succeir és que, per resistir el cop d'estat, es van repartir armes al poble i el desgavell va comportar 50.000 execucions sumàries al bàndol republicà. Aquestes no responien a ordres del govern sinó a decisions unilaterals de grupuscles autònoms, mentre que les 150.000 execucions feixistes formaven part d'un pla metòdic per a no fer presoners. I quan ja havien vençut, va seguir assassinant perquè l'objectiu anava més enllà de vèncer, consistia en eradicar tot indici d'esquerres.

I amb aquest llegat històric, Espanya ha esdevingut un país de zòmbies: Totalment desarticulat a nivell social i políticament corrupte i al servei del capital. La transició va ser un intent d'amagar els morts sota la catifa i continuar com si res. Però no es pot començar de zero com si res hagués passat, amb tanta por i tants morts als marges. 

35 anys més tard, el moviment 15M, sorgit amb la crisis i contra la falsedat d'una democràcia venuda al capital financer, ha aconseguit canviar el clima polític en el país zombi i, des de llavors, han anat caient tabús i mites. Gràcies al 15M, els debats de les minories mobilitzades s'han estès a grans capes de la societat, i s'ha acabat posant en qüestió tota la institucionalitat de la transició: la democràcia, la classe política, la banca, la monarquia, la policia, el bipartidisme, la despolitització de la societat, l'ultranacionalisme espanyol,... i això està esdevenint un tsunami social del que encara no som prou conscients, però que assanyalarem clarament d'aquí unes dècades. 

En el cas que conec, a Catalunya, l'esfondrament de la transició està generant un soroll eixordidor. I l'independentisme social, que beu més de demandes democràtiques que d'identitarismes i de motius econòmics (gràfics de la pag.8 de "Cataluña ante la consulta sobre la independencia" Robert Liñeira, ICPS-UAB) representa una de les protestes concretes davant aquesta estructura d'Espanya, capturada per l'ultranacionalisme caspós i descaradament a favor del capital, sorgida de la imposició feixista i el seu extermini.

Gràcies 15M!

(carta 346)


Publicat com a mínim a: El Far del Baix Llobregat, Rebelion (aparegut com a article, Anoia Diari.

16 abril de 2014

#ANTIAVALOTS #MOSSOS: UN DEBAT PENDENT


Ús proporcional de la violència?
Arran de la publicació a El Periódico, d'una carta on qüestionava els antiavalots dels Mossos, vaig rebre un allau de crítiques i desqualificacions al twitter i al meu bloc, de suposats membres del cos. Per cert, el diari va canviar el meu títol a l'edició en paper per "Una policia violenta" cosa que encara els va enfurismar més. I fins i tot el Sindicat de Mossos d'Esquadra de CCOO va publicar una resposta al mateix diari tancant files corporativament. 

Amb paciència i intentant anar al fons de la qüestió, el debat al bloc va anar millorant, i van arribar a fer autocrítica sobre el cas de l'intent de desallotjament del 15M a Plaça Catalunya.

I al mateix temps, desenes i desenes de persones em van felicitar perquè se sentien totalment identificades amb la carta i no veien aquest tipus d'opinions publicades per al gran públic.

Ús de la violència per evitar mals majors?
Personalment no poso tots els Mossos al mateix sac, penso que hi ha dotacions útils socialment, com la que tracta la violència de gènere, les màfies, el tràfic viari, o els homicidis, però desaprovo sobretot als antiavalots perquè observo que serveixen principalment per desincentivar la reivindicació i exercir un control social a favor de les elits econòmiques.

Si busqueu a internet “La Síndrome de Sherwood trobareu el treball de final de màster d'un alt comissari territorial dels Mossos. Hi exposa tècniques per desprestigiar manifestacions. Disposar els antiavalots ben visibles per provocar els més rabiosos. No intervenir, permetent que les minories que trenquen mobiliari públic ho puguin fer tranquil·lament. Així s'aconsegueix que, quan
Fora de la manifestació però molt sovint tolerats (?) pels antiavalots...
carreguen indiscriminadament contra tota la manifestació, els aleatòriament detinguts es trobin amb una opinió pública consternada pels fets, i així perjudicar la reivindicació. Això és, exactament, el que observem a cada manifestació crítica amb els governs o els poders econòmics.

Per exemple, per què van intentar els Mossos desallotjar el 15M de la Plaça Catalunya? Simplement perquè el Felip Puig no els volia allí? I la violència que van generar els Mossos, provocant molta ràbia, era per evitar mals majors? No. Era per invisibilitzar una reivindicació necessària. Igualment en l'acció del 15M al Parlament, la Conselleria d'Interior va buscar que hi hagués incidents contra els diputats per
Presència provocadora?
poder criminalitzar el moviment. Per sort, no es va caure al parany. I des de llavors, el prestigi dels Mossos no para de caure...

Evidentment, la major responsabilitat del que fan els Mossos recau a Interior, però pel que fa a les males praxis, no haurien de defensar-se corporativament, sinó assumir els errors per no desprestigiar tot el cos. L'escrutini de les seves actuacions els deu causar tensió, però ningú els ha obligat a treballar-hi i no s'haurien d'estripar les vestidures cada vegada que se'ls critica, sinó tot el contrari, exigir-ho com a prevenció contra la temptació de caure en conductes inacceptables. Han de ser conscients que se'ls permet utilitzar la violència contra els ciutadans per evitar mals majors, i això fa normal i desitjable que siguin molt fiscalitzats socialment i políticament.

Ús de la violència per evitar mals majors?
D'aquí poc, la societat catalana haurà de desobeir per aconseguir la seva llibertat, i de la mateixa manera alguns sentim que hem de desobeir per defensar els drets aconseguits. Perquè sense les vagues generals i lluites obreres, tant els Mossos com els altres, treballaríem 16h diàries sense cap tipus de drets.

És a dir, que les manifestacions representen un dels béns més preuats de la democràcia i caldria cuidar-les al màxim. Això sembla quimèric amb els governs que tenim però, pel que fa als ciutadans, no ens podem quedar a casa pel fet que, a les manifestacions, algú trenqui un vidre o la policia carregui indiscriminadament. És un imperatiu ciutadà!


(Carta 345)

Publicat com mínim a: El Periódico de Catalunya, El Punt Avui, El Far del Baix Llobregat, El Periscopi d'Andorra, Bon Dia d'Andorra, L'Independent de Gràcia (aparegut com a article).


1 abril de 2014

PROU EXPERIMENTS POLICIALS ANTIDEMOCRÀTICS!


Mossos rodejant una manifestació (època de Saura)
El dissabte 29 de març, vam patir un nou experiment per part dels Mossos en la manifestació de suport als acusats per la protesta del 15J davant del Parlament i en el llançament de la campanya Desobediència 2014... Però podem resseguir tota la trajectòria d'experiments...

Amb Saura, els Mossos van assajar de rodejar totalment les manifestacions, com si tinguessin un virus que no s'hagués de propagar per la societat i per fer sentir els manifestants isolats i controlats. Atemptaven contra el dret de lliure circulació i generaven molta ràbia. ICV-EUiA, malgrat haver posat càmeres a les comissaries, encara paga, dins de l'esquerra, aquell comportament prepotent dels Mossos, i sobretot el no haver aconseguit que els Mossos actuessin gaire diferent que amb la dreta.

Amb Puig, van assajar de repartir estopa i bales de goma, exhibint mà dura al més pur estil de la Colòmbia uribista... Atemptant contra el dret a la integritat física i, a sobre, amb la fatxenderia d'en Puig i amb uns Mossos no identificables. I quan el conseller va quedar socialment assenyalat com una
bèstia negra dels
Actuació "proporcional" a la perillositat dels manifestants (època Puig)
drets socials, llavors en Puig, una persona deshonesta però no faltada d'astúcia, el 15 de juny de 2011 va dissenyar un dispositiu al voltant del Parlament, per tal que els manifestants del 15M agredissin als diputats i així poder criminalitzar el moviment. Però, malgrat els parlamentaris van creuar una manifestació hostil d'indignats, no va haver-hi violència real i van detenir una vintena de persones indiscriminadament. Com que es va detenir tota aquella gent proclamant solemnement que havien atemptat contra la democràcia amb una violència que ningú va filmar, en el judici han de seguir endavant amb el procés com si els detinguts haguessin fet ves a saber quina gran cosa, però els estan jutjant per haver insultat diputats...!

El dret de manifestació, a casa nostra, és un dret perillós
Abans de Puig, encara trobaves catalanistes que defensaven els Mossos perquè eren “els nostres”. I això és nacionalisme i, a més, curt de mires. Els catalans no hem de caure en aquestes actituds acomplexades i obtuses. No són la Guàrdia Civil que ha tingut un origen dictatorial. Els Mossos són policies d'una societat democràtica, per tant, hem de ser el màxim d'exigents. Ningú està a favor o en contra dels Mossos, però pels seus actes seran jutjats, sense ni un bri de condescendència ni de tancar files pel fet que portin una senyera a l'uniforme. Abans som persones que catalans!

El poble, en tot aquest trajecte, ha aconseguit que hagin d'anar identificats (tot i que...) i que hagin hagut de prohibir les bales de goma que tants ulls han robat!

Desplegament intimidatori a Gràcia (època Espadaler)
Amb Espadaler, assagen dispositius policials exagerats en les manifestacions contràries als interessos del govern. Diuen que és per dissuadir, però serveixen per caldejar l'ambient i assenyalar la manifestació amb dit acusatori. Com una profecia que vol autocomplir-se. I és que, malgrat el gran dispositiu que tensa l'ambient, no aturen petites destrosses de mobiliari que fan petits grups que podrien neutralitzar i, després, quan la manifestació està acabant tranquil·lament, de sobte, la tallen pel mig, generen pànic, tensió, corredisses i persecucions. Els manifestants senten molta ràbia per l'agressió injustificada i prepotent i llavors s'acaben generant disturbis que justifiquen l'actuació policial i serveixen per criminalitzar i deslegitimar els motius de la manifestació.

Socialment hi ha dubtes sobre les funcions dels policies infiltrats
I han continuat les males maneres i xuleries dels Mossos en l'exercici d'Espadaler. Fa vergonya sentir com qualifiquen als manifestants amb insults grollers (literalment escoltat a manifestacions: "guarros", "escoria", "putas", "ratas", "¡a ver si te voy a pegar una hostia!"...), amb un llenguatge propi de delinqüents. No semblen professionals suficientment equilibrats per dur a terme una feina tan delicada, en la que estan autoritzats a posar en perill la integritat física dels ciutadans en pro d'evitar mals majors... La veritat és que, a molts, se'ls veu amb molt poca qualitat humana, i alguns semblen transtornats i tractant amb despreci la gent amb la que interactuen. Això va arribar al punt àlgid, quan entre insults i agressions, van provocar la mort de Juan Andrés Benítez al barri del Raval.

I nosaltres els volem dir que no ens fareu dimitir de ser ciutadans per molt que abraoneu la policia contra nosaltres! I cal que comencem a reivindicar que, en una situació d'inoperància i agressió neoliberal, les protestes són legítimes i necessàries! I que, no ens hem d'habituar a que les manifestacions siguin cohartades, perquè és totalment antidemocràtic!

(Carta 344)

Publicada com a mínim a: El Periódico de Catalunya (carta destacada amb un resum de l'article), El Far del Baix Llobregat, El Periscopi d'Andorra, Diari Bon dia d'Andorra.

- Informacions sobre el que va passar a la manifestació del 29 de març: video 1, article i vídeo 2
- Notícia sobre el cas de Juan Andrés Benítez al Raval



RESPOSTA SINDICAT DE MOSSOS D'ESQUADRA-CCOO:

Article publicat a El Periódico

#Mossos: "Agentes contra la violencia"

  • Enviar esta noticia
  • Aumentar/ Reducir texto
Jueves, 10 de abril del 2014 Toni Castejón (Portavoz sindicato SME-CCOO)
El pasado 7 de abril se publicó una carta titulada 'Una policía violenta' en la que su autor, Jordi Oriola, hacía un 'repaso' a la manera de actuar los agentes de los Mossos d'Esquadra en dispositivos o manifestaciones bajo las órdenes de los últimos tres 'consellers'. Decía cosas como que los mossos caldean el ambiente y señalan la manifestación con dedo acusatorio; que llevamos a cabo agresiones injustificadas y prepotentes que terminan por generar disturbios... En resumen, que somos los mossos los que generamos los disturbios en manifestaciones.El cuerpo de los mossos siempre ha sido cuestionado o criticado, especialmente en los últimos dos años.
Señor Oriola. Los violentos son grupos a veces importantes en número que se meten en cualquier manifestación, a veces sin compartir ni sus ideales, y que la utilizan como excusa para destrozar cajeros, establecimientos, terrazas de bares, para quemar cafeterías o contenedores con el grave peligro que esto conlleva para todos; tiran piedras, bolas de hierro, artefactos incendiarios contra los agentes, provocando heridos casi siempre que hay disturbios. No fueron mossos quienes destrozaron en pocos segundos La Rambla y atacaron salvajemente la comisaría de la Guàrdia Urbana.
Los mossos somo los primeros indignados y también estamos cansados de los recortes sociales. Pero, como policías, siempre actuaremos cuando se produzcan destrozos o ataques a los demás. Porque es nuestro trabajo, porque somos policías, esté quien esté como 'conseller'.
Los agentes de orden público (Brimo, Arro) son grandes profesionales y necessarios, pueden preguntárselo a los comerciantes de La Rambla o la calle de Pelai, por ejemplo.Tenemos un buen cuerpo policial en los mossos. Pero cansa y afecta tanta crítica gratuita. Se están cargando la vocación y motivación,y esso ni es justo ni interesa a nadie.
Esta carta la tendría que haber hecho alguien del Departament. Pero aquí radica gran parte de nuestro problema . Salvo los sindicatos, nadie nos defiende ni nos hace de portavoz.

6 març de 2014

A UN ANY DE LA MORT DE CHÁVEZ


Per entendre el que passa a Veneçuela cal tenir ben present tres aspectes:

1) És una societat tremendament classista on els rics odien Chávez (i Maduro) per la seva aposta per invertir en les classes desfavorides i fer-los aflorar políticament. El país era dels rics i això no li ho perdonen.

2) Veneçuela té molt petroli i això fa que sigui un botí comparable al que representava l'Iraq.

3) El petroli sumat a l'ideari i la praxis de Chávez, inspirades en el passat revolucionari llatinoamericà, han influït els països veïns en l'adveniment de processos contra el desgavell neoliberal que feia les delícies de les multinacionals.

La major part dels rics a Veneçuela són nous rics que van arribar fa una o dues generacions al país i que s'hi han enriquit aprofitant l'estela dels rèdits petroliers. La classe mitjana, molt reduïda, s'emmiralla en la classe alta i desprecia la classe baixa. Però la gran majoria de la població és de classe baixa i viu en condicions molt precàries. Gairebé tots els veneçolans que estudien o viuen a Catalunya són de classe alta o mitjana, per tant cal tenir en compte el possible biaix de classe de les seves opinions. La dreta acusa el chavisme d'haver polaritzat el país, però el cert és que la polarització social ja hi era tot i que era acceptada com si d'un karma celestial es tractés. Amb el chavisme, s'ha intentat dignificar i empoderar a les classes populars, i això irrita i espanta molt als rics. 

Parlant amb empresaris durant hores, per aconseguir entendre perquè sentien tant d'odi contra el govern, al principi em deien que Chávez estava portant el país a la ruïna, però tots m'acabaven confessant que llavors estaven fent més diners que amb l'anterior govern, i al final se'ls escapava que el que no concebien era que un morè d'extracció pobra, un que no era dels seus, dels de sempre, hagués arribat al govern i estigués utilitzant els beneficis de la petroliera estatal, PDVSA, per generar oportunitats per als sectors més pobres, una cosa que mai abans s'havia fet. 

Consejo comunal d'un barri de Caracas
I bàsicament, la revolució bolivariana consisteix en fer possible un estat del benestar per a tots els veneçolans i veneçolanes. És veritat que a vegades hi manca efectivitat, que hi ha errors i que s'actua massa per voluntarisme, però aquests ideals i motivacions, en el context llatinoamericà on va néixer, ja constitueixen una autèntica revolució en si mateixos!

Però s'està anant més enllà: És veritat que l'estil de govern és fort, vertical i personalista, i a més Chávez i Maduro ens poden caure més o menys simpàtics però, convivint amb aquest estil presidencial, s'estan possibilitant instruments de democràcia participativa (allí l'anomenen 'democracia protagónica') com els consells comunals, les associacions, els mitjans de comunicació comunitaris i, en definitiva, tota una xarxa d'instàncies de poder local que rivalitzen i fiscalitzen les alcaldies i governs departamentals. 

És a dir, s'hi ha construït un estat del benestar, però no tractant al poble com mers usuaris, sinó com a subjectes polítics de ple dret!

Consejo comunal de Piedra Azul, sector Capanaparo
Per això, quan hi ha europeus que jutgen Veneçuela amb superioritat, dient que no hi ha democràcia i que no hi ha llibertat de premsa, els dic que no és veritat, perquè Chávez i Maduro han guanyat 13 eleccions de tot tipus (i n'han perdut 1 per poc marge, cosa que, d'altra banda, dóna veracitat a les victòries!) i perquè els mitjans de comunicació privats diuen el que volen amb maneres que aquí no permetríem; però és que a més, ja ens agradaria als ciutadans europeus tenir una democràcia comunitària com la que tenen o mitjans de comunicació del tercer sector (és a dir, ni privats ni públics, cosa impensable a casa nostra) que poguessin donar pluralitat ideològica al panorama informatiu. 

Salvant distàncies, en el benentès que cap model és exportable sense adaptacions al context, podem aprendre molt de Veneçuela i del llegat polític de Chávez.

(Carta 343) 

Publicat com a mínim a: Wanàfrica.

QUÈ PASSA A VENEÇUELA?


Manifestació de l'oposició
No puc parlar d'Ucraïna perquè no hi estat mai i no conec la societat, ni el context, ni la trajectòria. Podria opinar a partir del que he sentit als mitjans de comunicació, però estaria parlant per parlar i podria equivocar-me fàcilment.

Amb Veneçuela no em passa el mateix. Fa 16 anys que segueixo la política d'aquest país i el vaig visitar durant dos intensos mesos el 2005 (ja comença a fer massa temps...) entrevistant a gent d'un bàndol i l'altre. 

Respecte les notícies que ens fan arribar les televisions occidentals, no puc assegurar que no siguin casos de repressió condemnable i que es tracti de muntatges de l'oposició per desacreditar el govern, però tinc moltes sospites d'això segon, perquè ja va passar el 2002. Llavors es va acabar demostrant que franctiradors a sou de l'oposició havien disparat contra les manifestacions opositores i havien matat manifestants per fomentar un aixecament militar contra el govern. 

Manipulació a twitter d'opositors que s'apropiaven de la Via Catalana
Fa una setmana, una veneçolana que viu a Barcelona em deia: “El pueblo se està manifestando y Maduro los reprime. ¡No se puede aguantar! No se a que estan esperando los militares...”. I és el que l'oposició està buscant: Passar per sobre d'un resultat electoral que no els va agradar.

A Chávez van intentar cooptar-lo al principi, el van criticar després, el 2002 van intentar derrocar-lo en un cop d'estat i, cas únic al món, el poble i l'exèrcit el van reposar, el 2004 van intentar destituir-lo infructuosament en un referèndum revocatori (una figura legal de la Constitució bolivariana) i mentrestant Chávez ha guanyat 12 eleccions (en va perdre una per poc)... Per tant, l'oposició ja havia tirat la tovallola i esperava resignada per pura impotència. 

Henrique Capriles, líder del partit de l'oposició
Fa un any, quan Chávez va morir, van pensar que els havia arribat l'hora i que tot tornaria a ser com abans. Però el chavisme, que significa que el poble pobre té el seu lloc en la política veneçolana, no serà una cosa a la que els veneçolans renunciïn sense oferir resistència. 

Maduro va guanyar altra volta amb un avantatge de 224.268 vots, que és un marge menor a conteses anteriors, però és força normal al succeir a un líder molt carismàtic. I és veritat que l'oposició compta amb 7 milions de vots, cosa que li permet convocar marxes multitudinàries, però això no vol dir que tingui cap mandat democràtic. I hauria d'esperar-se a les pròximes eleccions per veure qui convenç més llavors. És clar que el pànic de les classes altes és que Maduro convenci i es perpetuï una situació que no els satisfà. Per això cal fer-lo caure abans de les eleccions. Va ser el model contra Allende: Crear molt soroll, perjudicar el país econòmicament, crear aldarulls, i buscar algun error del govern, tot comptant amb l'ajut d'occident. 

Nicolàs Maduro, President electe de Veneçuela
I és que occident desaprova el rumb que ha agafat l'Amèrica Llatina, inspirat en bona mesura en Chávez, de reprendre el control de la sobirania davant les empreses transnacionals. Aquestes estaven acostumades a saquejar el continent, instal·lat en el neoliberalisme, després de dècades de deute extern i mesures d'ajustament estructural. També a Europa haurem de reapropiar-nos sobiranament després d'aquesta austeritat suïcida. 

De moment, i respecte a Veneçuela, estiguem preparats per desenmascarar qualsevol intent antidemocràtic de revertir el mandat popular per satisfer el poder econòmic nacional i internacional.

(Carta 342)

Publicat com a mínim a: El Periscopi, Wanafrica.

12 febrer de 2014

NO ÉS AIXÒ DAVID TRUEBA, NO ÉS AIXÒ...


David Trueba va dir als premis Goya que "s'ha d'anar més a Catalunya i dir-los que els estimem". Se li agraeix a David Trueba el gest i les paraules amistoses i ben intencionades, i entenc el que volia expressar. Però em sembla que els seus mots destil·len algunes incomprensions que, al meu entendre, hi ha a Espanya i, sorprenentment, també a Catalunya.

Evidentment que hi ha gent d'Espanya que té amics i amigues catalans o que li agrada com és la societat catalana en general. Això també ens passa a molts catalans i catalanes, que tenim bones amistats amb espanyols o que ens agraden moltes coses d'Espanya.

Malauradament hi ha una gran majoria de gent espanyola que no ens estima perquè els arriba una imatge totalment distorsionada de nosaltres, i aquests, Trueba, sí que serien els que haurien de venir a conèixer-nos, per poder-nos estimar després.
S'adonarien que els mitjans de comunicació els han mentit intencionadament i veurien que aquí no s'obliga a ningú a parlar català, que no tenim problema en parlar en castellà, que a les escoles s'ensenya aquesta llengua i que és llengua vehicular de molts professors, que no som insolidaris sinó tot el contrari, que no ens manipula TV3 perquè, per conjuntura, tenim molta més pluralitat informativa que ells, que l'Artur Mas no ens ha engalipat per tapar les seves vergonyes austericides, sinó que és ell qui ha vingut a nosaltres perquè el seu partit no quedés sobrepassat, i ell potser vol tapar coses però en tot cas no és el perquè de la demanda social, que no volem la independència per tenir més diners, sinó perquè no ens sentim gens respectats per aquest Estat, tot i que llavors sí podem sentir ràbia al descobrir que tenen una concepció usurera-colonial de la nostra economia, que la majoria de catalans no som nacionalistes en el sentit que s'imaginen, de creure en la supremacia catalana a l'estil nazi, res a veure, el catalanisme, si de cas, és un nacionalisme que funciona com ho fa el feminisme, que no creu que les dones siguin superiors, sinó que apareix i actua per no deixar-se trepitjar i, en tot cas, motivat per l'existència prèvia d'una societat patriarcal i masclista.
Però, David, no tenim un problema amb els ciutadans espanyols sinó amb l'Estat. Els mitjans de comunicació són corretja de transmissió del poder polític que conforma l'actual Estat espanyol (monarquia, estructures estatals, poder econòmic, exèrcit, PP, també PSOE encara que a molts els pesi) totalment encarnat per un nacionalisme espanyol que, aquest sí s'entén a ell mateix com a negador i sotmetedor de l'altre. Per això han estat incapaços de respondre empàticament a la proposta d'autonomisme millorat de l'Estatut, igual com ho farien amb el federalisme, i per això són incapaços de respondre comprensivament i assertiva a l'independentisme.
És a dir, amic Trueba, que la proposta independentista no sorgeix d'una manca de comunicació que ens fa sentir-nos poc estimats pels ciutadans d'Espanya, que pot ajudar més o menys és clar, sinó que ve de sentir que la nostra identitat social i les nostres possibilitats polítiques col·lissionen massa i massa sovint amb el model d'Estat espanyol que existeix. I ja ens hem cansat d'insistir en va, ni estem disposats a esperar 300 anys a que això pugui ser diferent. No som més que ningú, però tampoc menys. I volem poder confrontar-nos, entre esquerres i dretes, com qualsevol país del món, sense haver de tenir una lluita extra amb un nacionalisme exterior que a més és molt dretà i conservador (representat pel PP, però també per l'estructura del PSOE).

I és que no hem de caure en el discurs benintencionat de Trueba, perquè ens farà sentir culpables del que desitgem, com si el nostre dret a la llibertat menystingués els amics espanyols i no els correspongués. No té res a veure amb això. És un problema polític i administratiu, i no atemptarà contra aquestes amistats. Igual com molts espanyols tenen amics argentins, mexicans... i això no implica compartir una estructura administrativa comuna, sinó simplement, compartir una amistat, una cultura i uns interessos comuns.

D'igual manera, el que s'està demanant no té res a veure amb les identitats individuals de cada persona, que s'han de respectar per sobre de tot. Per això no ens han de confondre amb la típica enquesta: "Vostè se sent més català o més espanyol?" com a termòmetre de si hi ha més independentisme o menys. No hauria de tenir-hi a veure. Perquè els xinesos, nordamericans o alemanys que viuen a Catalunya, se sentiran més xinesos, nordamericans o alemanys que catalans, i no per això haurien de voler que les decisions que afecten aquesta societat segueixin el dictat de la Xina, dels EEUU o d'Alemanya. Així mateix, una persona que ha vingut d'Andalusia, es pot sentir més andalusa o espanyola que catalana, però no necessàriament ha de voler formar part d'Espanya i que les decisions que s'apliquen aquí depenguin més d'Espanya o de Madrid que del que vol la societat catalana.

Tot i així, gràcies Trueba i, si ens estimes, és obvi que no trencarem l'amistat amb tu ni deixarem de seguir les teves pel·lícules, sigui quin sigui el marc político-administratiu que aconseguim. Fins sempre.

(Carta 341) 

Publicat com a mínim a: Diari de Tarragona, El Periscopi, Diari Bon Dia d'Andorra, L'independent de Barberà, L'independent de Gràcia.